El diari Última Hora era un vespertí que va començar a publicar-se el 18 d’octubre de 1935. Propietat d’Edicions Llibertat –que també editava La Humanitat–, es tractava d’un diari de tarda vinculat a ERC. Seguia les directrius del partit tot i una certa pàtina conservadora destinada a arrabassar públic a altres vespertins com El Ciero o La Noche, atès que el partit de Companys ja disposava de diaris de matí com La Humanitat o L’Opinió.
Última hora, doncs, completava l’oferta del partit hegemònic aleshores. L’endemà de l’aparició, La Humanitat en va publicar un elogi destacant-hi la “presentació àgil” i el contingut informatiu. “Cal remarcar especialment les seccions d’Esports i de Cinema que, pel seu contingut, ajustament i presentació, signifiquen una revolució en el nostre món periodístic”, afegia.
En el comentari s’observa la referència elogiosa al disseny del diari, perquè precisament n’era un dels trets característics. Última Hora tenia una capçalera verda i un disseny innovador, que portava la signatura de l’autèntica ànima de la capçalera, Josep Escuder. Si bé els impulsors en van ser en Manuel i en Lluís Companys, el primer com a administrador i el segon com a director i fundador, la gran petjada va deixar-la Escuder, que havia après als Estats Units una nova manera d’exercir el periodisme i la compaginació i que, en tornar, no va dubtar a aplicar-ho al rotatiu.
Enric Marín, professor d’Història del periodisme, a la tesi doctoral recull els trets més importants d’Última Hora i hi assenyala l’aportació d’Escuder: “Aquest diari marca una fita dins la història de la premsa catalana. És el signe més evident de la síntesi d’avantguardisme i de tradició periodística autòctona que s’estava produint en els anys del cicle republicà. Els criteris de compaginació introduïts a Última Hora per Josep Escuder, que s’inspirà en les innovacions de la premsa dels Estats Units, varen suposar una veritable revolució en la premsa catalana”.
El disseny d’Escuder, però, es beneficiava de les plomes que hi escrivien. Perquè Última Hora, a part d’un disseny diferent i innovador, tenia una redacció de gran qualitat. Un dels seus redactors era Andreu Avel·lí Artís, conegut com Sempronio que, com Josep Maria Folch i Torres i altres, va ser progressista de jove i conservador en la maduresa. Sempronio va deixar escrit en un article a l’Avui el 1997 com Josep Maria Massip –director d’Última Hora i de La Humanitat– el va convidar a participar en aquell diari diferent. “I va recalcar l’adjectiu”, destaca Sempronio.
La redacció d’Última Hora aspirava a captivar el lector, a enganxar-lo del tot. I ho tenia fàcil perquè era de primera divisió, tal com recordava Sempronio, que al seu article parlava de redactors joves i dinàmics, i feia esment d’una de les primeres dones periodistes del país, Irene Polo, la intrèpida redactora que per entrevistar els miners en vaga no dubtava a baixar a la mina a uns centenars de metres o que entrevistava a l’actriu Xirgu, amb qui després va acabar marxant a Amèrica.
El diari tenia diferents seccions culturals de molt d’interès com “Pel forat del teló” i “Escenaris” per al teatre, així com “Pel·lícules”, sobre cinema. També sobresurt el culte i amè Joan Alavedra escrivint de música i literatura, en una secció curiosa (“Mirador discret”) en contraposició a les xafarderies del llegit “Mirador indiscret” del lloat setmanari que portava aquest nom. O un jove Josep Maria Lladó, que amb el dibuixant Arteche passejava per la Barcelona dels barris baixos i en mostrava cabarets, pensions, noies i carrers. També cal destacar la ploma de Salvador Marsal parlant de política espanyola, de Pere Pagès –que signava Víctor Alba– a política internacional així com Rafael Gonzàlez i Emili Sagi-Barba a cinema i esports. Tot un equip jove, doncs, que s’hi implicava de ple. I que al tractar-se d’un vespertí, un esdeveniment que acabava a les quatre de la tarda ja podia aparèixer dues hores més tard en paper. És clar que la redacció (Ronda Universitat, 25) i la impremta (Tallers, 48) eren a tocar, però més a tocar ho eren les il·lusions d’exercir un periodisme que no era només sobre les frivolitats habituals dels diaris vespertins, sinó que també informava del que havia passat al llarg del dia en un to lleuger, amb titulars cridaners i amb una efervescència vital que surava vitalitat arreu i ultrapassava les pàgines del diari.
Sorprèn la manca de fotògrafs propis pels temes d’actualitat mentre que, en canvi, abundaven les imatges d’agència i les facilitades per les distribuïdores de cinema. Entre els fotògrafs, excel·leixen Centelles i Puig Farran, tot i que el dibuixant Arteche hi feia de tot, des de caricatures de polítics, il·lustracions per a reportatges passant per dibuixos ambientals.
Un dels aspectes que destacava era que les fotografies eren gairebé a totes les pàgines. La presència de la imatge va ser colpidora per l’abundància i la novetat en la presentació. Una fotografia de portada va esdevenir llegendària. Eren quatre raigs de llum que baixaven d’una finestra cap a la multitud en un míting, quatre barres simbòliques. O la caricatura d’Arteche a primera pàgina amb una il·lustració de Companys a la presó vestit de presidiari sota el lema Hem guanyat.
L’editorial fundacional del periòdic, el text programàtic tan sovint ampul·lós i retòric, herència del segle XIX, a Última Hora se’ns presenta viu i popular com aspira a ser el diari, directe i clar. “Ens esforçarem –deia– que la tasca diària d’Última Hora s’adapti al propòsit, dins la tònica àmplia i àgil del periodisme modern. No anem a presentar amples programes ni a formular brillants prometences. Una idea madurada de les exigències informatives del nostre temps i la confiança en les pròpies forces són les úniques coses que oferim d’antuvi. / El contrast amb la realitat s’establirà immediatament, i a ell ens atenem. / Un concepte de la missió del periodisme d’avui; un gran amor incorruptible a les idees superiors de la llibertat i de la civilització, i una adhesió entranyable a la clara personalitat de la pàtria catalana i als qui l’han servida fins a tots els sacrificis de la vida, heus aquí totes les nostres bases d’acció, enfilades a una aspiració: convertir Última Hora, a la nit, en un full de grans multituds”.
El contingut, en les vuit pàgines diàries –excepte el diumenge que no sortia– es focalitza en la política espanyola i internacional mentre que la catalana, amb una Generalitat i Parlament controlats, quasi no hi apareix. També hi ha un predomini dels espectacles, esports, ràdio, teatre, amenitats i curiositats diverses.
Era un diari d’entreteniment i política amb pocs, molt pocs, articles de fons. Els pocs que hi havia eren de Carles Pi i Sunyer, Nicolau Maria Rubió o Antoni Rovira i Virgili. En canvi, hi domina el cinema nord-americà de Gary Cooper i Greta Garbo. Així com els temes recurrents del 1935 com la Segona Guerra Italoetíop o l’afer de l’estraperlo, les eleccions i, evidentment, el conflicte bèl·lic. Dels tres anys i poc de vida, Última Hora serà el diari de la guerra atenent que viu només de l’octubre del 1935 al juliol del 1936, però s’hi destaca l’alt nivell periodístic, especialment per l’aportació del disseny i la maquetació i per la modèlica dimensió d’uns periodistes com Irene Polo.
El diari va deixar de sortir la diada de Sant Jordi del 1938. Al final apareix amb un sol full, amb absència de matèries primeres i amb Josep Roig i Guivernau que substitueix Josep Maria Massip, qui el 1936 s’escapa a les Filipines. Es desconeixen els motius d’aquest final, si bé podem imaginar que la guerra ho colpejava tot i que era difícil mantenir la presència diària. I és llavors, a partir de la desaparició física, quan neix una llegenda, la d’aquell diari vespertí agosarat en el qual uns joves innovadors van aconseguir fer un producte singular en la història del periodisme català.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari