“Guerra, violència, desastres naturals, corrupció... Les coses van malament i sembla que empitjoren. Els rics es fan més rics i els pobres, més pobres. I el nombre de pobres creix. D’aquí a poc, ens quedarem sense recursos naturals a menys que fem alguna cosa dràstica. Aquesta és la imatge que la majoria d’occidentals rep dels mitjans de comunicació i que té al seu cap”.
Tot això, extracte del llibre Factfulness. El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és (La Campana, en català, i Deusto, en castellà, 2018), l’autor, Hans Rosling, ho denomina “concepció del món excessivament dramàtica, estressant i enganyosa”. Però –afegeix– “és una concepció molt difícil de canviar perquè té a veure amb com funciona el nostre cervell”.
Matilde Elices, doctora en Psicologia i investigadora postdoctoral a l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM)-Parc de Salut mar (PSMAR) explica que “el cervell està configurat per estar molt atent a l’amenaça, alerta dels perills com a funció evolutiva. Encara que ara la nostra supervivència ja no depengui d’ell, el sistema s’activa automàticament”, precisa. “En psicologia, –continua– parlem del biaix del cervell que fa velcro amb tot allò negatiu i tefló amb el que és positiu i fa que les bones notícies ens llisquin i que ens quedem enganxats a les dolentes”.
El neurobiòleg i periodista científic italià Luca Landò –va dirigir el diari L’Unità– treballa a fons el tema. I distingeix entre atenció i motivació. “La primera –diu– té arrels biològicament antigues similars a les del calamar. La seva supervivència es basa en tres alertes: l’enemic del qual fugir, la presa per capturar i el sexe per a reproduir-se”. A dins del cervell humà, hi roman l’instint de supervivència que ens fa reaccionar al clàxon d’un cotxe. “En canvi, la motivació –afegeix– és un regal de l’evolució cultural, present en espècies més evolucionades com els mamífers”.
Segons Landò, les notícies dolentes, a diferència de les bones, parlen directament als mecanismes més primaris de la nostra atenció. “Entre els vells periodistes es deia que un article, per ser llegit, havia de parlar de sexe, diners i sang (equivalents als interessos del calamar). I els professionals de la comunicació saben que el bé més preuat per a la seva activitat és l’atenció del públic. Per tant, la manera més fàcil i segura d’atreure-la és jugar amb els seus mecanismes menys evolucionats de l’atenció: menjar, enemics i sexe”, afirma. “I és interessant veure com el món polític està utilitzant els mateixos principis de manera més científica per gestionar-ne la comunicació, exaltant els perills per atraure l’atenció”, afegeix. Però, tal com ell manifesta, “això porta a crear perills on no hi són. Pensem en el fenomen migratori i com ha estat transformat en problema a afrontar i gestionar com a amenaça a combatre i mantenir llunyana”.
Com explica el metge, acadèmic i orador suec Hans Rosling, “ens interessen les xafarderies i relats dramàtics perquè abans eren l’única font de notícies i informació útil, de la mateixa manera que anhelem el sucre i el greix perquè eren fonts d’energia que podien salvar-nos la vida quan el menjar escassejava. Mantenim molts instints útils des de fa milers d’anys, però ara som en un món molt diferent. El nostre desig de sucre i greix fa que l’obesitat sigui un dels majors problemes de salut del món actual. I els nostres ràpids cervells i desitjos de dramatisme –instint dramàtic– provoquen malinterpretacions i una concepció del món excessivament dramàtica”. Rosling defensava la necessitat de començar a explicar del món tot el que va bé. “Hem d’aprendre a controlar la nostra càrrega dramàtica. Si es desboca, ens impedeix veure el món tal com és”, afirma.
En psicologia i ciències cognitives, es coneix com biaix de confirmació la tendència a tenir en compte esdeveniments o elements que confirmen les nostres preconcepcions, i provoquen errors en la interpretació del món que ens envolta. Això explicaria la desatenció mediàtica a tot allò que va bé, per la desconfiança que suscita.
Una bona notícia és sovint tractada com a raresa o curiositat. Si parlem d’un petit poble que de cop despunta amb el seu elevat PIB, l’explicació arriba de seguida contextualitzant-la. Ara bé, les misèries no es contextualitzen mai, per minoritàries que siguin –en xifres globals del món– asseguren el “velcro” amb la concepció generalitzada que el món va malament. “Els estereotips tenen una força terrible. La gent busca confirmar el que ja pensa i les notícies que ho fan són més ben rebudes que les que qüestionen el que pensem”, declara Francesc Núñez, sociòleg i professor d’Humanitats de la UOC. “De vegades, les notícies negatives no atrauen tant per la notícia en si, sinó pels clixés que ens confirmen”, afegeix.
“Les bones notícies ratifiquen que el món és al seu lloc, mentre que les catàstrofes interpel·len més, obren els espais de la imaginació, l’especulació, agiten més emocionalment i més ràpidament que les altres. I les notícies impacten més si es narren més vívides, més impactants, com feia El Caso. Són dinàmiques ja apreses, i el periodista se sent incitat a fer-ho així”, considera Núñez. “El pensament reflexiu de la notícia arriba menys que el dirigit a la imaginació. Les imatges, els mites, són més forts i tenen una incidència més ràpida en les nostres emocions que les explicacions. I la premsa fa servir les vies més ràpides. El discurs interpel·la la intel·ligència, és un camí d’accés a les persones més difícil, per això la premsa reflexiva és minoritària”, diu el sociòleg.
Però titular amb males notícies no és excepció dels mitjans. També a la vida quotidiana si tot va bé no ho expliquem, no ho destaquem, tampoc les coses que empleats o companys fan bé es comuniquen. Prestem sempre més atenció a allò que irromp en el que seria d’esperar, sigui un conflicte, una desavinença o errades o badades petites o grans. Mentrestant, com els especialistes en comportament humà assenyalen, hem normalitzat el drama amb titulars sustentats en la desgràcia i creiem que res no va bé. Per això Salvador Cardús, economista, professor de Sociologia a la uab i periodista, amb la seva conferència “Un món ple (també) de bones notícies” emprèn la digna missió de “contribuir a fer canviar la percepció de la realitat, a defensar fets que confirmen que el món va millor. Tenim menys analfabetisme, vivim més que mai i tantíssimes coses bones que no es publiquen. Segons Bloomberg Healthiest Country Index, Espanya és el país més saludable del món, però aquí ningú no ho publica”, diu.
Cardús assumeix que és una de les xerrades més difícils que ha fet mai. “He de vèncer l’escepticisme del públic, perquè la notícia bona costa de creure”, explica. En un article al diari Ara, Cardús assegurava que “les bones notícies fan nosa, desperten un escepticisme generalitzat, tenen mala premsa i, pràcticament, ningú no en fa cas. Incomoden perquè desmenteixen els nostres prejudicis. Les bones notícies enfonsen els arguments dels que viuen de fer por amb discursos apocalíptics per després poder adoptar el paper de salvadors del món”.
Com diu també Hans Rosling, “els periodistes recorren al drama per captar la nostra atenció. Si informessin d’avions que no s’estavellen o de collites que no es malmeten, perdrien la feina ràpidament. Perquè periodistes, activistes i polítics també són víctimes d’una visió del món dramàtica. Haurien de comprovar i actualitzar la visió del món i desenvolupar formes de pensar basades en la realitat dels fets”.
El professor de comunicació de la UOC i especialista en xarxes socials, Ferran Lalueza, ens recorda l’estudi amb què Facebook va demostrar l’efecte de les notícies bones i el de les negatives en l’estat d’ànim dels receptors. “En funció d’on poses el focus generes una actitud o una altra. Per tant, caldria fer una crida als mitjans, com a generadors d’estats d’ànim, a plantejar-se si formen part de la solució o del problema”, diu. “Jo estic convençut que si ens arribessin més notícies positives, l’optimisme s’encomanaria. De fet, quan la selecció depèn de la gent, i no d’un mitjà, com en les xarxes socials, les bones notícies circulen més ràpidament que les dolentes. I és evident que sotmesos al bombardeig de notícies negatives ens sentim pitjor. Amb tot, com diu el psicòleg Carlos Baeza: “una cosa és el que ens venen els mitjans, i una altra allò que nosaltres comprem”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari