Un portaveu neix o es fa? Els experts en oratòria asseguren que l’assaig és la clau. “Assaig, assaig, assaig...”, insisteixen. Preparació i assaig són necessaris per aconseguir que un portaveu sigui capaç de connectar –sincronitzar– amb el públic de manera eficaç. I ara la neurociència ho confirma.
En efecte, el cervell humà no para de créixer i de practicar, una vegada i una altra, crea noves vies, genera sinapsis i noves àrees de coneixement. Les tècniques d’Imatges de Ressonància Magnètica i Funcional (IRMF) revelen que les zones del cervell relacionades amb el llenguatge (còrtex prefrontal), que tenen a veure amb l’execució de la parla, i la capacitat d’exposar idees amb major claredat, es tornen més actives i eficients com més s’exerciten. Així doncs, com més es parla en públic, més canvia l’estructura real del cervell i més es desenvolupen les àrees del cervell associades al llenguatge.
Per tant, l’evidència científica permet assegurar que, tot i les habilitats innates individuals, totes les persones poden ser grans oradores si hi dediquen –moltes– hores d’assaig i d’entrenament adequat. El mateix Steve Jobs, qui el 2005 captivava el món amb el seu exemplar discurs de graduació de la universitat de Stanford, no sempre havia estat un mestre de l’oratòria. Vint-i-cinc anys abans d’aquell emblemàtic discurs, Jobs mostrava evidents deficiències comunicatives en les entrevistes que oferia als mitjans per presentar el seu model d’ordinador Macintosh.
Per a l’expert en comunicació Carmine Gallo, autor, entre altres, del llibre Hable como en TED: Nueve secretos para comunicar utilizados por los mejores (Conecta, 2016) el discurs del portaveu ha d’aprendre a moure’s amb destresa entre tres ingredients: novetat, històries i passió. Una conclusió a la qual arriba a partir de l’anàlisi de les millors intervencions, amb milions de visualitzacions, en la coneguda plataforma en línia TED, que ofereix exposicions de divuit minuts d’experts mundials en diferents especialitats.
Josep Vicenç Foix deia: “M’encanta el nou, m’enamora el vell”. Una bonica i concisa manera de copsar el poder que la novetat exerceix sobre nosaltres i la força de les tradicions que, des d’un punt de vista antropològic, explica com uneixen cada persona al grup i a una identitat col·lectiva. Novetats i tradició són dos recursos de la comunicació corporativa i de la comunicació eficaç del portaveu. Més encara, allò que és nou és a l’ADN de la notícia en periodisme.
La neurociència confirma que el cervell no pot ignorar la novetat, com en queda captivat i com genera una forta empremta de memòria. Quan la ment rep una informació que mai no ha processat abans, escapa de les percepcions previsibles i d’aquí la rellevància de la novetat. Un exemple clarificador és en Josef Ajram. Aquest expert en borsa es presentava als mitjans amb una imatge inusual en el ram, exhibint múltiples tatuatges i un estil de vestir poc convencional. Segurament molts espectadors catalans no recorden cap altre expert de borsa que no sigui Ajram.
Si el cervell no pot ignorar la novetat, la comunicació eficaç ha de ser capaç d’explicar les idees amb enfocaments nous que generin en l’audiència una experiència o bé d’aprenentatge o bé de sorpresa. La conclusió de Gallo després de l’anàlisi dels grans oradors de TED és que sabien crear moments memorables durant les exposicions, cercant l’efecte captivador de la novetat i l’originalitat. Moments que fan brollar la màgia de la connexió entre orador i públic.
Un altre ingredient que tot portaveu ha d’aprendre a construir i a introduir en les seves intervencions és l’ús de les històries. Les històries poden ser anècdotes personals o d’altres, experiències, relats d’èxit o fracàs, relats amb un final inesperat, etc. Històries que s’adrecen al cor d’aquells que escolten.
Les històries estimulen i activen el cervell humà, ajuden l’orador a connectar amb el seu públic i acosten els punts de vista entre un i l’altre. “La manera més efectiva de transmetre informació és mitjançant la connexió emocional de la història que fa tangibles i entenedors conceptes i missatges abstractes” explica Gallo. Dale Carnegie, en el llibre Com parlar bé en públic, publicat el 1915, ja intuïa el poder emocional dels recursos retòrics i aconsellava l'ús de metàfores i d’analogies per a una comunicació eficaç, cosa que ara confirma la neurociència.
Estudis de l’Institut de Neurociència de Princeton, dirigits pel psicòleg Uri Hasson, demostren que les històries personals fan que “la ment del narrador i del que escolta s’acoblin”. Més encara, el cervell de l’oient esdevé un reflex del cervell de l’orador. Es podria dir que quan l’orador explica una història planta idees i emocions en la ment d’aquell qui escolta.
Les revelacions de Princeton estan en la línia d’un dels grans descobriments sobre la ment humana dels darrers anys vint anys: les neurones mirall. Una serendipitat que constatava l’existència d’una empatia cognitiva, que es desenvolupa al llarg de la vida a través de l’experiència i l’aprenentatge, i una empatia emocional que ens connecta d’una manera innata, primitiva i inexorable amb la resta dels humans, compartint emocions que sentim de manera vicària.
Com explica el descobridor d’aquestes cèl·lules, Giacomo Rizzolatti, de la Universitat de Parma, “les neurones mirall permeten la comprensió immediata d’una acció i transmeten emocions com el riure o el fàstic”. Les neurones mirall s’activen en la ment d’aquell que escolta amb cada moviment de l’orador, de la mateixa manera com si l’oient també estigués fent els mateixos moviments i sentint les mateixes emocions, un vincle invisible i infrangible.
Aquestes revelacions, sens dubte, rellancen la importància de la comunicació no verbal del portaveu i el seu efecte en l’audiència. Si la persona oradora somriu, planta un somriure en la ment del públic. Però si hi ha una incoherència entre paraula i el llenguatge no verbal (gestos, expressions facials i llenguatge corporal), el públic està especialment programat per detectar-hi el frau.
Amb tot, la força persuasiva de les emocions a través de les històries no és nova. El filòsof grec Aristòtil, un dels primers creadors d’una teoria de la comunicació, ja avançava fa més de 2.300 anys que la persuasió es crea gràcies a tres elements: l’Ethos, el Logos, i el Pathos. L’Ethos és la credibilitat (les credencials del portaveu); el Logos és la part lògica que parla a la raó, la part de les dades, les estadístiques o el big data; i el Pathos és la capacitat d’apel·lar a les emocions, de parlar al cor. Les conclusions de Gallo sobre el seu estudi dels grans oradors, situaven en un 65% la presència del Pathos en les intervencions de més èxit de TED, davant d’un 25% del Logos, que sustenta la tesi, i un 10% de l’Ethos.
La passió sincera per part de l’orador és una de les emocions que generen un impacte de forta credibilitat, inspiració i influència en l’audiència. La passió es pot definir com la sensació intensa i positiva que una persona experimenta cap a alguna cosa que és especialment significativa per a ella. La passió connecta amb la identitat i l’essència de l’orador i afavoreix una connexió directa amb el públic.
De fet, la passió s’evidencia especialment a través de la comunicació no verbal i aquí rau en bona part –recordar l’efecte de les neurones mirall– el nexe invisible i poderós d’aquesta emoció entre orador i públic. Científics socials expliquen que la passió s’expressa en el que anomenen l’estil entusiasta no verbal que resulta significativament persuasiu. Aquest estil es caracteritza per moviments enèrgics amplis i oberts, el moviment de les mans projectades cap a fora i la posició corporal segura, ben dreta i lleugerament inclinada cap endavant.
Aquest és, doncs, el darrer ingredient d’una fórmula que assegura l’èxit per part de l’orador. Una fórmula basada en investigacions recents, però també en el que deien Aristòtil, Foix i tots aquells que ens donen les claus per a una comunicació eficaç.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari