Nit electoral holandesa del 15 de març de 2017. Geert Wilders, líder de la ultradreta del país, racista, euroescèptic i candidat pel Partit de la Llibertat, apareix davant dels mitjans per acceptar la derrota i assegurar que “farà una oposició implacable”. Amb unes previsions que el feien guanyador i que li havien arribat a atorgar més d’una trentena d’escons, l’ultradretà es conformava amb la vintena, content, deia, d’haver quedat segona força.
Unes declaracions calmades que contrarestaven amb els titulars quasi eufòrics dels mitjans de la resta d’Europa, on se succeïen expressions que parlaven de com Holanda havia “frenat” la ultradreta o sobre com Brussel·les “respirava tranquil·la”. Els mateixos mitjans que durant l’últim any havien fet gran la figura de Wilders cobrint cada un dels seus passos i magnificant cada una de les sortides de to, ara feien un pas enrere per parlar de derrota de la xenofòbia i triomf de la llibertat.
I és que, amb una estranya combinació entre por, respecte, admiració i fascinació, els mitjans d’arreu estan col·laborant a engrandir les expectatives electorals dels partits populistes i d’extrema dreta. I estan omplint tots els titulars possibles amb declaracions escandaloses, accions no políticament correctes o afirmacions que inciten a l’odi i ratllen la il·legalitat en una Europa que ja sembla haver oblidat la seva història més recent.
Sense anar més lluny, el citat líder de l’extrema dreta holandesa va passar per un procés judicial per haver incitat a l’odi durant un dels mítings. I no és l’únic. El francès Jean-Marie Le Pen –pare de l’actual líder del Front National, partit que ell mateix va fundar i encapçalar– creu que els camps de concentració nazis van ser “un detall” de la història.
“L’atenció dedicada a Le Pen, Wilders, Frauke Petry, Timo Soini o Michaloliakos, per no parlar de Kaczynki o Orbán, ha enfortit l’extrema dreta europea”, assegura Higini Polo, expert i doctor en Història Contemporània, qui creu que els mitjans de comunicació, amb el desig d’aconseguir notícies i històries que captin l’atenció del gran públic, “han conreat inevitablement el sensacionalisme, la histèria i els escàndols polítics”.
En contra de la globalització, l’euro, la immigració o la UE, i amb un discurs populista molt similar al del nord-americà Donald Trump, fa més de mitja dècada que la presidenta del Front National, Marine Le Pen, intenta netejar la cara al partit francès d’ultradreta. I just abans de la primera volta de les legislatives franceses, els mitjans afirmaven que ho havia aconseguit.
L’estratègia per aconseguir aquesta imatge va tenir un escenari clau: les xarxes socials. Amb l’objectiu de tenir una “relació amb els francesos directa i sense filtres” –en paraules del director de campanya de Marine Le Pen, David Rachline–, la líder francesa va aconseguir el mateix que la majoria de líders d’extrema dreta: donar una imatge de confrontació amb els mitjans generalistes per, a la vegada, beneficiar-se’n.
Per al catedràtic de Periodisme de la Universitat Carlos III, Carlos Elías, fins ara els mitjans “creaven climes d’opinió i establien què era políticament correcte, però això ha canviat”. Actualment, els mateixos polítics són mitjans de masses. Quan Trump va guanyar les eleccions comptava amb 13,5 milions de seguidors a Twitter i va superar el rotatiu més influent del món, The Wall Street Journal.
La informació es propaga avui per Viquipèdia o pels canals i murs de les xarxes socials. Llocs on les fake news, pronunciades sovint pels mateixos líders populistes i polèmics, campen sense cap mena de fre. I els únics que semblen haver trobat la fórmula per a desacreditar-los són els encarregats de fer humor als mitjans nord-americans.
Periodistes satírics com John Oliver o programes com Saturday Night Live estan fent pensar una audiència que demana una crítica més àcida i real de l’actualitat. Per a Sophia McClennen, coautora del llibre ‘Is Satire Saving Our Nation?’, els mitjans tradicionals es prenen massa seriosament les absurditats d’aquesta mena de personatges. “Molts creuen que el periodisme ha de mostrar totes les cares d’una història, si bé el que ha de fer és explicar la veritat”, assegura.
Un mirall i una crítica que han de trobar també el seu lloc dins el món del periodisme tradicional per donar, així, a l’audiència el que demana. En cas de no fer-ho, segurament el públic virarà cada cop més cap a l’únic reducte de pensament crític: el de l’humor i la sàtira política.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari