El seu pare li va ensenyar a economitzar els mots, a no fer-ho llarg quan es pot dir amb menys paraules. Potser per això les respostes de Plàcid Garcia-Planas, reporter de La Vanguardia, poden ser tan breus com contundents i directes. I potser també perquè ha cobert més d’una desena de conflictes bèl·lics, les seves reflexions acostumen a traspuar pessimisme, tot i que s’acompanyen de realisme i sentit crític. Unes paraules, les seves, basades en l’experiència i en la complexitat d’un món que fa anys que intenta entendre i explicar.
La capacitat comunicativa dels professionals de la informació els converteix en objectiu de captació per part dels partits polítics. D’exemples, n’hi ha diversos des de fa anys. I malgrat que contradiuen el codi deontològic del periodisme, alguns acaben fent el salt a la política institucional a la recerca de noves oportunitats. Però un cop s’analitzen els casos que han anat d’un costat a l’altre, s’observa que aquest acostuma a ser un viatge sense tornada, perquè la significació política acaba anant en detriment de la credibilitat i impossibilita el retorn a la professió.
Enguany celebrem els 100 anys de l’arribada de la ràdio a casa nostra, però quan es parla dels orígens d’aquest mitjà de comunicació no és fàcil conèixer els detalls del que succeïa a les redaccions i els estudis dels anys vint i trenta del segle passat. Una de les principals fonts d’informació són les revistes radiofòniques que editaven les mateixes emissores. Publicacions com Radio Barcelona, de la cadena del mateix nom, o Catalunya Ràdio, de Ràdio Associació de Catalunya, ens permeten introduir-nos en la ràdio d’una època tan diferent com convulsa i llunyana.
La ràdio nocturna va gaudir de la seva màxima esplendor als anys setanta, vuitanta i noranta. Dècades, sobretot les dues primeres, en què la veu femenina pren protagonisme en aquesta franja horària. A finals dels noranta, ja amb Catalunya Ràdio en funcionament, destaca La nit dels ignorants i, a Ràdio Barcelona, Parlar per parlar. En aquella dècada, i de manera preeminent, triomfa la ràdio nocturna esportiva, on aquí, com a la resta de l’Estat, arrasen Jose María García amb Supergarcía i Ramón de la Morena amb El larguero, però també la programació d’emissores catalanes. En termes d’audiència, de fet, la ràdio esportiva nocturna és, encara avui, la de més èxit. Parlem del present i el passat de la ràdio de nit amb alguns dels seus protagonistes.
Hi ha llibres que ens parlen dels orígens de la ràdio, dels seus pioners, i n’hi ha d’altres que també es refereixen a aspectes com el paper fonamental, però invisible, de la dona, de les emissores que van marcar el ritme de la història, del vessant clandestí i insurgent de la ràdio, de la propaganda a les ones, de la necessària reinvenció d’un mitjà tantes vegades bandejat o dels professionals de referència. En aquestes pàgines us oferim un recull de llibres que parlen de la veu, el so i la paraula i que podreu trobar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi de Periodistes.
Les imatges sovint parlen per si soles. I les que parlen de la ràdio a Catalunya, que enguany compleix un segle d’existència, serveixen per adonar-nos de l’evolució d’un país, dels canvis esdevinguts en els àmbits social, polític, econòmic i, sobretot, també en el tecnològic. En aquestes pàgines oferim un recull d’imatges que en alguns casos són curioses però que, en d’altres, ens permeten explicar gràficament moments importants, punts d’inflexió de la crònica dels 100 anys d’aquest mitjà de comunicació a Catalunya.
Fidel Castro, Grace Kelly, Casius Clay, Dalai Lama, Nelson Mandela, Orson Welles, Gabriel Garcia Márquez o Josep Pla són alguns dels milers de personatges a qui va entrevistar Joan Armengol, veterà periodista que el pròxim 17 d’agost farà 90 anys. Ens rep en cadira de rodes en una residència geriàtrica, on fa uns anys que s’està, a tocar de l’Hospital de Sant Pau. Té la veu cansada per l’edat, però manté intactes els records d’una trajectòria que exemplifica, millor que ningú, la història de la ràdio, un mitjà que a casa nostra compleix un segle i al qual Armengol va dedicar bona part de la seva vida.
L’auge de les plataformes d’estríming musical va posar en crisi el format de la radiofórmula. Tot i que inicialment van perdre oients, sobretot entre els més joves, les ràdios musicals estan resistint l’envit de Spotify, YouTube, iVoox i companyia gràcies a la fidelització del públic adult, a la funció de prescripció i al suport a la música en directe. Però, darrerament, han aparegut noves amenaces basades en la intel·ligència artificial que tornen a fer-ne perillar la solvència.
El fotoperiodista Joaquim Robert Ruiz va morir l’1 de juliol a setanta-sis anys, víctima d’un càncer. Nascut a Blanes el 1936 i gran afeccionat a la fotografia, va immortalitzar la vida social, cultural i política de Blanes i la Costa Brava. Amb Josep Maria Padern, va fundar l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Blanes en la dècada dels seixanta. Va treballar a Los Sitios, Diari de Girona i les revistes Recull i Celobert. També va exercir de corresponsal a la Costa Brava sud per a l’
El veterà periodista esportiu, Carmelo Moncayo va morir el passat 21 de juny a vuitanta-sis anys. Nascut a la navarresa localitat de Tudela, va arribar a Lleida als pocs mesos de vida. La seva mort ha causat un profund disgust en el món de l’esport i en general a tot Lleida. Des dels primers temps, va estar vinculat al diari La Mañana. Moncayo va compaginar la feina a la banca amb l’ofici de periodista esportiu en diversos mitjans, entre aquests Ràdio Lleida Cadena SER. Durant seixanta-cinc anys va ser el corresponsal d’
El 30 de juliol va morir a Tortosa un dels periodistes històrics de les Terres de l’Ebre, el periodista i sacerdot Josep Gonell Solsona, víctima d’una llarga malaltia. Havia arribat a Tortosa el 1964 procedent del Maestrat. Sociòleg i periodista, va ser un dels primers corresponsals que va escriure sobre la polèmica central nuclear dos anys abans de la posada en marxa. Amb Joaquim Roglan van destapar la greu contaminació que provocava la planta d’Erkimia a Flix. Fidel seguidor del Concili Vaticà II, va compaginar el treball periodístic amb el pastoral.
Nascut a Ceuta el 1946, Emilio López Valls va morir el 27 de juny a Barcelona, víctima d’un infart. Aquest periodista i advocat, va exercir la tasca professional en diversos mitjans de comunicació. Així, va dirigir els informatius a Radio Nacional de España a Catalunya en els difícils temps de la Transició. Amb la seva experiència va formar molts informadors de l’agència EFE. Les primeres aparicions a la televisió van ser a Televisió Espanyola a final dels anys 80. El 1996, va ser escollit president de l’Associació Professional, Lliure i Independent (APLI).
El 26 de maig moria als cinquanta-vuit anys aquesta periodista nascuda a Barcelona el 1954 que treballava a TV3 des de 1984, on va ser redactora d’Informació política i de Catalunya des dels orígens de la cadena catalana. Els seus companys de TV3 li van dedicar un escrit de condol i de record on es podia llegir que “la mort de la Sara no només deixa un buit profund als companys de Política i de Cap de setmana de TV3, també el deixa a tota la professió de Catalunya i a tota la professió periodística. El país necessita de gent rebel, crítica, inconformista, polèmica i contestatària com ella.
Blocaire d’èxit
http://dish.andrewsullivan.com
Un cas per animar els emprenedors. A principi d’aquest any, el comentarista i escriptor Andrew Sullivan, nascut a Anglaterra, establert als Estat Units i amb una llarga experiència a diaris i revistes, va orientar el bloc The Daily cap a un sistema de pagament: 20 dòlars l’any. A final de juny, ja tenia més de 27.000 subscriptors. Al bloc treballen una desena de professionals que escriuen sobre política, societat i cultura.
En aquell temps, tots els estudiants de Periodisme volien ser corresponsals estrangers i, a més, tots volien ser Josep Maria Massip, el llegendari corresponsal del diari ABC a Washington. Era un professional d’un prestigi enorme.
