"Ser reporter és una manera de viure el món"

“De Sabadell al món” seria una frase que resumeix la teva trajectòria?

Vaig començar a conèixer el món a través del meu pare, Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia. A casa érem fabricants tèxtils i ell exportava i viatjava molt. El 1947, sent jove, li van regalar una càmera de filmar de 16 mil·límetres, i gairebé sempre que viatjava per negocis s’enduia la càmera. Tinc pel·lícules gravades arreu del món.

Va gravar la Primavera de Praga.

Quan el 1956 Hongria s’aixeca contra la URSS i és massacrada pels soviètics, tots els partits comunistes del món van fer costat a Moscou. A Praga, no. Perquè l’esfondrament de la Primavera de Praga per les tropes del Pacte de Varsòvia va ser la primera esquerda del mur de Berlín. I l’única pel·lícula en color d’aquella primera esquerda la va fer el meu pare, que aquell dia, quan els tancs entren a la capital txeca, feia dues hores que havia arribat a Praga per vendre teixit de llana de Sabadell.

Hi ha, doncs, un fil conductor entre la feina del teu pare i la teva.

El 1989 La Vanguardia m’envia a Teheran a cobrir l’enterrament de Khomeini i el pare em va fer anar a veure els clients, a saludar-los. I el mateix em va passar amb la primera guerra del Golf. El fil conductor és que a casa em van transmetre que la feina s’ha de fer ben feta, més que no pas el fet de viatjar, perquè a mi el periodisme em venia de nou. 

Per què?

Jo volia ser arquitecte, però em feien por els números, així que vaig escollir una carrera fàcil perquè no sabia què fer. I per carambola vaig acabar a la secció internacional de La Vanguardia. No havia pensat mai a anar a guerres. Em dic Plàcid, no m’agraden els merders. De la família he heretat el calvinisme de la feina ben feta. I el pare em va inculcar el fet de no enrotllar-me. El que pots dir en trenta paraules no ho diguis en tres-centes.

Et defineixes com a reporter. 

De les diferents facetes del periodisme, el reporterisme és on em sento més còmode. Hi cap tot: una petita entrevista, una sensació, una dada... I és on ets més lliure. 

Amb una entrevista no ets lliure?

A mi les entrevistes em fan molta por. Perquè potser l’entrevistat no sap explicar-se bé, dir el que vol dir. En les altres facetes del periodisme –totes són necessàries– poden ser una cotilla, però en el reporterisme no ho són. Perquè la realitat és molt complicada i àmplia i en el reporterisme tens més eines per tocar-ho tot. I has de sorprendre el lector perquè primer t’has sorprès a tu mateix. Perquè el món és sorprenent. Als opinadors, als ideòlegs i fins i tot als tertulians, diria, els incomoda que la realitat els contradigui. Al bon reporter ha d’encantar-li que la realitat el contradigui! Tu pots anar brut de prejudicis, però no has de traslladar-ho al teu text. I has de desconfiar sempre de tu mateix. 

Per això en alguna ocasió has dit que els sectaris no serveixen per al reporterisme.

Tret que siguis un sectari i quan facis un reportatge t’oblidis del teu sectarisme. Tothom és sectari en diferents intensitats... Jo soc sectari amb la injustícia i amb la prepotència. 

I en el periodisme hi ha molta prepotència?

No. Hi ha molt ego. L’ego, per si mateix, és bo, però s’ha de tenir controlat. 

Com controles el teu ego?

Pensant que d’aquí a mil milions d’anys el sol esclatarà i no quedarà ni la Sagrada Família. 

Et veig desencisat amb la professió.

Sí. És difícil d’explicar, però cada cop crec menys en el periodisme i més en el reporterisme. Perquè cada cop veig el periodisme menys lliure. I l’única escletxa narrativa que veig és el reporterisme, tot i que t’he de confessar que aquí soc sectari perquè n’estic enamorat.

I de quins reporters estàs enamorat i no pots deixar de llegir-los?

De Vasili Grossman i Gaziel. Però t’he de confessar que no llegeixo gaire els altres. 

Això no és una mica prepotent?

Pot semblar-ho, però és que no tinc temps! Ser reporter no és escriure un reportatge, sinó una manera de veure el món. Tu pots llegir un llibre, però també pots llegir un carrer, la mirada d’una altra persona... Es tracta de captar sensacions, dolors, amors i odis. I després, el reporterisme ho ha de plasmar en un text. Al final, però, el reporterisme és escoltar la teva pròpia veu. La teva manera d’intentar entendre el món. 

Als teus reportatges sempre et fixes en petits detalls.

Perquè les coses extraordinàries sempre provenen de les ordinàries. No hi ha univers sense àtoms. L’àtom ho explica tot. El detall que t’explica la globalitat. I has d’agafar els detalls perquè en dos o tres folis has d’encabir una realitat molt gran. 

Recordo un reportatge teu sobre un travesti a l’Afganistan. Un temps després el van assassinar. 

Sí, en Zabi. A vegades entrevistes persones que després assassinen. El 2009, el fotògraf Guillermo Cervera i jo vam fer el reportatge en un reservat d’un restaurant cutre de Kabul, on hi havia uns pocs homes que pagaven a en Zabi perquè ballés per a ells. El propietari se’n va assabentar i ens va fer fora d’allà de males maneres. “Fantàstic, ja tinc el reportatge!”, vaig pensar.

Allò alimentava el teu text.

Exacte. D’alguna manera surfegem sobre el dolor dels altres, no? I vaig oferir a en Zabi que em digués l’última frase del reportatge. Em va dir: “Que algú em tregui d’aquest país”. Però no el vaig treure d’allà. I uns mesos després el van assassinar i van enviar el seu cos esquarterat a la família. Per a mi això és un dany col·lateral. Sempre penso: “I si hagués fet alguna cosa? I si hagués donat el seu telèfon a una ONG?”. Però no vaig fer-ho. Ell em va donar una història i jo no li vaig donar res. 

...

Saps què m’emprenya d’aquesta professió? Quan diuen: “Nosaltres no som la mare Teresa de Calcuta, nosaltres veiem més enllà del bé i del mal”. I per què esculls aquesta professió? “Perquè algú ho ha de dir”, et responen. No. Tu ho fas per ego. I no ets la mare de Teresa de Calcuta, però ella, rentant culs de leprosos a l’Índia durant mig segle, ha vist molt més enllà del bé i del mal que no pas tu, que tens escapatòria. 

Perquè nosaltres tornem a casa.

És clar! Excepte els periodistes de Gaza, perquè la majoria dels que han perdut la vida estaven al seu país.

Mai abans havien mort tants periodistes en un conflicte bèl·lic.

Saps quants periodistes van morir en els quatre anys de la Primera Guerra Mundial? Un. Perquè estava prohibit anar al front de guerra.

Des d’octubre a Gaza ja superen el centenar...

Avui he vist el mural del Col·legi en l’espai expositiu amb les imatges dels periodistes morts a Gaza. Mai havia vist una paret amb tantes fotografies de periodistes morts d’un sol lloc en tan poc temps.

I això, a quina reflexió ens porta?

No hi ha cap reflexió possible. Ells estan en una guerra, saben que poden morir i estan morint. Són persones que han donat la seva vida pel seu país i per la professió. I se l’han estimada.

“Quan estàs en una guerra has d’estar a la banda de l’ésser humà”, vas dir en una ocasió. No hauria de ser sempre així?

Dir que s’ha d’estar al costat de l’ésser humà és dir que s’ha d’estar al costat de la complexitat.  I no tothom transmet la complexitat. Perquè un botxí pot ser víctima al matí i botxí a la tarda. I una víctima, el mateix. La línia entre el bé i el mal no passa només per pobles o persones. Passa per dins de nosaltres mateixos. És molt complex perquè l’ésser humà és molt complex. I en aquest sentit, la caiguda de la percepció lectora entre els joves fa que també baixi la percepció de la complexitat. Tot han de ser missatges fàcils, clars, de blanc o negre. 

És una generació audiovisual a qui costa l’abstracció de la lectura?

La lectura, el gran avenç de la humanitat, permet passar descripcions complexes d’un cervell a l’altre. I com menys llegim, més perjudiquem la comprensió de la complexitat. I el món i l’ésser humà són megacomplexos. I, per tant, degut a la caiguda de la percepció lectora, sabran menys de què va tot plegat.

Les teories de la conspiració donen explicacions fàcils a coses complexes. 

Anem a allò còmode, fàcil. Quan vaig dirigir el Memorial Democràtic, em vaig adonar que s’utilitza la memòria per sentir-nos còmodes. I la memòria és incomoditat o no és. En aquest sentit, el reporterisme ha d’inquietar, perquè el món és inquietant.   

I amb Internet podem explicar millor aquest món inquietant?

Amb Internet hem guanyat rapidesa i immediatesa, però hem perdut capacitat de reflexió. Internet ha convertit una mica el periodisme en una gran fotocopiadora. Tothom acaba dient el mateix. Hi ha una manca espectacular de mirades laterals. El periodisme no pensa en el lector, sinó en altres coses (a quedar bé, en un mateix, a guanyar un premi), però no en el lector. I els lectors es mereixen que no els diguin sempre el mateix, perquè, si no, giren full.

Quan veus éssers humans que pateixen, el dolor, etc., i després t’adones que les notícies més vistes als digitals són temes banals, què en penses?

Em pregunto si els mitjans s’estan adaptant a la societat o és la societat que està fent-se així per culpa dels mitjans. I arribo a la conclusió que, gràcies a Déu, ja no em queden gaires anys per jubilar-me. 

Una conclusió depriment.

Sí. Per què he de negar-ho? No soc optimista. Afortunadament, hi haurà coses que no veuré.

Com a àtom d’aquest univers, què has après dels altres àtoms que has conegut per aquests mons de Déu? 

Que els humans mereixem l’extinció. Som bastant lamentables. 

A la teva edat, cansa anar a la contra del corrent majoritari?

Amb l’edat, anar a la contra de certes coses t’excita. Quan et fas gran t’importa menys no caure bé. Vols ser tu. 

El teu és un discurs directe, dur i sovint incòmode. A La Vanguardia t’han tocat mai el crostó? 

Vols saber la veritat? Mai. Tinc la sort que La Vanguardia és un diari liberal. Fa tres o quatre anys que cada dos dissabtes faig la secció “Cabaret  Voltaire”. Tu creus que en un altre diari em deixarien publicar això?

A “Cabaret  Voltaire” dones molta canya.

Sí. I mai m’han dit res. Agraeixo aquesta llibertat narrativa. 

Fa dècades que ets en el mateix mitjà, viatges i tens llibertat narrativa. Ets un afortunat o una rara avis?

Fa molts anys que treballo i, d’alguna manera, he anat fent forat amb la meva feina. Em considero afortunat pel que has dit i, també, per haver arribat a la professió a finals dels vuitanta, quan estava molt millor que ara. Per això em molesta molt que en el periodisme no sapiguem donar pas a les generacions joves, que ho tindran molt pitjor que nosaltres. I a vegades els fem les coses encara més difícils.

La caiguda de la qualitat de la lectura de les noves generacions que deies, també implica que els periodistes joves escriuen pitjor?

Sense cap mena de dubte. Però sempre hi ha una minoria que se’n salva i que en aquest país pot omplir cent diaris. En general, estan pitjor preparats, però aquesta minoria està molt més ben preparada que nosaltres.  

Aquesta entrevista es va publicar l'abril de 2024 en el número 196 de la Capçalera.