José Manuel Garzón (Berlanga, 1954) va cobrir el famós atracament a la seu del Banc Central de la plaça de Catalunya de Barcelona el maig del 1981. Fotoperiodista amb recursos, diu que tenia contactes en una discoteca d’allà mateix i que va aprofitar-los per saltar-se el cordó policial i poder posar la càmera gairebé a tocar de l’acció. També va ser al castell de Montjuïc una vegada que ETA va deixar-hi un paquet bomba: assegura que hi va arribar abans que la policia, que localitzà el paquet i que, quan finalment hi van fer cap els agents, va haver de cridar diverses vegades “soc periodista!”, tot aixecant i mostrant la càmera, per evitar un disgust. “Tinc moltes batalletes per explicar, si em poso a parlar de l’ofici”, diu. Es va jubilar aquest juliol.
Un altre periodista que ja no exerceix és Josep Lluís Villa (Kasr al-Kabir, 1953), que fa seixanta anys que viu a Tortosa i ha fet gairebé de tot: de domador de cavalls, de cambrer, de poeta. Autodidacte “de la vella escola”, diu que va aprendre l’ofici de periodista “llegint i treballant”. Es va jubilar l’any passat, després de més de tres dècades sent, sobretot, un home de ràdio. “Era el meu somni d’adolescent. Quan vaig començar, tenia la sensació que em pagaven per jugar: locutar m’ha seduït sempre”. Ha estat director de les dues emissores d’Ona Catalana a Tortosa, membre dels serveis informatius de la SER i RNE, corresponsal d’El País i director del setmanari L’Ebre. I va fundar Imagina Ràdio. “L’única emissora privada de les Terres de l’Ebre”, puntualitza.
De Tortosa cap al nord. Amb vint-i-pocs anys, Rosa Gil (Girona, 1959) escrivia esporàdicament per al Diari de Girona, sobretot temes culturals, perquè era llicenciada en Història de l’Art. Un dia va sorgir una vacant i li van oferir un contracte fix. Era el 1987 i ella estava embarassada. Va dir que sí. I la van esperar (tan fàcil, i humà, que sembla). Sempre ha tingut un sou tan digne que n’ha pogut viure, afirma (tan fàcil que hauria de ser, també). Després van venir, entre altres, les feines de redactora al Nou Diari, i de reportera a la delegació de TVE a les comarques gironines. (Durant anys, a TVE, tant ella com els companys cobraven a tant la peça, subratlla. Seria tema per a un altre reportatge).
El principal combustible de Gil ha estat sempre la curiositat; les ganes de saber i d’entendre, i el compromís amb l’entorn. El periodisme, diu, és escoltar, tenir interès per tot allò que passa al teu voltant, analitzar-ho, mirar d’entendre-ho, i explicar-ho. La van prejubilar (i això, recalca, donaria també per a un altre reportatge) poc abans de fer seixanta anys, quan era directora del CaixaForum Girona. En un altre moment havia portat la Comunicació de Caixa Girona: els seus anys “fent de periodista a l’altre costat”.
El darrer cas és el de Josep Ramon Correal (Lleida, 1954), que es va jubilar el novembre de 2019. Era el director del Diari de Tarragona. També havia estat a La Mañana de Lleida (director) i El Correo Catalán (subdirector). Enyora “la part creativa” del periodisme d’opinió i d’anàlisi, i la seva columna diària. No enyora “gens ni mica” la part de gestió de recursos. “En aquest país, sempre hem hagut de fer periodisme amb una sabata i una espardenya: pocs mitjans, pressupostos mínims, feina mal pagada”, afirma. Precisament per això, aconsella canviar de feina si en algun moment creiem que no estem fent el que ens agrada. I fa un aclariment: “Els bons periodistes s’ho passen bomba”.
També, Josep Lluís Villa recomana als joves que es preparin per a una professió “dura i mal pagada”, amb “estrès, pressions i alguna mala cara”. “Que deixin l’ego de banda, sobretot si volen ser bons periodistes”, els aconsella. I, alhora, els assegura que hi haurà moments que tindran la sensació d’estar “tocant la història” amb les mans, de ser al lloc “on passen els fets importants”. I tot plegat, conclou, compensarà l’esforç. “Passió en estat pur”, resumeix.
José Manuel Garzón, també dona un consell als que els agrada l’ofici. “T’hi has de llançar de cap, i mirar de viure el somni”, recomana. I cal tenir amics “fins i tot a l’infern”, matisa, perquè és “la manera d’anar trobant feines”. És el que ha fet ell tots aquests anys; i se n’ha sortit, diu, aplicant un còctel “d’imaginació, tenacitat, una mica de cervell i, sobretot, humilitat”. Garzón ha estat cap de Fotografia del Diario de Barcelona; reporter gràfic i, en alguns casos, redactor en revistes com Pronto, Garbo i Súper pop, entres altres, i ha col·laborat en una llarga llista d’agències i gabinets de premsa.
Rosa Gil també destaca dels periodistes la capacitat d’adaptació constant, de ser “camaleònics”, i també de fascinar-se. Ella, per exemple, ha treballat en diferents mitjans i llenguatges: premsa escrita, televisió, gabinets i fins i tot ha estat directora de l’Obra Social de Caixa Girona: “En aquesta gran capacitat per viure en el canvi i saber reinventar-nos és on rau un dels valors de la nostra professió”, diu.
Villa defensa el periodisme local (“jo en dic ‘de la perifèria’”) perquè, tot i els inconvenients, es té més llibertat i sempre hi ha històries per descobrir. I reivindica el sentiment de la seva generació d’haver contribuït, quan començaven a treballar, “a un canvi social important, els anys de la Transició democràtica”. De fet, diu que en jubilar-se va tenir la sensació que deixava la professió en un moment també “fascinant”, més “incert i convuls”, encara que quan tot just s’hi posava, cosa que va li provocar “una certa melangia”. Però no ho enyora. A banda de poder dedicar més temps a la família i als amics, diu que ara escriu, recita, fa molt d’esport, cuida un hortet, escolta música, està permanentment informat i, de vegades, fins i tot gaudeix del fet d’avorrir-se. Quan passi la pandèmia, viatjarà.
Pel que fa a la crisi manifesta del sector en tots els sentits (fins i tot de credibilitat), Villa sosté que “el periodisme continua sent essencial: ens permet entendre millor el món, cosa que necessitem més que mai en tota la història”. Correal es refereix als diaris com “allò que passa, recollit en un document d’un cicle de 24 hores, que és el bioritme natural de la persona” i afirma que això no passarà mai de moda, que és una eina de la qual és “molt difícil” prescindir. “Hem vist l’anunci de la mort dels diaris quan va sortir la ràdio, quan va néixer la televisió i, ara, amb les xarxes socials”, conclou. Per Gil, no hi ha diferència entre el periodisme que es fa “avui” i el que es feia “abans”: sempre s’ha fet “bon i mal periodisme”, i la clau és saber-lo “destriar”.
Parlant de la immediatesa a què ens condemnen les noves tecnologies i les xarxes socials, Gil diu que ella, tot plegat, ho veu com un bon grapat d’eines més, que, això sí, cal dominar i cal saber usar a favor nostre. Ja no podem concebre la professió sense la capacitat d’informar al minut, però la informació ha d’estar igualment ben elaborada i contrastada, opina. Garzón diu que l’agilitat i la velocitat no ens han de fer oblidar que cal continuar garbellant abans de publicar res. El que troba a faltar Villa són mitjans que apostin per “un ritme més pausat, una perspectiva més profunda, temps per pair les coses”. La immediatesa ens condemna a ser imprecisos, la tirania de l’audiència genera titulars grocs, i el periodisme de clics ens empobreix i “ens desacredita”. El format pot anar canviant, però hem de continuar sent seriosos. “Ètica a l’hora d’explicar què està passant, i la màxima independència possible”, resumeix Gil.
De les fake news Villa en diu “mentides”. Sempre n’hi ha hagut si bé, ara, sembla que qualificar-ho de fakes li dona més glamur, però són les notícies falses i les mentides de sempre, assegura. “El que passa és que ara tot és més copiós i va més ràpid i tot plegat podria tenir un preu molt elevat”, afegeix.
Gil, Correal, Villa i Garzón coincideixen també en una altra cosa: calia abans, i continua sent necessari ara, escoltar els més veterans. Siguin patums o companys més o menys anònims. La passió per l’ofici és una mena de testimoni que passa de mà en mà. O una flama que cal cuidar. I una altra constant: el periodisme és necessari perquè hi hagi democràcia, perquè la gent (tothom, el sufragi universal) estigui ben informada i pugui decidir per si mateixa. En paper o en format digital; a cop de piulada o de reportatge de llarg alè; al mòbil o a la televisió; amb podcasts o en directe a través d’un transistor. Com sigui, però cal periodisme i cal ètica de treball, cal comprendre i cal ajudar a comprendre.
En paraules de Villa: no refiar-se de les idees preconcebudes, relativitzar fins i tot les idees pròpies, i estar sempre receptius. Aquest ofici és sobretot “observar i escoltar”. I lluitar sempre per les llibertats. “Les de tots, que són les nostres”, conclou.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari