Quin percentatge representa el col·lectiu LGTBI a la nostra societat? És impossible de saber, ara bé, segurament és superior al que està representat en la ficció espanyola. El 27 de gener, l’Observatori de la Diversitat en els Mitjans Audiovisuals donava a conèixer un informe anual segons el qual aquest col·lectiu tan sols representa un 6,2% dels personatges de les sèries i pel·lícules espanyoles.
I, a més, caldria veure quants d’aquests personatges representats són protagonistes en les respectives ficcions. També s’hi ha de destacar que la representació dels diferents membres del col·lectiu no es dona de la mateixa manera ni amb el mateix percentatge. Això ho veiem a partir de les conclusions presentades en aquest article, que provenen de l’adaptació d’un treball de fi de grau de l’autor i en què s’analitzen nou sèries còmiques televisives de l’estat espanyol, produïdes i emeses en els darrers deu anys, que contenen personatges del col·lectiu LGTBI com a protagonistes. En aquesta investigació s’han analitzat els estereotips més comuns als quals el col·lectiu es veu sotmès.
És indubtable que la televisió és actualment un dels mitjans de comunicació més influents en la configuració d’un imaginari col·lectiu i en la representació de determinats perfils existents en la societat. La “pantalla petita” ha estat sempre un mirall de la societat a través de les seves històries i personatges. Segons l’Analysis Group of Media Image (AGMI) –grup de recerca que es dedica a l’anàlisi del discurs televisiu–, aquest mitjà de comunicació “juga un rol determinant en la construcció del coneixement de la realitat social, i amb aquesta, de les realitats socials dels individus”, a conseqüència de l’elevat impacte dels seus discursos.
Per tot això, es fa necessari analitzar com aquest mitjà representa el col·lectiu LGTBI i com, a través d’aquestes representacions, el mitjà ha reforçat l’imaginari col·lectiu o ha perpetuat estereotips de discriminació negativa. En aquest sentit, Ruth Amossy, coordinadora del grup de recerca ADARR, de la Universitat de Tel Aviv –que estudia l’anàlisi del discurs, la retòrica i l’argumentació– i Anne Herschberg, que va ser coeditora en cap de la revista Flaubert –centrada en la investigació i en la publicació d’articles d’anàlisi de la realitat– expliquen que “en la mesura que l’estereotip és plantejat com un procés de categorització i de generalització, simplifica i defineix el que és real; i promou una visió distorsionada de l’altre que condueix a prejudicis”.
Segons Jordi Petit, escriptor català i activista LGTBI, els mitjans de comunicació han ajudat a normalitzar el moviment. L’augment de la visibilitat de persones amb diferents orientacions sexuals, durant les dues últimes dècades i amb tots els gèneres televisius, és innegable. Però, ho fan de manera positiva?
Aurora Labio, investigadora i professora a la facultat de Comunicació de la Universitat de Sevilla, apunta que en moltes de les notícies dels informatius que es refereixen a l’homosexualitat, aquesta és abordada “com un tret anormal que per si mateix constitueix el nucli de la notícia”. L’autora insisteix que, molts cops, en la pràctica periodística trobem informacions que responen a criteris estereotipats i que destaquen l’orientació sexual, fora de l’“heteronormativa”, com un element diferencial.
En aquesta mateixa línia, Juan Vicente Aliaga, professor de Teoria de l’Art modern i Contemporani a la Universitat Politècnica de València, especialitzat en els estudis feministes, de gènere i queer, assenyala que els reportatges, almenys fins a final de la dècada dels noranta, presentava el dia de l’Orgull Gai com una celebració ludicofestiva sense caràcter reivindicatiu.
Els docudrames apareixen a final del segle xx i a principi del XXI com un autèntic fenomen sociològic. En aquest gènere televisiu, han tingut lloc alguna de les primeres aparicions del col·lectiu LGTBI. Per exemple, l’any 2003, Raquel Morillas i Noemí Ungría es van declarar parella després de passar pel popular programa Gran Hermano. Davant de l’impacte mediàtic que va suposar aquesta declaració, Telecinco va decidir introduir una persona transsexual, Nicky, en l’edició següent. El programa va convertir la situació en un joc, ja que ho havia de revelar a mesura que el concurs evolucionava.
A partir de llavors, la presència del col·lectiu LGTBI ha anat augmentant en tota mena de programes de telerealitat. Segons Jesús Generelo, escriptor, realitzador i activista LGTBI, l'“homosexualitat s’ha convertit en protagonista de totes les tertúlies, ja sigui pels conflictes matrimonials dels uns o per la suposada homosexualitat dels altres”.
En aquest sentit, el tractament dels continguts sobre el col·lectiu perpetuen molts dels estereotips. Algunes cadenes de televisió recorren a la presència d’un homosexual per exacerbar l’audiència, encara que Generelo també indica que pot tractar-se d’un procés d’adaptació dels mitjans a una societat plural, on “hi ha diferents maneres d’interpretar la sexualitat”. Aquest fet també el trobem als concursos com Operación Triunfo. En la passada edició, hi va haver diversos comentaris homòfobs i plens de “micromasclismes”.
El col·lectiu LGTBI s’ha vist perjudicat en diferents estrats al llarg de la història. I això, irremeiablement, acaba traslladant-se a la representació televisiva i, més concretament, en el gènere còmic. La presència d’aquest col·lectiu en la “pantalla petita” ha augmentat en els últims anys.
Això no obstant, tal com apunta la periodista Laura Real, autora del treball La representación de la homosexualidad en series de televisión del nuevo milenio (Universitat de Sevilla), no només es tracta de la quantitat, sinó també de la qualitat de la representació; una representació basada en estereotips que apunten a l’estigmatització de tot el col·lectiu.
Pel que fa a l’arquetip dels personatges gais, aquests perpetuen l’estereotip de persona efeminada que manté relacions promíscues en què preval la passió enfront de l’amor. A més, aquestes persones solen exercir oficis o professions estretament vinculades al món femení normatiu lligat a la bellesa o a la moda. Precisament, en el cas de Fidel Martínez o Toni Colmenero, de la sèrie Aída, es demostra que, tot i tenir uns estudis vinculats a altres camps, els seus interessos laborals s’acaben decantant per aquest món femení abans esmentat.
Dos personatges que evidencien, clarament, el retrat del personatge gai ja identificat per María del Mar Ramírez, professora de la Universitat de Sevilla i membre de l’equip d’investigació de la imatge i la cultura visual en l’àmbit de la comunicació (EIKON). És a dir, la representació d’una homosexualitat “hiperfeminitzada”. Un altre exemple són els dos personatges gais de la comèdia La que se avecina: Silvio Ramírez i Fabio Sabatini, que també pateixen aquesta “hiperefeminització”.
Ara bé, tot i que se segueix identificant una forta tendència a relacionar, directament, l’homosexualitat i la promiscuïtat, sembla haver desaparegut l’estigma de vincular-lo, a més, amb una major exposició a les malalties de transmissió sexual. Aquest vincle s’havia reforçat, en l’imaginari col·lectiu, durant molts anys. No obstant això, la desaparició de l’estigmatització no ha vingut acompanyada d’un reforç positiu. És a dir, s’ha passat de relacionar el col·lectiu gai amb la sida i altres malalties d’aquest tipus, a ni tan sols, esmentar aquesta característica, ometent la imatge de relacions sexuals segures (promíscues o no) de manera explícita.
Alguns personatges, encara que minoritaris, s’aparten dels estereotips de la promiscuïtat i de la “hiperfeminització”, com és el cas de Chema Gil (Con el culo al aire) i Ernesto Escribano (Doctor Mateo). Tanmateix, tots dos segueixen sent representats des del prisma d’altres clixés, com el sofriment, d’alguna manera o altra, per causa de l’orientació sexual.
La trama general dels personatges gais en les comèdies espanyoles gira, generalment, al voltant de la sexualitat, que és presentada com una font constant de conflicte emocional intern, així com, moltes vegades, de conflicte social extern. En l’últim cas, per exemple, s’identifica que tots els personatges gais reben comentaris despectius i vexacions sobre la seva orientació sexual per part de familiars o amics. En aquest sentit, resulta destacable esmentar que els protagonistes no expressen la disconformitat cap als insults o cap a les discriminacions i la relació amb el seu cercle familiar o d’amistat no varien i interioritzen, doncs, que aquests comentaris formen part de la seva orientació.
També l’arquetip de les lesbianes ha sofert una evolució. Encara s’identifiquen personatges que subscriuen la descripció de lesbianes normativament masculinitzades, tant en les seves actituds, la manera de vestir i les aficions. Un exemple és la Reyes (La que se avecina), una dona que compleix amb el clixé de la lesbiana butch: vesteix amb peces normativament estipulades en homes, com camises de quadres, armilles i pantalons; té aficions vinculades al món masculí, com el futbol, les motos i la cervesa; i els seus moviments corporals són més rígids, a més de tenir una veu més greu i ser més brusca.
Amb tot, el seu cas no és generalitzable, ni marca la tendència central, ja que també es troben representacions de lesbianes femenines com Lidia San José (Paquita Salas) o Carol (Pelotas).
Tot i haver trencat, en part, amb l’estereotip, aquests personatges apareixen vinculats a altres estigmes, ara vinculats al fet de ser dones i no a conseqüència de l’orientació sexual. Aquesta tendència es veu reflectida, per exemple, en els casos de Dolores Ocaña (Allí abajo), la ja esmentada Reyes (La que se avecina), Noemí Argüelles i Lidia San José (Paquita Salas). Totes elles tenen una situació laboral relacionada amb l’estereotipat món femení, ja que es dediquen a professions vinculades a la cura de les persones, a la venda de productes de bellesa, al cinema i el teatre, etc. A més, cap d’aquests personatges femenins ocupa un càrrec de gran responsabilitat.
Pel que fa a la bisexualitat, la representació s’identifica, exclusivament, a través de personatges femenins. Totes elles adultes, entre els trenta i els seixanta anys. A més, la majoria té una situació laboral indeterminada i els seus únics recursos econòmics provenen de les exparelles masculines heterosexuals, com és el cas d’Araceli Madariaga (La que se avecina). En aquest sentit, cal assenyalar que no hi ha personatges casats o anteriorment casats amb una persona del mateix sexe, de manera que la representació del matrimoni està “heteronormativizada”.
Respecte als personatges trans, de nou la representació es limita als personatges femenins. No s’identifica cap home com a trans. Com indica Soledad Hurtado, educadora social i experta en estudis de gènere, les dones trans apareixen sota l’estigma de no ser com elles es defineixen. És a dir, no són considerades “veritables dones”. Dins el relat, aquesta consideració queda reflectida en les constants humiliacions, insults i referències explícites al sexe biològic que reben aquests personatges. Personatges que, cal assenyalar, no són tractats d’acord amb la seva identitat i/o expressió de gènere.
A més, per fer més ostensible que es tracta de dones trans, els personatges són caracteritzats amb gestos masculins, rigidesa en els moviments, tons de veu més greus, etc. Físicament, també presenten trets clarament masculins, com esquena ampla, altures per sobre de la mitjana de les dones, etc. De fet, no existeix una representació fidedigna de les persones trans, ja que són interpretats per persones cisgènere –que s’identifiquen amb el gènere amb què han nascut-, com el cas de l’Alba Recio (La que se avecina), que és interpretada per un actor, Víctor Palmero.
Precisament, en el terreny del físic, es tendeix a presentar la transsexualitat com una cosa purament genital, ja que l’interès de la resta de personatges es concentra a saber si existeix, o no, una operació que “completi” la transició de les persones trans. Aquest interès es tradueix en relacions socials conflictives motivades per la identitat i/o expressió de gènere dels personatges. En la mateixa línia, tampoc no es fa una diferenciació clara de les persones transsexuals de les transgènere.
Amb tot això, tot i que la televisió, com diu Jordi Petit, hagi visibilitzat el moviment LGTBI, cal ser conscient que aquesta marca la construcció de les identitats socials dels individus. Per tant, la televisió espanyola té una seriosa responsabilitat si vol que les noves generacions de població se sentin representades i creixin lliures d’estigmes.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari