Leila Guerriero (Junín, 1967) afirma que hi ha una gran diferència “entre esquinçar el silenci d’una pàgina amb una substància grisa o amb un tall inoblidable”. És fonamental entendre-ho bé això. La periodista argentina treballa sempre sota aquesta pressió autoimposada. Diu que “només si una prosa intenta tenir vida, tenir nervi i sang, un entusiasme”, només si és així, assegura, qui ho llegeixi podrà sentir també aquesta vida, aquest nervi, la sang i l’entusiasme. I ella no ha estudiat mai periodisme. Però ha llegit molt, ha canibalitzat els millors, i així escriu, de manera ferotge i sense treva. Amb entusiasme i conscient que el seu negoci és el de la incertesa i la por.
“Cada vegada que m’assec a escriure, sóc aquesta dona [Beatrix Kiddo (Uma Thurman), a Kill Bill: Volum 2] dins d’una caixa de fusta. Sense esperança però, sens dubte, entregada a una convicció impossible. Disposada a executar el meu millor cop. Podré fer-ho? Ho hauré fet ja alguna vegada? No ho sé, però això és la incertesa. És el salari que es cobra la por. I jo li pagaré tota la vida”, va admetre aquest dilluns al Col·legi de Periodistes de Catalunya durant el seu discurs de lliurament del XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari