Emprendre no és fàcil. Encara menys en un sector, el del periodisme i la comunicació, en què des de fa anys les estadístiques parlen de crisis, retallades i tancaments. Tot i això, l’auge del consum digital ha animat molts periodistes a aventurar-se amb el seu propi mitjà digital, canals i pòdcasts o, fins i tot, amb una agència de comunicació. Aquí presentem tota una sèrie de consells pràctics recollits en forma de guia d’aquells que s’han arriscat i que, a hores d’ara, ja són experts en emprenedoria.
Molts catalans van seguir les eleccions nord-americanes amb Lídia Heredia, la corresponsal a Washington de Televisió de Catalunya. De jove, aquesta badalonina no somiava pas ser periodista, tot i que ara, convertida en una respectada professional, ja acumula tres dècades i mitja d’experiència en l’ofici. En aquestes pàgines repassem amb ella la seva trajectòria i analitzem l’evolució d’un periodisme que li ha permès viure tot d’experiències i conèixer molta gent.
El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
Tots som diana del plagi i la mentida, i la intel·ligència artificial, la nova impremta informativa, ens amenaça de la mateixa manera. Però la velocitat amb la qual la tecnologia i Internet han multiplicat les vies informatives han fet que moltes persones, entre elles el col·lectiu de gent més gran, es perdin etapes de preparació per arribar a dominar-les. Com a clients analògics, la banca ja els ha abandonat, però com es comporten com a consumidors d’informació els que han viscut menys anys utilitzant les TIC?
La cobertura del negacionisme de la COVID-19 i de les diferents teories “conspiranoiques” sobre el virus generen controvèrsia a les redaccions dels mitjans de comunicació. Els periodistes, a grans trets, es debaten entre ignorar-les o parlar-ne. El repte és alertar sense amplificar i esperonar el pensament crític, així com les converses constructives. En un context més que delicat –amb desenes de milers de morts als hospitals degut a un virus que és entre nosaltres des fa més d’un any–, el debat sobre com actuar és tan necessari com complex.
Un grup de fotògrafs de l’Estat –molts d’ells catalans– han impulsat l’Arxiu Covid, un repositori digital de fotografia i vídeo sobre la pandèmia amb l’objectiu que quedin registrades el màxim d’imatges de tot el que està passant. El projecte, concebut com un gran llegat documental, ha estat un èxit de participació i ha permès crear una memòria visual i col·lectiva sobre la crisi de la COVID-19 a Espanya.
Sovint es parla de les noves generacions de periodistes des de la distància o des del desconeixement. Maria José Recoder, degana de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i presidenta de l’Associació espanyola d’universitats amb Titulacions d’Informació i Comunicació, es passa el dia envoltada dels futurs professionals de la informació. Per tant, parla amb coneixement de causa.
Enmig d’una pandèmia i de les pertinents restriccions sanitàries, el Col·legi de Periodistes va celebrar el trenta-cinquè aniversari, un llarg camí recorregut d’ençà que, el 1985, va ser creada la institució. Els set degans vius van recordar els respectius períodes al capdavant de l’entitat i també van recordar els degans que ja no hi són. Un viatge per la història en què queda clar que s’ha fet molta feina –sovint en moments convulsos–, que hi ha reptes pendents i que la professió, més viva que mai, no para de reinventar-se.
El 16 d'octubre de 2017, un cotxe bomba va posar fi a la vida de la periodista Daphne Caruana, de cinquanta-tres anys, que es va atrevir a denunciar la corrupció institucionalitzada a Malta. El Govern va intentar tancar el crim amb la detenció dels autors materials, però la ciutadania d'aquest petit país mediterrani va exigir i va aconseguir que finalment s'acusés els diferents polítics implicats. Tres anys després d'aquells fets, molts periodistes maltesos reben amenaces i fins i tot agressions per exercir la feina.
El vespertí barceloní Última Hora destacava pel disseny. Amb una capçalera de color verd, en gran format, a sis columnes i sempre innovador en el tractament, va aconseguir tenir un gran impacte. I no enganyava a ningú: era republicanisme catalanista pur en l'ortodòxia d'ERC. En Manuel i en Lluís Companys van ser-ne els factòtums. El primer n'era l'administrador, el segon el director i fundador. Tot i això, l'autèntica ànima de la capçalera seria Josep Escuder, l'home que va travessar l'Atlàntic per aplicar els coneixements de periodisme i compaginació que havia après als Estats Units.
Hi ha professionals que han excel·lit dins el seu àmbit, però que per una raó o una altra, resten oblidats en les cròniques del seu temps. I si això passa sovint amb homes, en el cas de les dones víctimes per una invisibilitat crònica, encara és més habitual. El cas de Mey Rahola és un d'aquests casos. Va ser una pionera avançada al seu temps exercint la fotografia artística quan la mirada femenina era poc més que una excepció. La recent investigació de la seva figura i obra a poc a poc està aconseguint posar-la al lloc que li pertoca.
Un reportatge multimèdia sobre el paper del futbol en el camp d'extermini d'Auschwitz o un podcast del primer esquiador que va trencar l'hegemonia nòrdica de l'esquí de fons en unes olimpíades són alguns dels projectes guanyadors en les darreres edicions dels premis concedits per l'Associació Internacional de Periodistes Esportius. Uns guardons que, a mode de termòmetre, constaten com els nous formats i la tecnologia s'han posat al servei de relats que transcendeixen la competició i expliquen les històries humanes, així com els contextos sociopolítics que s'amaguen darrere de les victòries o les derrotes.
No és fàcil, però en el periodisme esportiu hi ha vida més enllà de maximitzar visites, la pesca de clics o el posicionament SEO i de xarxes. Mitjans com The Athletic, que ingressa 60 milions d'euros amb un model de subscripció, i La Media Inglesa, que obté un 80% dels ingressos de la comunitat, en són la prova. Fins i tot hi ha espai per a projectes unipersonals amb el suport de milers de ciutadans que reconeixen també una manera diferent d'informar i analitzar l'esport.
El món digital ha provocat que els ciutadans haguem creat uns mons aliens a la realitat, unes bombolles, on ens refugiem i que la pandèmia de la Covid ha reforçat, però també ha deixat en evidència. Al llibre La gran mediatización I. El tsunami que expropia nuestras vidas: Del confinamiento digital a la sociedad de la distancia (UOCPress Comunicación, 2020) -del qual publiquem un extracte en aquestes pàgines-, José Manuel Pérez Tornero, especialista en alfabetització periodística i mediàtica, analitza com els mitjans digitals, les plataformes audiovisuals i les xarxes socials afecten i condicionen les nostres vides.
La pandèmia deixa una ombra llarga d'amargor, però també mostra la grandesa i la força que genera la gestió rigorosa de les politiques de comunicació. La segona edició de la Jornada de Comunicació Corporativa va mostrar com els professionals d'aquest àmbit han gestionat emocions col·lectives com la por, la incertesa i l'angoixa, han pres decisions ètiques, i a vegades arriscades, que han afavorit la transparència, el compromís, i han reformulat informacions d'alta complexitat en missatges entenedors i efectius per als públics receptors. I com, també la COVID-19 ha accelerat la transformació digital. Tanmateix, l'aprenentatge més valuós és recordar-nos el poder transformador de la comunicació.
Després de dècades treballant, quatre periodistes jubilats reflexionen sobre la professió, des de la distància, a partir d'una dilatada trajectòria. Tots tres tenen una mirada pausada, crítica i exempta de pressions de cap tipus, fruit de la llibertat de la qual gaudeix el que ja no té cap lligam contractual. En aquest sentit, doncs, els consells als més joves o la mirada sobre debats actuals són totalment lliures i tenen el valor que atorga l'experiència.
