L’autocensura posa en evidència la manca d’independència de periodistes i de mitjans i comporta un ordre de prioritats equivocat. En lloc de prioritzar la llibertat d’informació, se cedeix a l’anunciant, al polític o a qui intimida amb amenaces. La inversió de les prioritats erosiona la dignitat dels periodistes i dels mitjans de comunicació alhora que enforteix determinades formes de poder. El resultat és una societat indefensa i més exposada a la corrupció i als abusos de poder.
Segons la Federació de Periodistes Europeus (EFJ, sigles en anglès) l’autocensura periodística, juntament amb la proliferació de les notícies falses, és el gran obstacle per a la credibilitat de la professió i per a l’assoliment d’un producte informatiu de qualitat. A la llum de l’estudi Journalists under pressure. Unwarranted interference, fear and self-censorship in Europe (2017), l’organització periodística considera que les causes de l’autocensura són des de raons econòmiques a amenaces d’atacs físics. La directora de l’EFJ, Renate Schroeder, reconeix que alguns mitjans estan dient als periodistes que “siguin prudents a l’hora de treballar perquè necessiten fons”.
En aquesta mateixa línia, l’informe anual de la professió periodística del 2019 realitzat per l’Associació de Premsa de Madrid (APM) assegurava que un 57% dels periodistes s’autocensura. Les formes com s’aplica l’autocensura són múltiples: un 21% dels periodistes enquestats va renunciar a una informació obtinguda per no incomodar la direcció o algun anunciant, un 58% va reorientar una informació perquè no els demanessin modificacions i un 22% restant respon a altres casuístiques. En aquest cas, les motivacions principals de l’autocensura són la precarietat laboral i la por a ser acomiadats.
Noam Chomsky i Edwar Herman a Manufacturing Consent (1988), una obra considerada de referència en l’estudi del periodisme, consideren que els mitjans de comunicació que són propietat de corporacions usen sistemàticament l’autocensura degut a les pressions dels mercats. Carles Ruiz, professor de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, afirma que “si no existís la censura empresarial no existiria l’autocensura. Hi ha autocensura perquè el periodista entén perfectament que hi ha determinats temes que interessen a l’empresa i altres que no. [...] És un discurs que convé molt a l’empresari i als directius dels mitjans de comunicació perquè desplaça tota la càrrega i la responsabilitat al periodista. He assistit a converses amb responsables de mitjans que diuen: ‘Són ells [els periodistes], els que no toquen certs temes’”.
Segons Pere Rusiñol, soci fundador i redactor d’Alternativas económicas, la propietat dels mitjans pot condicionar molt els periodistes, sobretot si es donen quatre característiques. La primera és la falta de “muralles xineses”, barreres d’informació que s’estableixen quan apareixen conflictes d’interessos. La segona són els “models de negoci en què el mitjà és un instrument no al servei de la informació, sinó un mitjà per aconseguir altres coses”. La tercera característica té a veure amb si la propietat del mitjà de comunicació és un banc perquè “té interessos universals i no particulars. És al darrera de moltes coses: per si mateix, com a accionista de les grans empreses i com a gestor d’alguns dels temes informativament més importants, com la sanitat, l’habitatge o les pensions”. Finalment, la darrera característica són els “comitès d’empresa dèbils, sense capacitat de protegir realment els redactors”. Segons Rusiñol, a l’Estat espanyol, malauradament, es donen totes quatre característiques, de manera que la propietat del mitjà condiciona molt els periodistes.
Cal emmarcar aquesta realitat en la tradició mediterrània que considera els mitjans de comunicació com agents d’expressió ideològica i de mobilització. Daniel Hallin i Paolo Mancini, a Comparing Media systems, una altra obra de referència en l’àmbit de la comunicació, situen l’Estat espanyol, juntament amb els altres països del sud d’Europa, en el sistema mediàtic pluralista polaritzat. A grans trets, es caracteritza per un baix nivell d’autonomia periodística, clientelisme i instrumentalització periodística.
Això implica que els periodistes estiguin sotmesos a més pressions externes que els seus col·legues anglosaxons o del centre d’Europa central. “El drama és que, quaranta anys després d’una dictadura de quaranta anys, continuem situant-nos en aquest sistema mediàtic pluralista polaritzat. Això implica que no hem avançat i que tenim estructures molt febles de control de la pròpia premsa”, afirma Ruiz.
Els mitjans amb un model empresarial més democràtic, com les cooperatives, es consideren més independents en la mesura que tenen un finançament autònom i no depenen tant de la publicitat. Per això, els seus periodistes poden abordar temes amb més llibertat, tal com explica Magda Bandera, directora de La Marea. “Jo ara estic embordonida. A La Marea no tenim aquests límits. Vam començar el número 2 al gener del 2013 fent una radiografia de Felip VI quan encara no era rei. Vam estudiar-ne l’agenda, com funcionava el patronat de la Fundació Príncep d’Astúries veient que hi havia tot l’Ibex que després acompanyava el seu pare a l’Aràbia Saudita... I, és clar, això no ho hagués pogut fer en cap altre mitjà”, reconeix.
En aquest tipus de mitjans, l’autocensura en relació amb la propietat no hi té cabuda: “Als redactors de base se’ns transmet que sempre que la informació estigui contrastada, ben treballada i documentada, no hi haurà cap element de censura. I, al final, això és el que influeix, perquè si tu ja tens una experiència prèvia tipus ‘Compte! Aquí tindrem problemes’, després t’acabes autocensurant”, admet Oriol Solé, redactor d’Eldiario.es.
Sergi Picazo va deixar el diari El Punt Avui per crear Crític, un mitjà de comunicació impulsat per una cooperativa de periodistes. “A Crític, puc tocar els temes que a mi m’interessen i que poden ser polèmics, però això no vol dir que no els pogués tocar en altres mitjans. A El Punt Avui, per exemple, teníem força llibertat, no hi havia una gran dependència de la banca, per exemple, que altres grans mitjans sí que en tenen, perquè al consell d’accionistes hi ha bancs”, explica. “Ara bé, en el meu pas cap a Crític hi havia una intenció de poder decidir lliurement i sense cap impediment ni periodístic ni editorial sobre quins continguts havíem de ser més crítics. Considero que tenim més espai per a la crítica, ja que els mitjans petits tenim menys dependències i menys necessitats de quedar bé amb certa gent i, per tant, pots ser més agosarat”, afegeix Picazo.
Tanmateix, la llibertat periodística dels mitjans independents contrasta amb els problemes de finançament. “Ara, podem tocar tots els temes que vulguem, però amb moltes més limitacions d’un altre tipus: pressupostàries. Els temes són molt complicats, si es volen fer bé i, per tant, necessites temps i diners. Alternativas económicas té tota la llibertat teòrica, encara que després no té els recursos que permetrien dedicar-se en cos i ànima a fer un tema”, puntualitza Pere Rusiñol.
Magda Bandera, des de La Marea, afegeix que la manca de recursos no permet tocar tots els temes que es volen treballar i obliga a bandejar determinats continguts. “El que he hagut de fer és pensar aquest tema l’haig de fer molt bé i triar bé les paraules perquè si no, tindrem un embolic”, afirma. “Això fa –prossegueix– que quan tens els temes, si no els podem fer rebé, no els fem. Si no els fem en profunditat i que hi hagi totes les veus que volem posar i que el punt de vista estigui ben explicat, no ens ficarem en un embolic perquè ja tenim prou feina”.
El passat mes de març, els periodistes de Le Parisien es van plantar davant d’un editorial de la direcció del diari que criticava la justícia francesa per haver condemnat Nicolas Sarkozy per corrupció i tràfic d’influències. El rotatiu és propietat de Bernard Arnault, amic de l’expresident francès i testimoni del seu segon casament.
“Llorenç Gomis definia l’ètica com a plantar cara. El periodista hauria de plantar cara davant determinades decisions. És difícil perquè la gent té família, necessita un sou, etc. Quantes accions com aquestes hem vist en el nostre entorn? Cap ni una. El gest dels periodistes francesos dignifica la professió i marca un límit. S’ha d’apel·lar a les conviccions morals dels periodistes. En la mesura en què diverses persones plantessin cara en una redacció seria més difícil imposar censura”, sosté Ruiz. De la mateixa manera, aquest professor reivindica un enfortiment de les associacions professionals per evitar l’autocensura, ara bé, perquè això pugui passar, “els periodistes haurien de percebre que aquestes associacions sí que defensen els seus interessos i la seva llibertat”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari