Al final, en Miquel Ruiz se'ns ha mort. Després de donar-nos incomptables ensurts -quantes vegades no hem sentit "en Bragues està molt futut, aquesta vegada no se'n sortirà"-, la nit del dissabte 4 de febrer ha estat el definitiu. Pels volts de la mitjanit va començar a circular aquest missatge:
"Amics, família i coneguts, aquesta darrera nit en Miquel ens ha deixat. Els que els coneixíeu bé, sabeu que li agradava fer les coses de manera poc convencional, amb tossuderia però també amb cor. En un acte de consciència, que potser també d'irreverència envers la seva "mala salut de ferro", en Miquel va decidir donar el seu cos a la ciència i donar el dol per acabat. Voldríem demanar-vos que el recordeu, no des de la pena, sinó des de l'alegria del llegat que deixa en tots nosaltres. Brindeu i recordeu-lo, cava, rakia, grapa o el que us vingui de gust, sigui on sigui segur que el farà feliç".
En un darrer acte d'irreverència envers la seva "mala salut de ferro", en Miquel va decidir donar el seu cos a la ciència i donar el dol per acabat
Sense comiats convencionals, com era ell: gens convencional. Ens deixa amb una sensació agredolça, perquè encara que el trobarem -ja el trobem- molt a faltar, sabem que malgrat totes les dificultats que la seva mala salut de ferro li va anar plantant al davant, en Miquel sempre va saber riure-se'n i gaudir de cada instant que va poder. Geni i figura fins a la sepultura.
Nascut a Purullena (Granada) el 1954, la seva família va traslladar-se a Fortià quan ell encara era molt petit. "Soc més empordanès que la tramuntana", solia dir.
Va començar la seva trajectòria com a fotoperiodista a la delegació d'El Punt a Figueres, i va col·laborar com a corresponsal gràfic a mitjans com El Periódico de Catalunya, El País, El Observador, El Mundo, La Vanguardia, Avui, Lecturas, Interviú, Cambio 16 o Bunte, entre molts altres.
El 1993, juntament amb Rafel Bosch, Tomàs Casademunt i Núria Santiago, va fundar l'associació Fotògrafs per la Pau, amb l'objectiu d'ajudar l'Oslobodenje de Sarajevo, l'únic diari que quedava a Bòsnia, aleshores assolada per la guerra de l'antiga Ioguslàvia. Sarajevo va ser, des d'aleshores, un dels grans amors d'en Miquel. "La nostra proposta va dirigida a tots aquells per als qui les paraules llibertat, democràcia, pluralisme i humanisme tenen algun sentit", van explicar els fundadors d'aquesta ONG. L'entitat va rebre el mateix any del seu naixement la Mosca de Sant Narcís de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes (la que distingeix les persones o entitats de les comarques gironines que més s'hagin destacat pel seu compromís en la defensa de drets, béns o interessos col·lectius).
En Miquel era molt estimat pels seus companys d'ofici, periodistes i fotògrafs. Justament el dimarts 7 de febrer havia de rebre el títol de Col·legiat d'Honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya, a proposta de la Junta de Girona. El seu president i amic, en Jordi Grau, diu d'ell: que "era un home vital, un periodista compromès que amb la seva càmera va intentar deixar un món millor que el que va trobar". I afegeix que en Bragues (sobrenom que li venia de quan feia de marxant de roba interior als mercats gironins) "era un company divertit, amb el que era impossible avorrir-se. Un periodista dels que sempre hi era i al que no li espantava la feina. Va cobrir periodisme local i va conèixer les grans patums que hem tingut a casa nostra, però també va treballar per fer un món millor a gent que havia patit els efectes de la guerra, en especial als Balcans".
Grans fotògrafs com Pepe Encinas o Tino Soriano mostraven a les xarxes el seu dolor per la mort d'en Miquel. Encinas deia que "era un home que va estimar la fotografia i la gent". Soriano, en un emotiu text, afirmava que "se n'ha anat calladament, malgrat el soroll reivindicatiu que mai va deixar de professar en vida". Recorda que els companys "li dèiem l'Au Fènix per la seva capacitat de ressorgir de les cendres, el·ludint els nombrosos contratemps que li va jugar en aquests darrers anys la seva mala salut de ferro". I afegeix: "Miquel Ruiz Avilés tenia un humor jocós i macabre quan es referia a ell mateix, però un cor que no cabia enlloc de tanta generositat".
Brindarem per tu, Miquel. Fins sempre.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari