La imatge del periodista que lluita per portar la veritat al món ha donat pas a una altra molt menys èpica: la del redactor que rep a les xarxes una allau d’insults i amenaces que el denigren personalment per invalidar-ne la feina. El linxament virtual funciona com un escarment i com una amenaça per a futures investigacions espinoses. És difícil dictaminar si està funcionant o no, si bé és innegable que ha creat un nou escenari de treball.
“La gent té dret a queixar-se dels teus articles i això va funcionar durant un temps com a control de qualitat. Però hi va haver un moment en què la crítica es va convertir en intimidació. S’ha d’acceptar com un dany col·lateral a la llibertat d’expressió. Els que em diuen ‘fill de puta’ exerceixen el dret a expressar-se. La llibertat d’expressió serveix tant per explicar com funciona el món com per insultar. No et pots carregar una d’aquestes funcions sense carregar-te’n l’altra”, afirma el periodista Guillem Martínez, que ha estat a la picota d’alguns linxaments virtuals.
Un cop va desaparèixer la censura franquista, ja en democràcia, va arribar un tipus de silenci més subtil, el dels interessos econòmics i el de la ideologia política dels mitjans. El professional no proposa temes que probablement mai veurien la llum i que podrien amenaçar-li el lloc de treball. És l’autocensura. Un mecanisme que segueix vigent i al qual s’hi ha afegit un altre inconvenient: la por al linxament virtual.
El periodisme és per definició incòmode: furga les ferides del poder i de la societat. El 1979, Günter Wallraff publicava una antologia de reportatges en primera persona amb el títol El periodista indesitjable i assumia, així, que el treball del professional de la informació no era fer amics.
Llavors, el debat tractava sobre els límits que podia traspassar el periodista per fer la feina. En qualsevol cas, s’entenia que complia amb una missió i que la seva tasca regulava el funcionament democràtic. “L’ètica periodística sabia enfrontar-se al secretisme administratiu de les institucions i a l’habitual opacitat dels poders. Assumia els riscs en nom de la societat i del dret a saber”, il·lustra Basilio Baltasar, periodista i editor del llibre El linchamiento digital: acoso, difamación y censura en las redes sociales (JDB Books, 2018).
Amb tot, com afegeix Baltasar, la professió no estava preparada per al canvi de les regles del joc. “La ferocitat social ha agafat desprevingut el periodista. Ara resulta que la multitud surt a la plaça pública i n’exigeix el linxament. La violència dels seguidors ha destruït la raó de ser del periodisme. El periodista treballava per informar la societat, que n’admirava l’abnegació. Ara resulta que se l’odia per fer el mateix!”.
En el linxament digital conflueixen tres característiques que no s’havien donat en el passat: no prové d’estructures de poder, surt de la mateixa comunitat del professional i no qüestiona el treball sinó l’autor.
El primer punt és el que Juan Soto Ivars, escriptor i autor d’Arden las redes. La postcensura y el nuevo mundo virtual (Debate, 2017) i La casa del ahorcado. Como el tabú asfixia la democràcia occidental (Debate, 2021), ha definit com a postcensura. “És una forma de repressió del discurs públic típica de l’època de les xarxes socials. Ja no és vertical, del poder cap a baix, sinó horitzontal. No requereix un poder estatal totalitari, ni està prevista a les lleis, sinó que els mateixos ciutadans la imposen i l’executen de manera arbitrària”, explica.
El segon canvi és que l’atac surt de la mateixa comunitat a la qual pertany el periodista. Abans, per posar un exemple, la investigació d’un periodista d’esquerres sobre un grup d’extrema dreta provocava crítiques, però comptava amb el suport dels seus. Ara, això ha canviat pel triomf de les postures més extremistes que, segons l’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), s’han duplicat en l’última dècada a l’estat espanyol. Els més intransigents defineixen els valors pels quals es pertany al grup i fomenten un discurs de blanc o negre que castiga la discrepància. “La gent té por als seus. Un periodista d’esquerres tindrà molt de compte que cap de les seves opinions o dels enfocaments pugui comportar l’etiqueta de “racista”, “masclista”, “homòfob”... i amb un de dretes passarà el mateix davant etiquetes com “bonista”, “progre”...”, explica Soto Ivars.
A més, la cultura del que es considera políticament correcte ha creat nous tabús. “El pensament políticament correcte s’ha tornat massa ferri i ha fomentat una estretor de mires que es focalitza en detalls que no són importants, que impedeix el sentit de l’humor i que tendeix a la caça de bruixes”, comenta Mar Abad, periodista, escriptora i cofundadora del segell de podcasts El Extraordinario.
Els linxaments no debaten els articles, maten el missatger. Desprestigiar l’autor desautoritza el missatge. “És molt habitual que t’acusin, per exemple, de pertànyer a una conjura nacional o internacional. La pressió o la crítica no se sustenta en el teu text, sinó en una posició ideològica”, comenta Martínez.
Cristian Segura, periodista d’El País afegeix que “un article ben fet requereix setmanes d’investigació. Per tant, estàs tranquil perquè està ben treballat i pots decidir si consideres o no les crítiques que reps. En canvi, a Twitter, només aproximadament un 5% dels usuaris debat civilitzadament. La majoria amenaça (‘et fotré un tret o t’apallissaré’) o insulta (‘ets un esclau del poder’)”.
Els linxaments digitals, però, no es donen únicament en el periodisme, sinó que afecten tota mena de professions. Usuaris ofesos se senten legitimats per destil·lar bilis per les xarxes socials. Aquesta és una de les perversions de qualsevol linxament: els agressors es consideren víctimes fent justícia.
El procediment presenta una litúrgia idèntica en tots els casos que es desenvolupa en el seu temple: Twitter. Segons Soto Ivars, “l’arquitectura de Twitter els encoratja: llegeixes un nom en el tema del moment (trending tòpic), vas a veure què ha passat i et trobes amb centenars de persones ofeses per alguna declaració que, sovint, està fora de context. Llavors participes en la crema, perquè et dona els m’agrada i repiulades, sense preocupar-te de les conseqüències per a aquesta persona. Tothom fa veure que està ofès, perquè l’ofensa es premia amb bona reputació”.
N’hi ha prou que un parell de persones amb molts seguidors critiquin algú per desencadenar-ne el linxament. El modus operandi és clar, el que resulta més difícil és dilucidar si es tracta d’una torba espontània o si està manipulada per un influenciador o si ens trobem davant d’una acció orquestrada amb bots (programes informàtics que intervenen en xarxes socials imitant el comportament humà). De moment no s’ha arribat a una teoria concloent.
Sigui per la raó que sigui, el periodista es troba sol davant el linxament, perquè poques vegades els mitjans per als quals treballen els defensen. “Els mitjans són responsables de publicar el que publiquen i mai no haurien de girar l’esquena a un col·laborador. Per desgràcia, això no sol ocórrer. Davant el soroll, el medi s’arronsa i s’acovardeix”, assenyala Soto Ivars.
“Quan una banda de pinxos tria la víctima del linxament següent sap quin és el seu veritable èxit: no tant silenciar el subjecte assenyalat com acovardir-ne la resta. El linxament es presenta com l’exemple del que et pot passar”, adverteix Baltasar.
És difícil valorar si els cyberbullies se surten amb la seva i estan aconseguint silenciar alguns periodistes. “Ningú no vol ser insultat, difamat, humiliat ni ridiculitzat. La por actua en la intimitat: activa l’instint de supervivència, la paranoia persecutòria i obliga a ometre les obligacions professionals adquirides: informar amb solvència sense retre homenatge”, afegeix Baltasar.
Aquest darrer punt és ara mateix un dels dilemes ètics de la informació, que ha de trobar el punt mig entre el respecte legítim i la complaença per agradar a tothom. Els temes que poden provocar un linxament s’han ampliat en els últims anys i ningú no té la garantia que no acabarà a la picota. Abad opina que no només s’està acabant amb la llibertat d’expressió, sinó amb la de pensament. “Interioritzem la censura i ens surt inconscientment. Anem amb peus de plom, afegim pressió a la feina i perdem temps per gent de “gallet fàcil” que no aporta res. Llançar pedres és el més fàcil del món”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari