El temps és or, diuen; per als productors d’informació a Internet, el nostre temps és publicitat en potència, la qual cosa es tradueix en ingressos per a les seves arques. I per l’or s’entra en una espiral de notícies bomba, exclusives, vídeos virals, la-història-que-no-et-pots-perdre, el tema del moment o trending topic del qual tothom parla. Si fos un pacient, diríem que aquest usuari té un alt risc de patir iatrogènia, és a dir, un dany a la salut produït pel metge.
En termes informatius, la sobrecàrrega d’informació i els salts d’informació breu a informació breu porten cap a una inevitable superficialitat en la majoria dels temes. I més enllà poden acabar conduint a una desinformació letal en els pocs temes que realment es poden considerar importants del debat públic. O sigui, que ens exposem a patir “iatrogènia de desinformació” i, al mateix temps, provocar-la en la nostra conversa a les xarxes.
Nassim Taleb en un extens estudi sobre l’“antifragilitat” posa els diaris en el punt de mira, dels quals diu que “han d’omplir les pàgines cada dia amb un seguit de notícies, sobretot si també es publiquen a la resta de la premsa. No obstant això, per fer les coses bé haurien d’aprendre a no publicar res si no hi ha res important a explicar. Però, és clar, volen guanyar diners i necessiten vendre’ns “menjar porqueria". I el menjar porqueria és iatrogènic.
La seva recepta consisteix a mitigar l’intervencionisme –informatiu, s’entén, cosa que provoca iatrogènia– racionalitzant l’arribada d’informació: fixar-se només en els canvis importants que es donen en les condicions o en les dades, però no en els canvis lleus. Per això, cal ser molt previnguts respecte a les dades: “Com més dades reunim, menys sabrem el que està passant i més iatrogènia causarem”.
La realitat és l’escenari dels fets i de les persones que es comuniquen. Hi ha una única realitat, tanmateix, l’univers digital ens demostra com mai que no hi ha una sola interpretació, objectiva i unívoca, d’aquesta. La versió que dóna cada font és diversa, i la percepció és perfectible i, de fet, susceptible de millorar o empitjorar a partir de les dades que li arriben en el futur.
El nou context sobre el que estem reflexionant ha comportat una pèrdua de respecte cap als mitjans i la notícia com a producte principal dels intercanvis d’informació. L’única manera de garantir una comunicació profitosa a llarg termini, i un nou fonament sòlid sobre el qual comprendre millor el nostre entorn, és no perdre el respecte a la realitat.
El coneixement de la realitat que aporta cada persona que la interpreta serà diferent, tot i així, no vol dir ni que totes tinguin el mateix valor ni que la realitat no existeixi. Cadascú té el seu propi enquadrament –frame , en anglès, traduït sovint com a “marc”– del que passa, en canvi, només un arrogant pensaria que el seu abasta la perspectiva completa d’una realitat social.
El professor Salvador Cardús afirma que seria impossible ser objectiu en la mesura que el subjecte investigador està dins mateix de l’objecte investigat, per la qual cosa no es dóna la separació objecte-subjecte de què parteix el concepte clàssic d’objectivitat. Per aquest motiu, proposa substituir aquesta visió estàtica d’objectivitat per una concepció dinàmica del terme, entesa com un procés resultat “d’una triple acció: primer, trencar amb el sentit comú ordinari; després, trencar amb la mateixa teoria científica, i en tercer lloc, fer transparent la posició de l’investigador respecte a l’objecte estudiat”.
Potser convé valorar en la justa mesura l’eficàcia de metodologies concretes per aproximar-se de manera global a la realitat. Perquè, de fet, el respecte a uns criteris formals –com contrastar les fonts, atribuir opinions explícites, donar veu a les diferents parts en conflicte– ajuda a formar una bona perspectiva, però no és garantia d’objectivitat. I menys en un entorn digital, on encaixar aquestes rutines tradicionals en l’escàs temps disponible –tot és immediat–, i amb tants temes diferents –cal explicar de tot–, es revela enormement complex.
A l’altre extrem, igualment simplista, estaria l’actitud relativista extrema que nega la possibilitat d’una major qualitat per part de qualsevol determinada visió de la realitat, ja que totes tindrien el mateix valor. El que té el mateix valor són les persones. Amb tot, és obvi que hi ha opinions i hi ha perspectives més encertades que altres. No és el mateix haver vist un accident que haver te’n assabentat per referències.
L’entorn digital genera un context que ha desbaratat les jerarquies tradicionals de les fonts i ha modificat la unitat bàsica d’informació, de manera que és més difícil que es doni una preponderància d’una visió de la realitat sobre la resta. Sigui com sigui, el mateix que passava abans passa ara: allà fora segueix existint una única realitat. La realitat es converteix, així, en el punt de partida i de referència per a la recerca de noves eines que evitin que ens desorientem massa en aquest mar de dades. La qüestió és que hi ha una realitat que intenta narrar amb més o menys fortuna o amb més o menys honestedat.
En la conversa digital i en els mitjans, es pot generar una construcció social del coneixement sobre la realitat, que no és el mateix que una construcció de la realitat. Aquesta consideració ens vacuna contra anàlisis excessivament simplistes de la conversa en xarxes, com deduir que perquè alguna cosa és trending topic a Twitter és el més important que està passant. No necessàriament. Un munt d’usuaris s’han posat a comentar una qüestió concreta, aquesta experimenta un creixement com a tema d’actualitat i l’algoritme de Twitter el situa en la llista de temes del dia, i ja està.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari