En un article excel·lent a El País, Ramon Besa denunciava ahir com el Barça ha anat allunyant els periodistes dels avions, dels hotels i dels entrenaments, fins a aconseguir que tot sigui informació oficial, que s’imposi la versió del club, que no hi hagi periodisme. Si això passa al futbol, imagineu en altres àmbits on hi ha molt més en joc. Els poders tenen al·lèrgia a la llibertat de premsa, i en alguns casos s’havien acostumat a tolerar aquesta molèstia de mala gana. Però ara que els poders econòmics constaten la debilitat dels mitjans per la crisi, s’estan descarant, ja no dissimulen, i aprofiten que ja hi ha més periodistes en gabinets de comunicació maquillant realitats que no als mitjans despullant-les.
Els poders estan obsessionats amb el relat. Decideixen d’una banda què fan i de l’altra què expliquen, el divorci entre la realitat i el discurs s’accentua. Quan els periodistes denunciem això ens responeu que en part és culpa nostra, que hauríem de fer alguna cosa per arreglar-ho. És cert, calen més Ramons Beses, més periodistes valents i honestos que es puguin permetre escriure el que pensen, però també calen mitjans independents, i per tant calen subscriptors, lectors que paguin els continguts i valorin el risc i les veritats incòmodes.
El món ha avançat sempre gràcies a la por que se sàpiguen les coses. D’aquí ve que el periodisme coratjós sigui un regal per a la democràcia. Però si els poders econòmics poden imposar les seves versions i perden el pànic a ser descoberts, seran capaços de fer de tot. El país que volem necessitarà poders sense por a la veritat, i mitjans lliures per explicar-la. I si et fa por que se sàpiga què fas, deixa de fer-ho.
El poder m’ha fet patir molt. Ho dic encara sorprès i decebut i potser és ingenuïtat, però prefereixo ser ingenu que cínic. Amb els poders, amb les persones amb capacitats de coacció, sobretot econòmica, he tingut molts disgustos. No m’ho he passat gens bé. Hi ha excepcions, he fet algun amic, però en general hi ha gent molt mediocre, i molts homes –tots són homes!– i hi ha molta testosterona barata i molta covardia. A mi m’han arribat a dir que no era prou fill de puta per ser director d’un diari o que tenia massa escrúpols per ser director d’un diari.
I a la gent que m’ho ha dit no els ha caigut la cara de vergonya després de dir-ho. T’ho deia gent que fa tant temps que no té principis que no sap que se’n diu principis, i no escrúpols. Que no és una qüestió d’angúnia, que és una qüestió de dignitat.
Als poders no els agrada la llibertat de premsa. Ho he comprovat cada dia. Són al·lèrgics a la llibertat d’expressió. I estan envalentonats perquè l’economia ho pot gairebé tot. Creuen que poden condicionar els discursos des de despatxos foscos. Per sort, tot va canviant i cada dia hi ha més escletxes i aquí n’hem obert unes quantes. Tot es va sabent i se sabrà molt més. Però us vull dir que la independència periodística cal que la defenseu cada dia plantant cara amb coratge. Que calen periodistes valents, gestors valents, directors valents. I cal que els lectors paguin els continguts per mantenir redaccions. Un mitjà massa dependent dels accionistes, dels ajuts o de la publicitat, no serà independent per definició. I això ho hem d’entendre perquè estem fent un país nou. I un país sense mitjans lliures no serà mai un país lliure.Si no vols que se sàpiga, no ho facis (article a l’ARA, 31 d’octubre de 2015)
En un article excel·lent a El País, Ramon Besa denunciava ahir com el Barça ha anat allunyant els periodistes dels avions, dels hotels i dels entrenaments, fins a aconseguir que tot sigui informació oficial, que s’imposi la versió del club, que no hi hagi periodisme. Si això passa al futbol, imagineu en altres àmbits on hi ha molt més en joc. Els poders tenen al·lèrgia a la llibertat de premsa, i en alguns casos s’havien acostumat a tolerar aquesta molèstia de mala gana. Però ara que els poders econòmics constaten la debilitat dels mitjans per la crisi, s’estan descarant, ja no dissimulen, i aprofiten que ja hi ha més periodistes en gabinets de comunicació maquillant realitats que no als mitjans despullant-les.
Els poders estan obsessionats amb el relat. Decideixen d’una banda què fan i de l’altra què expliquen, el divorci entre la realitat i el discurs s’accentua. Quan els periodistes denunciem això ens responeu que en part és culpa nostra, que hauríem de fer alguna cosa per arreglar-ho. És cert, calen més Ramons Beses, més periodistes valents i honestos que es puguin permetre escriure el que pensen, però també calen mitjans independents, i per tant calen subscriptors, lectors que paguin els continguts i valorin el risc i les veritats incòmodes.
El món ha avançat sempre gràcies a la por que se sàpiguen les coses. D’aquí ve que el periodisme coratjós sigui un regal per a la democràcia. Però si els poders econòmics poden imposar les seves versions i perden el pànic a ser descoberts, seran capaços de fer de tot. El país que volem necessitarà poders sense por a la veritat, i mitjans lliures per explicar-la. I si et fa por que se sàpiga què fas, deixa de fer-ho.
El periodisme no és innocent. Els periodistes quan ens convé anem de guais i defensem la nostra influència, però quan el món va cap al desastre, com ara, dissimulem i de forma hipòcrita diem que som simples miralls del que passa. No és això, companys. En som còmplices, d’aquest món mediàtic que dóna veu al que crida més, on és més fàcil sortir a la tele a fer l’idiota que sortir-hi per la teva preparació. Hem d’assumir la responsabilitat i fer mitjans ben educats i educadors, ben intencionats, que filtrin la mentida i no es conformin amb un espectacle de sí o no, sense matisos, disfressat d’informació i anàlisi. (...)
El periodisme està al mig entre els poders i les persones, i ens hem equivocat perquè ens hem acostat més als poders que a les persones. Ens estem oblidant de parlar de la realitat de cada dia mentre convertim en protagonistes absoluts aquest circ de famosets, tertulians i declaracions polítiques, una olla de grills, una gran tertúlia global que és un teatret sobreactuat, una farsa que cansa. I els periodistes que ens va bé, els afortunats que tenim feina i tribunes i ens donen premis, caiem en la temptació de considerar-nos part dels elegits, de l’elit, en lloc d’assumir que el nostre lloc és ser portaveus de les persones. I sobretot de les persones que pateixen. I per tant com més lluny dels que les fan patir, millor.
Reclamo més veritat als mitjans. I sobretot menys mentida, i menys ficció i menys sobreactuació i menys cinisme. Hem de ser més humils i autocrítics, abandonar les llotges VIP i els reservats de restaurants i trepitjar més el carrer o les sales d’espera dels hospitals o els barris. Comencem per les veritats íntimes, les de cadascú. I expliquem la feinada de tota la gent que cada dia treballa de forma artesanal per arreglar el món amb les mans. Ells no necessiten el protagonisme, per això no el busquen, no tenen gabinets de premsa, no pressionen, estan massa enfeinats, però la societat sí que necessita saber què fan, perquè quan saps què fa la gent que arregla el món, la majoria voluntaris, recuperes l’esperança en la utopia que ens queda, una utopia que pot semblar d’estar per casa, la de les petites revolucions individuals de cada dia fins a transformar-ho tot.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari