A Internet, xarxa de xarxes ampliable indefinidament i d’abast mundial, qualsevol esquer és vàlid i necessari per captar l’atenció dels internautes. L’univers digital ha desdibuixat rols i poders informatius. Les capçaleres de diaris competeixen amb els webs de ràdios i televisions, que serveixen també informació d’actualitat. Vídeos i àudios donen a diaris i ràdios poder audiovisual, i un senzill mòbil és avui eina de producció audiovisual. Com en un supermercat self-service, l’audiència tria i els ulls mediàtics n’estudien les preferències per empaquetar continguts al seu gust.
Com diu Montse Santamarina, professora de Gèneres i formats audiovisuals multimèdia de la UAB, en el context mediàtic actual, on circulen lliurement fake news, contingut patrocinat i el pescaclics (el ciberham) a la recerca de la viralitat a les xarxes, els periodistes ja no exerceixen en exclusivitat la funció d’informar, però encara són les figures socialment legitimades per fer-ho, amb responsabilitat, imparcialitat, rigor i criteri. I ara, més que mai, cal generar continguts de qualitat amb un valor afegit per a unes audiències que ja no es perfilen entorn a un mitjà, sinó al voltant d’un relat transmèdia, del qual també participen com a productores.
“Les històries ‘prèmium’, treballades i enriquides amb tot luxe de recursos (textuals, gràfics, fotogràfics, dades interactives, àudio, vídeos...) generen més trànsit envers el mitjà. Un exemple són els projectes interactius del diari ARA, inspirats en els nous formats narratius de The New York Times”, explica Santamarina. “És –afegeix– el periodisme de darrera generació, digital, multimèdia, interactiu, fet per un equip pluridisciplinari de professionals de la comunicació (periodista, fotògraf, dissenyador, realitzador, informàtic...). O, en versió baix cost, per als nous perfils professionals més polivalents, multitasca i multiplataforma, els homes i les dones orquestra de la professió. D’una manera o altra, hi ha una decidida preocupació per la ‘posada en escena’ o dimensió estètica dels continguts periodístics”.
“Sempre s’està en transformació, si bé els hàbits de consum han canviat de manera radical i ara tots els grans grups audiovisuals com el nostre som en un procés de transició”, explica Geni de Vilar Font, adjunta a la direcció de Mitjans Digitals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). “La gràcia i la desgràcia és que no hi ha un model bo, tot és un garbuix ara mateix”, afegeix.
El 3XL, estrenat el 2000, va ser el primer projecte multimèdia de la CCMA. “El primer experiment amb cara i ulls d’una aposta pel digital first quan encara no existia aquest concepte”, explica De Vilar. “No naixia com a programa de televisió, volia ser una pota digital molt potent, amb un web que servia reportatges, concursos i xats, i una franja televisiva adreçada als joves”, detalla. Avui els joves no tenen un canal propi, malgrat que alguns programes es fan pensant en ells, com la sèrie Merlí o el Zona Zapping. Són els nous formats de tercera generació dels social media els que faciliten l’aterratge en el món juvenil. “L’any passat vam obrir TikTok i ara investiguem Twitch, molt interactiva i gamificada, una xarxa a la qual has d’anar amb el seu codi i format”, diu aquesta periodista de la CCMA.
El gran entorn de consum digital de la Corporació, però, és el web, on s’accedeix a la informació sense donar les pròpies dades. Fora d’aquest espai, TV3, 324, Esport3, el 33, Super3, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, iCat fm i Catalunya Música, són també en aplicacions mòbils, serveis d’interfícies de veu en web o vídeo (Alexa Amazon Google Assistant) i xarxes socials. “A Youtube, TV3 hi té una presència bastant forta, però també perquè sentim la responsabilitat com a televisió pública d’aportar continguts en català en un lloc molt castellanitzat”, explica.
Segons Comscore, TV3 és la televisió líder a Internet a Catalunya, amb 2.602.000 d’usuaris únics. De Vilar considera importantíssim que els mitjans facin una aposta estructural. “Hem viscut molt del curt termini, ara bé, en digital has de treballar en el mig termini, fer apostes de persones i inversió tecnològica”. La hibridació del panorama mediàtic a Internet demana també hibridació de professionals. “El digital és un ofici i un monstre que creix i canvia molt ràpid. I la gran problemàtica és de recursos. La transformació digital requereix mans, atenció, especialització i reciclatge constant. Avui un mitjà de comunicació és digital i, per tant, una empresa tecnològica”, conclou.
La Mònica Viñas és la responsable del Centre de Formació del Col·legi de Periodistes. Recorda com de l’inici del servei, “els cursos relacionats amb l’itinerari de periodisme digital (redacció digital, narratives multimèdia, xarxes socials) i la comunicació corporativa (plans de comunicació, gestió d’un gabinet de comunicació, elaboració de butlletins...) han estat els temes més demanats. Amb tot, darrerament ha crescut l’interès per temes de SEO, d’analítica web, de periodisme mòbil, de creació de vídeos i de podcasts”, diu.
Jordi Flamarich ensenya periodisme mòbil al Col·legi i confirma que “el mòbil ha esdevingut la porta d’entrada de la informació. El vídeo és el contingut rei a Internet i les xarxes que triomfen són les visuals com Instagram i les de text més curt, com Twitter”. Amb aquest s’aprèn a generar continguts des d’un mòbil, apps per fer cròniques de ràdio i vídeo, llenguatge audiovisual, com posar la càmera, guió il·lustrat o storyboard i la tècnica amb el telèfon mòbil. “És la manera més ràpida de fer i compartir vídeos en temps real. Fer un directe i crear narratives amb el telèfon ara és normal. La simplificació del missatge, amb vídeos de 45 a 90 segons, dos minuts com a molt, és la fórmula. Tothom va cap aquí”, explica.
Podcast, –mot anglès resultat de la fusió d'Ipod i broadcast– no és una ràdio empaquetada per consumir quan es vulgui. “És més creatiu i no necessita llicència per emetre’s, però comparteix el llenguatge radiofònic”, puntualitza Núria Jar que, juntament amb Raül Flores, prepara el podcast mensual de la revista 5W sobre informació internacional i 100% fet a casa. El primer diumenge de cada mes, els dos periodistes en pengen un de nou. “Amb una perxa d’actualitat, sense condicionar la perdurabilitat del contingut, fem una versió més elaborada d’uns fets que ens permeten entendre una mica més un país”, explica.
“La ràdio t’acompanya i el patró de consum del podcast és diferent, l’oient va a buscar més contingut. El podcast ha obert un camp de treball i ara tothom en vol”, diu qui és també l’autora de l’audiosèrie Las científicas del coronavirus, sis episodis sobre investigadores espanyoles davant la pandèmia, que es pot escoltar al web de l’Agència SINC, de la qual és col·laboradora.
Encara s’està definint com monetitzar l’audiència dels podcasts. Ràdio Arenys, –fundada el 1977 i degana de les emissores municipals catalanes– ha enriquit la seva producció amb podcasts. En fan de cada programa i tots els programes els emeten en Streamyardt. “Ho presentem a Facebook i Twitter, i els reportatges més elaborats, a YouTube. També explorem Instagram per fer càpsules audiovisuals i volem abordar Clubhouse”, explica Ignasi Oliva, director de l’emissora. Al web publiquen notícies en línia amb textos, enllaços, imatges i vídeos quan és possible. “Tot això ha nascut –diu– de la necessitat de supervivència, allò de renovar-se o morir. En ple confinament, l’Streamyard ens va permetre seguir emetent amb normalitat i des de casa. Gràcies a l’èxit, seguirem per aquest camí mentre estudiem com adaptar la programació a les noves tecnologies i als hàbits de consum”, afirma.
Un altre fenomen que no para de créixer en diferents mitjans és el de les newsletters, independentment del format del mitjà. Ara fan butlletins des de la SER, TVE com, evidentment, els mitjans escrits.
Des de final de febrer, Eldiario.es serveix una newsletter diària amb claus d’actualitat. Les fa el cofundador i sotsdirector del diari, Juanlu Sánchez. “Trio dos o tres temes importants del dia, intento no opinar, però sí que hi ha una càrrega d’interpretació, com si estès fent el guió d’un programa de ràdio. Jo seria el conductor del programa, amb introduccions per a cada tema i connectant uns temes amb uns altres”, assegura.
Eldiario.es fa butlletins temàtics pràcticament des del principi, fa més de deu anys. En portada, donen molta importància a la política, i les newsletters fan que gent amb interès en altres temes no se’ls perdi i tingui un recull de continguts de cultura, economia, educació o internacional. Per a aquests últims, el diari té un acord amb The Guardian. “Gairebé cada secció del diari té una newsletter setmanal per a diferents públics, segmentada i amb el seu punt d’autor”, detalla Sánchez. Durant el coronavirus van començar a emetre un butlletí diari i el salt l’han fet ara amb la de continguts generals diaris.
Cada nit, Eldiario.es envia un butlletí d’avançament de notícies equivalent a la portada per a més de 100.000 persones (entre ells els seus més de 62.000 socis). “La newsletter diària aporta també un comentari resum i l’ordre no té per què coincidir amb el del diari. Hi està molt alineat, això sí, amb el toc personal. És una selecció de temes amb la veu d’algú que signa amb un to més col·loquial i informal”, apunta. “És la newsletter més llegida d’Espanya, amb més d’un 40% de mitjana diària d’obertura”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari