La tretzena Setmana dels Rahola ens porta cinc converses reposades amb persones que tenen moltes històries per explicar, moltes reflexions per compartir i uns punts de vista que, de ben segur, aportaran llum a zones fosques del nostre present.
Antoni Bassas, Margarida Moles, Neus Bonet, Tino Soriano, Jordi Hurtado i Txell Feixas: tres dones i tres homes amb una trajectòria professional llarga i rigorosa que ens oferiran aixopluc i calma en aquesta tempesta llampegant de clickbaits, desinformació i incertesa.
Antoni Bassas conversa amb Laura Fanals: "Una manera d'entendre el periodisme".
Conversa sencera aquí
Contracrònica de Jordi Prat i Paré
Des que va començar als setze anys a Ràdio Joventut, viu instal·lat en el seu somni. Una vocació periodística cultivada per la passió familiar per la ràdio –la seva mare escoltava Luis del Olmo i el seu pare seguia les transmissions dels partits del Barça- i l’anhel d’estar a prop dels seus ídols blaugrana, un cop va constatar que era «massa dolent» per aspirar mai a jugar-hi.
Polièdric com pocs, capaç de moure’s amb solvència en qualsevol registre, Antoni Bassas (Barcelona, 1961) s’ha convertit en una veu referent, dins i fora de l’ofici, per la seva lleialtat a les bones praxis i una incansable recerca de la credibilitat. Ho ha posat de manifest aquest dilluns a l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, que ha quedat petita per acollir una conversa amena, divertida i plena d’anècdotes amb la periodista Laura Fanals per obrir la XIII Setmana dels Rahola.
Bassas no amaga que el moment actual és molt delicat per a la professió per la ingerència dels influencers, les fake news o la massificació de la informació, a tota hora i sense cap filtre. Però, precisament per això, defensa que «el periodista té ara més sentit que mai» perquè sap distingir el que és important del que és accessori i no transfereix la responsabilitat. L’assumeix: «Hem de ser testimonis incòmodes de la realitat. Si n’hi ha que encara continuen morint o són perseguits judicialment per fer la seva feina, és que alguna cosa estan fent bé».
Creu fermament en la dignitat del periodisme que es practica actualment, si bé admet de la perillositat de les intoxicacions informatives, sobretot a les xarxes socials, i del que en pot derivar. Ell, però, també deixa clar que no en defuig i les utilitza habitualment, sobretot X: «Estem en una època en què totes les veritats duren cinc minuts i tot, absolutament tot, està en revisió. El nostre ofici, fins i tot està en discussió».
Per a algú que ha gaudit de la professió des de la proximitat –entrevistes a peu de gespa, viatges en avió amb l’equip i relació de confiança amb els jugadors en la seva etapa seguint el Barça a Catalunya Ràdio, al costat de Joaquim Maria Puyal, «el meu mestre»-, no és fàcil d’assumir el context actual, amb més contingut que mai a l’abast, però en molts casos, de procedència difusa: «Amb desinformació, podem enverinar una població sencera». I com protegir-se’n? «Fugir del confort informatiu i consumir variat per detectar els canals adequats, els que actuen amb rigor i responsabilitat».
Durant catorze temporades i fins al 2008, Antoni Bassas va dirigir el programa matinal de Catalunya Ràdio. Era un repte majúscul. Primer, per la ferotge competència amb referents com Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo o Josep Cuní. I després, per la voluntat autoimposada de «pujar una mica el llistó» i demostrar estima pel país i per la llengua des d’un «marc mental català», i no traduint les versions de les notícies que arribaven de Madrid o de l’estranger.
«Per un país amb llengua pròpia, és fonamental tenir mitjans amb aquesta llengua», ha destacat el periodista, al qual la fórmula li va funcionar per la capacitat de connectar amb l’oient, acostar-s’hi més que mai. Sí que ha expressat una certa decepció pel relaxament en els mitjans de comunicació amb el català: «En Puyal es posaria les mans al cap [riures]. Hem abaixat la guàrdia i no estem contribuint a enriquir la llengua». Sigui com sigui, no n’ha volgut responsabilitzar directament a ningú i ha recordat que Catalunya ha estat i continua essent una gran escola de periodisme, amb uns estàndards de qualitat elevats i, ja en el franquisme, «més moderns que els de Madrid».
No ha evitat la situació als Estats Units, que coneix bé de la seva estada de quatre anys com a corresponsal de la televisió pública catalana a Washington. La segona etapa de Donald Trump al poder li genera preocupació, pels efectes col·laterals de les seves decisions i, sobretot, per la seva omnipresència a les xarxes socials: «A Europa, hi ha més responsabilitat. Als Estats Units, s’apel·la a la llibertat d’expressió per deixar dir a tothom el que vulgui i això acaba reforçant missatges com el de Trump». Les alteracions en l’algoritme de X per afavorir els activistes de dretes hi fan la resta.
De fet, l’evolució en les llenguatges comunicatius és constant, i més ara amb la irrupció de la intel·ligència artificial. Antoni Bassas no creu que provoqui un tomb de 180 graus en la manera que tenim d’entendre el periodisme -«ni les xarxes socials acabaran amb la televisió»-, però ha defensat que cada canal mantingui els seus codis i ha posat com a exemple la ràdio: «A la ràdio hi ha màgia i no està pensada per ser vista. Si posem una càmera a l’estudi, eliminem una intimitat professional en l’equip que, al meu entendre, cal ser preservada».
La seva trajectòria ha estat densa i prolífica. Des del 2013, està vinculat a l’Ara després d’haver exercit també de presentador de concursos televisius, de guionista i de creador de personatges de ficció, entre moltes altres activitats. Confessa, amb la boca petita, que li hauria agradat presentar un telenotícies i repetir com a corresponsal a un altre lloc. «Però si em queixo, Déu em castigarà», ha dit entre rialles, la seva i la d’un públic seduït durant una hora i mitja per la seva colossal capacitat comunicativa.
Margarida Moles i Neus Bonet conversen amb Elisenda Vidal: "L'aventura dels pioners. Un repàs al centenari de les primeres emissores de Catalunya".
Conversa sencera aquí
Contracrònica d'Oriol Torrellas
«Si t’arriba un pacient que es diu Ràdio i et pregunta quin futur li augures, què li diries? Doncs jo li diria que, com que ja té cent anys, que torni l’any vinent».
El supòsit el va plantejar ahir Neus Bonet, periodista de referència amb una llarga trajectòria en aquest mitjà, durant la conversa amb Margarida Moles —periodista, guionista i directora del documental Muntem una ràdio?— i Elisenda Vidal –també periodista–, que va exercir el paper de moderadora de l’acte «L’aventura dels pioners. Un repàs al centenari de les primeres emissores de Catalunya», dins del marc de la Setmana dels Rahola, organitzada des de fa tretze anys per la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona.
Aquest merescut homenatge per posar punt i final als 100 anys de la ràdio a casa nostra va començar amb la projecció del documental Muntem una ràdio?, el qual repassa el context històric i la situació dels pioners en la instal·lació de les cinc primeres emissores a Catalunya, amb els seus èxits i entrebancs. A partir d’aquí, l’acte va evolucionar cap a un debat sobre un mitjà que «han intentat matar mil vegades, que havia de morir amb l’arribada primer de la televisió i després de les xarxes socials, però que s’ha sabut adaptar».
El documental aborda, per exemple, com els pioners havien de lluitar contra creences com la que afirmava que la radiació de les ones de ràdio afectava el cervell; ens explica la primera retransmissió d’òpera des del Liceu, i narra com, per primera vegada, el català va tenir presència a l’ona gràcies a la informació meteorològica —una eina essencial perquè pagesos i pescadors poguessin saber quin temps faria. També ens transporta als anys més durs de la dictadura de Primo de Rivera, passa pels millors temps de la República i acaba amb la situació magra que va viure la ràdio durant la dictadura franquista.
Muntem una ràdio? és tot això i molt més, però la conversa a tres bandes entre Moles, Bonet i Vidal va transcendir perquè va explorar temàtiques més actuals, tot i que no tan diferents. Així, van destacar que la ràdio no ha canviat tant, si bé avui dia hi ha més informació i abans hi havia més entreteniment; van entrar en debats sobre periodisme, comunicació, educació, el paper de la dona als mitjans i els reptes de futur, i van defensar la manera de concebre el periodisme com «un compromís d’informar i de no recórrer a Google per obtenir tota la informació».
Durant la conversa també es va abordar el concepte d’«imatge auditiva». I què significa això? Imagineu que us descriuen amb paraules un estri destinat a la higiene bucal, que sovint té un tap per protegir-lo. Segurament gairebé tots dibuixareu un raspall de dents, però cadascun serà diferent. Així, la imatge auditiva és aquella que només la ràdio pot transmetre, que crea un món imaginari que, tot i que no coincideix amb la realitat, captiva aquells i aquelles que s’han enamorat d’una veu sense necessitat de veure el rostre de la persona.
Va ser una hora de conversa que ens va deixar interrogants, reptes i algunes pors: «Avui en dia, les grans empreses de comunicació, a l’hora de triar entre dos candidats per fer de periodista, opten pel que té més seguidors a les xarxes socials». Així ho vaig percebre jo, però si us interessa, el millor és que vegeu la conversa íntegra. Gràcies, Neus, Marga i Elisenda.
Tino Soriano conversa amb Jordi Grau: "De Banyoles al món. Fotografies i històries d'un dels més grans reporters contemporanis".
Conversa sencera aquí
Contracrònica de Maria Roura
Aquest dijous l’aula magna de la Casa de Cultura era plena de públic per escoltar el fotògraf Tino Soriano, que al llarg de la seva trajectòria professional ha viatjat per tot el món i ha fotografiat també llocs propers com l’estany de Banyoles, ciutat on viu.
En una conversa amb el periodista Jordi Grau -que ha substituït a Sònia Cebrian per un imprevist de darrera hora-, el relat del fotògraf ens transporta a tot el món i explica diferents facetes de la fotografia, des de paisatges i el reportatge humà (les persones i les seves emocions) fins a la seva pròpia visió artística.
Grau ens presenta a Tino Soriano tot reivindicant la seva professió i les seves col·laboracions amb mitjans de comunicació tan rellevants com Los Angeles Times, Der Spiegel, Time Magazine, La Repubblica, L’Express, Geo, Paris Match, Viajar, El País, La Vanguardia... A més, des del 2001 és fotògraf de National Geographic.
El treball de Soriano s’ha dividit entre la fotografia de viatges i el fotoperiodisme, especialment sobre el món de la medicina. Ha estat premiat per la UNESCO, l’OMS, la Fundació World Press Photo i ha guanyat cinc guardons FotoPress, entre altres reconeixements.
El fotoperiodista comença la conversa amb un: «Soc un producte de proximitat. Fa 20 anys que soc a Banyoles». I ens explica que ha preparat la conversa en quatre blocs per tal de descobrir un treball que va del blanc i negre al color i que parla del món i de l’entorn més proper.
Descobrim un fotoperiodista honest i amb gran talent, que desplega un discurs coherent, ple de tendresa, humor i sentit crític, i ens parla de la fotografia i de les històries que hi ha al darrere de cadascuna tot reflexionant sobre els moments viscuts: «Són les fotografies les que han de parlar».
En Tino situa els seu inicis en la fotografia als anys de la mili dient que hi dona una “visió positiva, com podeu suposar” ... i es posa a riure. Ens mostra una visió molt particular de l’exèrcit que va arrodonir amb una exposició, “La Mili que mamé”.
La conversa es titula «De Banyoles al món...» i a partir d’aquesta premissa comenta que una bona foto també es fa a prop teu i en llocs on aparentment no passa res. La fotogènia de l’estany de Banyoles, però, és indiscutible i Soriano regala una foto diària als seus seguidors d’Instagram amb la seva pròpia mirada. I diu sorneguer: «Si t’equivoques, la pots tornar a fer. En canvi, a la resta del món no hi pots pas tornar per repetir-la».
Ens mostra imatges de pagesos -sobretot de la comarca del Pla de l’Estany, però també de la Garrotxa i del Gironès-, amb un seguit de retrats de gent de la nostra terra amb la idea bàsica de la proximitat al país, abans del 1992.
I acaba relatant l’experiència de seguir a Joan Pau II, corrent al costat del papamòbil i aconseguint la foto més impactant només pel fet de ser ell al costat del Sant Pare.
Al segon bloc, en Tino ens mostra la fotografia de viatges, de quan passava dos o tres mesos en un país per a explicar totes les vivències en fotografies per a una guia de viatges. La revista National Geograhic té dos-cents fotògrafs per fotografiar tot el món, diu. I ell n’ha estat un de molt entregat.
Ens comenta que al National es pensaven que era italià i feia els reportatges d’Itàlia: «I jo només sabia dir prego, prego...». I quan els va dir que era de Barcelona el varen enviar a viatjar per Espanya i Portugal, fet del qual n’han sortit diferents llibres i guies de viatge amb fotografies antropològiques i sociològiques.
El fotògraf destaca en aquest apartat que en entorns culturals tan diferents com els que ell ha trobat en els seus viatges al voltant del món,el reporter ha de fer com el camaleó, no enganyar la gent, sinó entendre-la, i mimetitzar-se en cada situació. «Entendre on estàs i fer que les fotografies aportin molt fent-les diferents».
Per Soriano, la mirada no és a l’ull, sinó al cervell. «La fotografia és la cultura que té un mateix, les experiències que ha viscut i les seves pròpies vivències».
Quan als dinou anys va agafar un tren a Barcelona i va arribar a Romania va constatar que a Belgrad portar una estrella roja a la solapa era el més normal del món i, en canvi, a Barcelona «et portaven a la comissaria de la via Laietana».
Veiem fotografies de la Xina – «el país més capitalista que he vist mai però son comunistes», diu-; dels glaciars de la Patagonia xilena; de la safra -la recol·lecta de la canya de sucre a Cuba, en condicions d’esclavitud- , del vudú a Haití; de París; de la Índia; del desert; de l’apartheid a Sudàfrica, d’elefants a Tailàndia; del comte Dràcula a Romania; d’un casament al Senegal; i de tants i tants viatges més. Totes fetes amb una mirada pròpia que destaca el moment que es pren.
«M’agrada la gent i cal que la gent se senti còmoda quan els fotografies i no et vegin com un astronauta». Per això es vesteix com ells i, de vegades, per ‘agradar-los’, canta. I es posa a cantar: Alouette, gentille alouette je te plumerai la tête, amb una veu de tenor perfecta que li va servir -diu- per apropar-se més a les famílies que havia de fotografiar en un dels seu viatges a l’Àfrica negra.
També explica quan el rei de Benín el va fer primer ministre per evitar que no li fessin una “turistada” i així poder accedir amb la càmera fotogràfica a llocs que d’altra manera no hi hauria pogut accedir, només dient: Je suis messier les ministre ... i va funcionar!
Fotografies, totes, amb una mirada estètica i social i amb una narrativa honesta i sincera que van més enllà de l’impacte visual.
En aquest bloc Tino explica que porta quatre dècades fotografiant hospitals i diferents aspectes de la Medicina, i comenta amb delicadesa com als anys vuitanta va fotografiar l’Institut Mental de Barcelona d’una manera tendra i respectuosa. Això li ha permès ser un dels pocs fotògrafs que té ‘permís’ per fer fotos en llocs tan delicats com els hospitals.
Ens mostra unes fotografies del manicomi que varen servir com a revulsiu perquè la societat d’aquell moment entengués que calia canviar les coses en els centres hospitalaris. I també li van permetre, l’any 1992, fer fotografies a nens amb càncer, unes imatges molt punyents i molt delicades alhora.
Per Soriano, una bona fotografia no ha d’explicar, sinó que ha de suggerir.
Esclavatge, celebracions del carnestoltes, preses amb menors a la presó, metges sense fronteres, passió pel futbol, nens pastors a Kènia, Girona Est... Reportatges que tracten gran varietat de temàtiques d’una manera sensacional. Per Soriano, la fotografia és un acte d’amor i de compromís.
El reporter ens ha regalat dues-centes cinquanta fotografies meravelloses al llarg de dues hores de conversa. Ha desplegat tota la seva simpatia i ha deixat clar que és tan hàbil amb les paraules com amb les fotos.
Tal com li deia el seu cap al National Geographic, un fotògraf ha de ser “smart” (intel·ligent), i Soriano ha portat la intel·ligència a la fotografia.
Jordi Hurtado conversa amb Alfons Petit: "El presentador etern. El secret de l'èxit d'un dels rostres més populars de la televisió".
Jordi Hurtado, l’immutable presentador de concursos, conversarà amb el periodista Alfons Petit per descobrir-nos la clau dels èxits que ha aconseguit en la seva llarga trajectòria. Ho farà a l’aula magna de la Casa de Cultura.
Contracrònica i vídeo, a partir del dilluns 23.
Txell Feixas conversa amb Angels Bronsoms: "La veu de les dones silenciades. Explicar el món en femení des de l'Orient Mitjà".
La periodista Txell Feixas parlarà amb Angels Bronsoms sobre la situació de les dones en zones de conflicte, especialment a l’Afganistan i a Gaza. Aquesta conversa tindrà lloc a la Biblioteca Pública Carles Rahola.
Contracrònica i vídeo, a partir del dijous 27.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari