Emilio Morenatti: «Vaig començar donant-ho tot. I des d'aleshores no he parat»
Vivim en un món governat per imatges. Les imatges comuniquen i poden arribar a dir més coses que les paraules. «Si parlem del món de la televisió, ja pots tenir una literatura preciosa que si no t’acompanya la imatge, les paraules no són res», afirmava Sion Biurrun (Figueres, 1966) en la conversa inaugural de l’XI Setmana dels Rahola. La periodista va conversar amb Emilio Morenatti (Saragossa, 1969), un reconegut fotoperiodista guanyador de premis com el Fotopress, el World Press Photo o el Premi Pulitzer, entre d’altres. La conversa, sota el títol «Més que mil paraules», pretenia fer un recorregut per la trajectòria fotoperiodística de Morenatti.
Partint de la premissa que les imatges —o, almenys, les de Morenatti— valen més que mil paraules, com s’aconsegueix que una imatge expliqui tant?, va preguntar Biurrun. «No et puc donar una fórmula», va confessar Morenatti. La seva professió és un ofici que demana anys de dedicació, d’entrega i d’amor: «És com l'agricultor que planta i treballa el seu cultiu. Si hi posa amor i dedicació, i si té bona terra, li sortirà bé», explicava.
El fotoperiodista té un bagatge de trenta anys de dedicació: «Vaig començar donant-ho tot. I des d'aleshores no he parat». Arriscar-se, superar-se i no deixar que els obstacles l’aturin és el que l’ha dut a fer grans fotografies de conflictes armats com la guerra de l’Afganistan o l’actual d’Ucraïna. Morenatti fa el que sigui per aconseguir la fotografia. És una persona molt visual, constantment veu la vida en potencials fotografies i continua aprenent encara cada dia. Darrere de tota aquesta entrega hi ha sempre una voluntat de fer fotografies, no que guanyin premis, sinó que s’entenguin i que sensibilitzin l’espectador.
Amb una actitud molt propera i transparent durant tota la conversa, Morenatti va fer un repàs extens de la seva trajectòria. Va començar fotografiant processons de Setmana Santa i corridas de toros a Sevilla per finalment fer el salt al conflicte armat, on van canviar tots els seus esquemes: «Allà tinc un orgasme, tot és fotografiable», afirmava referint-se a la seva arribada a la guerra de l’Afganistan. Aquest primer conflicte va ser un punt d’inflexió en la seva carrera. Sortir del país va fer que s’adonés que no dominava prou bé l’anglès però que, si era prou bo, les fotografies podrien ser un llenguatge alternatiu. I així va ser: en les seves imatges dels conflictes de l’Afganistan, el Pakistan, l’Iraq, el nord d’Àfrica o Ucraïna s’hi retrata de manera directa i crua la violència, la pobresa i la misèria d’una guerra, i els que no en som partícips hi trobem una oportunitat d’apropar-nos a aquella realitat. «Les teves fotografies obren finestres i mirades a unes històries que, si no, no ens arribarien», li deia Biurrun.
Després de la seva experiència al Pakistan, Morenatti va fer un màster en fotografia a Londres, i de la tesi final en va sortir el seu treball Conseqüències de la guerra, un videoreportatge molt íntim i dur on es preguntava com es recupera la població de cada bàndol després de la guerra. En el treball hi apareixen fotografies i vídeos de Morenatti a l’hospital de Washington després d’haver sobreviscut a una explosió i de perdre una cama, juntament amb el testimoni dels companys que també van sortir-ne ferits, i ho contraposa a les dures condicions de vida de la població civil del Pakistan. Són dia i nit. «El que vull amb la feina és que entengueu la sort que teniu de no haver de viure això», afirmava Morenatti. Tota la carrera del fotoperiodista està definida per aquesta idea: la vida de tothom està marcada pel lloc on ha nascut.
Malgrat els riscos a què s’exposa, Morenatti no ha pensat a deixar-ho. Perdre una cama, lluny d’enfonsar-lo, li va permetre tenir una nova mirada cap a les coses: «He après una empatia que abans no tenia». A partir d’aquí, el fotògraf centra la seva mirada en els més vulnerables. Així es veu en el seu reportatge sobre la pandèmia del coronavirus a Barcelona, guanyador del Premi Pulitzer. Morenatti va documentar cada etapa de la pandèmia i va captar la desolació de les persones grans i de la gent que vivia -i moria- sola. Malgrat els reconeixements, el discurs de Morenatti es vesteix contínuament d’una actitud d’humilitat: «Tinc una mica la síndrome de l'impostor. El Pulitzer me'l donen per una sèrie de casualitats». El fotògraf reconeix la importància de la seva professió però es resisteix a tenir protagonisme: «Jo no vull ser notícia». Vol que ho siguin les seves fotografies i les realitats que expliquen.
Poc després de l’explosió de la pandèmia, va venir una altra explosió: la del volcà de La Palma. Morenatti va fotografiar els paisatges que va deixar el desastre natural. La tasca no va ser senzilla, ja que el volcà era hipnòtic i era difícil no mirar-lo: «El focus no estava en el volcà, sinó en tot el que generava. Si només miraves el volcà, et perdies tota la resta». La tasca també va ser complicada a causa de les zones prohibides fins i tot a periodistes: «El mèrit d'aquesta feina va ser colar-me a les zones restringides». En aquest sentit, va fegir que «els governants ens prenen per idiotes fent zones d'exclusió per a periodistes posant la nostra seguretat com a excusa. En la covid, a la Palma, a qualsevol lloc. No pots impedir el pas als periodistes. Si ho fan, ens saltarem la norma, serem il·legals».
Emilio Morenatti no es va estalviar crítiques a un poder que, segons va dir, «pretén dominar, utilitzar i fotre el periodisme». Va recordar que el periodisme és tan bàsic com la salut i l'educació: «Sense periodisme no hi ha democràcia», va reblar.
La conversa va acabar amb el treball més recent del fotoperiodista: la guerra d’Ucraïna. En aquest conflicte, la seva mirada ha tornat a fer una atenció especial als amputats: «Tinc interès a transmetre que no tot està perdut per als que hem perdut una part del nostre cos». Gràcies a les xarxes socials, aquestes fotografies van tenir una gran difusió i van arribar a organitzacions humanitàries que van implicar-se a millorar les condicions de vida d’aquestes persones. «La màgia de les xarxes socials fa que la nostra feina millori la vida d'algunes persones. Hi ha alguna cosa millor que això?», es demanava.
Poques hores després d’aquesta conversa, el fotògraf tornava a marxar cap a Ucraïna per continuar captant amb el seu objectiu històries diferents de la nostra.
Manel Alías: «La guerra és un lloc fosc i terrible»
A finals d’aquest febrer farà un any de l’inici de la guerra entre Rússia i Ucraïna, un conflicte que no sembla que tingui un final gaire pròxim. Per què va començar? Com ha influït en la nostra economia i en el nostre dia a dia? Quins prejudicis envers els russos ha fet aflorar el conflicte? La segona conversa de l’XI Setmana dels Rahola va tenir el convidat ideal per tractar aquestes qüestions: el periodista Manel Alías, corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio durant vuit anys a Rússia i enviat especial per cobrir la invasió russa d’Ucraïna.
Alías ha estat guardonat recentment amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva feina, marcada per l’honestedat i la valentia. «Un periodisme d’autor amb una mirada pròpia, que va a buscar la veu dels que pateixen, i que narra els fets amb una intensitat i una sensibilitat extraordinàries», afirmava Marta Costa-Pau, la periodista que va conduir la conversa.
Alías va començar explicant els seus inicis com a corresponsal a Rússia. En un exercici de sinceritat, el periodista va confessar que Rússia no havia estat mai una destinació que l’interessés. «A Rússia, ni de broma», va ser el primer que va pensar quan va sortir la plaça, en la tardor del 2014. Poc s’imaginava que seria el seu destí els propers vuit anys de carrera periodística. Les ganes d’un canvi d’aires i la seva intuïció van ser els motors que el van fer marxar cap a Moscou malgrat no saber rus i conèixer ben poc de la seva cultura: «Això va ser tal com és i com no hauria de ser», confessava rient Alías. Però potser va ser la manera idònia d’anar-hi, sense idees preconcebudes. «A mi m’agrada voltar pel món sense gaires prejudicis ni gaires apriorismes», afirmava.
Durant tota la conversa, Alías va mostrar que els seus coneixements de la política, la societat i la cultura russes són extensos i guanyats amb experiències reals. El periodista va apuntar en diverses ocasions que des d’Occident «mal coneixem profundament» el país a causa dels prejudicis negatius que en tenim. «M’agrada molt arribar a un lloc amb la ment bastant neta», va remarcar.
Ser periodista aquí i ser-ho allà són dos mons diferents. Alías va explicar que els anys de professió a Catalunya l’havien acostumat a tenir un accés directe a la informació oficial dels òrgans polítics que a Moscou no tenia: «A Rússia, trucava al Kremlin i reien. És una manera molt diferent de treballar. Aquí el polític acaba tement el periodista i a Rússia és al revés, el periodista tem el polític perquè depèn de què escriguis te la jugues molt fort». Aquesta dificultat per accedir a fonts oficials i fiables va fer que Alías acabés creant una xarxa de contactes, coneguts i amics que li ha servit com a font fiable i connectada directament a la realitat. Malgrat tot, ell mai es posa la medalla de valentia: «Referir-me al conflicte com a “guerra” no és cap acte heroic; jo havia calculat que dient-ho no em passaria res. Soc massa petit com perquè els molesti el que dic».
Des d’Occident tenim prejudicis que s’haurien de revisar. Però és cert que la societat russa és molt diferent de la nostra. El poble rus ha patit molt i mai s’ha pogut expressar lliurement i, per això, sota un poder dictatorial, encara que passin coses grosses, la gent no sap quines són les seves armes. «La població russa ha anat renunciant als seus drets i sembla que estigui destinada al dolor, a patir. I això és molt dur», explicava Alías. Per això, considera que "el Kremlin ha sabut escapçar molt bé qualsevol brot de protesta, de dissidència". Aquesta condició ha marcat el tarannà dels russos, fent que valorin les estones tranquil·les o un dia assolellat d'una manera que aquí ens pot semblar sobredimensionada. «Estan molt més ben preparats per a les males notícies que nosaltres», comentava el periodista.
La societat russa no ho ha tingut mai fàcil. Ja abans de la guerra gairebé no es podia protestar i amb l’inici del conflicte la situació ha empitjorat: qui protesta va a la presó. I protestar vol dir defensar qualsevol missatge pacifista. «La repressió de les manifestacions a Rússia és brutal i molt efectiva», detallava Alías. «El dret a manifestar-se no existeix a Rússia. Això fa que des d’aquí ens costi molt llegir què està passant a Rússia i com es comporta la població», apuntava. La situació és tan extrema que, quan va esclatar la guerra, Alías va enviar un missatge des d’aquí a un conegut seu rus per saber com estava i aquest li va respondre: «Per telèfon, no». «Ens costa tant llegir què està passant realment a Rússia que fa que moltes de les preguntes que ens fem des d’aquí ja estiguin mal plantejades», remarcava.
Quan va començar la guerra feia poc que Alías havia tornat a Barcelona. Va fer ràpid les maletes per enfrontar-se a una situació molt més complexa i perillosa, on veuria la mort de prop i amb la qual sabia que faria patir amics i família: «Arriba un punt que et sents malament. Per fer un reportatge puc deixar un nen de tres anys sense pare», confessava. Per això va fer broma dient "que m'agradaria tornar a Ucraïna... però crec que no ho faré". Ara li pesa més pensar en la família.
I per què va començar la guerra? «La resposta clara no la sabem», confessava Alías. Putin és molt poderós, explica poc i «és capaç de qualsevol cosa». Per entendre i comunicar una guerra és important tenir clars els discursos que s’articulen al seu voltant. Alías va explicar que la propaganda del Kremlin ha sigut i és una arma molt potent per introduir expressions com «desnazificar Ucraïna» al llenguatge diari. El periodista també és crític amb la cobertura internacional del conflicte, i li preocupa especialment que els estudiants de periodisme, majoritàriament, vulguin dedicar-se "o bé a esports o bé a ser corresponsals de guerra. No tenen ni idea de què és una guerra. És un lloc fosc i terrible. És molt perillós mitificar els conflictes armats, convertir-los en un decorat espectacular".
Amb la conversa, va fer-se evident la importància de la tasca del corresponsal, sobretot en un país com Rússia, per les atrocitats que es cometen en un context bèl·lic i per tots els prejudicis que tenim des de fora. «Si, tot i saber que a les guerres tard o d’hora hi entraran els periodistes i les càmeres, veiem les bestieses que veiem, què s’arribaria a fer si no hi hagués periodisme?», va preguntar-se Manel Alías.
Alba Sidera: «A Itàlia el feixisme és una cosa molt desacomplexada»
Fa uns anys que l’auge de l’extrema dreta s’ha fet evident a diversos països d’Europa. Les idees feixistes sembla que tornen a sortir, acompanyades de dirigents i nous partits polítics presents avui a tot arreu. Tenim el feixisme a casa nostra. Es repetirà la història? Per què s’ha produït aquest canvi en el panorama polític? Què ho fa facilitat? Com ha arribat tan ràpid als parlaments? Aquestes són algunes de les preguntes que la periodista gironina Alba Sidera va respondre a la tercera conversa de l’XI Setmana dels Rahola. Sota el títol «Repetir la història: feixisme a la cantonada», Sidera, corresponsal a Roma des de fa una quinzena d’anys i especialitzada en l’estudi de l’extrema dreta, va donar algunes de les claus per entendre l’auge de l’extrema dreta a Itàlia i a Europa.
Com es defineix la ultradreta, l’extrema dreta, el feixisme o el nazisme? Amb aquesta pregunta va començar Salvador Garcia-Arbós, el periodista que va dirigir la conversa. Sidera va apuntar que cada llengua ho explica diferent. Als Països Catalans, l’expressió extrema dreta fa referència a tota la dreta que és més enllà de la dreta clàssica parlamentària, i inclou la ultradreta, aquells que no renuncien a la violència i l’extrema dreta parlamentària. Per entendre com ha pogut estendre’s aquesta posició política, Sidera va recular a finals dels anys seixanta i principis dels setanta a França, on va néixer el que seria la dreta populista actual. Aquests grups polítics van fer una anàlisi molt extensiva de l’enemic (és a dir, de l’esquerra) i van crear unes estratègies molt estudiades per intentar captar els joves, fer un canvi d’imatge i fer acceptables les seves idees. Aquestes tàctiques van fer augmentar a poc a poc el nivell de tolerància. «Van anar canviant de mica en mica el sentit comú de la societat per tal que cada vegada ens semblessin més acceptables coses que no ho eren», explicava Sidera. La reinvenció de l’extrema dreta a una ideologia de caràcter més populista és un procés que encara avui en dia continua en marxa.
Aquest rentat d’imatge passa per simular un apropament a les classes populars i treballadores. Sidera va posar l’exemple de Matteo Salvini, senador a Itàlia, que intenta semblar una persona comuna i propera amb l’ús que fa de les xarxes socials i parla «en nom dels últims del poble, quan ell forma part de l’elit», explicava Sidera. Com a corresponsal a Itàlia, la periodista expressava la seva sorpresa respecte a la normalització del feixisme que es viu al país: «A Itàlia, l’apel·latiu feixista és descriptiu, és com dir socialdemòcrata. Molta gent m’ha dit que és feixista», va afirmar la periodista. Molts italians es declaren feixistes amb facilitat i això ha estat gràcies a una figura clau: Berlusconi, ex primer ministre d’Itàlia. «És el gran banalitzador del feixisme», apuntava Sidera. I no cal anar gaire lluny: l’any 2013, en un homenatge als supervivents de l’Holocaust, Berlusconi va defensar Mussolini. Berlusconi controlava els mitjans de comunicació i va ser pioner a portar feixistes a la ràdio, com la neta del mateix Mussolini. Per a la periodista, era molt sorprenent que precisament a Itàlia el feixisme estigués tan normalitzat: «És molt impactant que a Itàlia hi governi un partit hereu del partit feixista. A diferència d’aquí, allà van penjar Mussolini». Berlusconi és, a més, molt amic de Putin i té una relació estreta amb la màfia: «És una figura molt negra», explicava Sidera. I els seus successors són Giorgia Meloni, líder del partit nacional-conservador a Itàlia, i Salvini, de la Lega Nord d’Itàlia. En aquest panorama, i gràcies a Berlusconi, «a Itàlia el feixisme és una cosa molt desacomplexada», afirmava Sidera.
És important conèixer la situació d’Itàlia, perquè ens pot servir com un avís: «Itàlia ha sigut l’avançada del que ha passat a altres llocs», afirmava Sidera. A Espanya no fa gaires anys que ha aparegut la paraula fatxa entre els joves, i que les noves generacions s’abanderen de les seves posicions d’extrema dreta encara que sembli contradictori. Sidera va apuntar que el paradigma ha canviat: ara el que es considerava progre ha quedat antiquat, s’associa a la generació dels pares, i es planteja ser feixista com un anar en contra del sistema. «I defensar aquestes idees d’extrema dreta és l’actitud més status quo que existeix», afirmava la periodista. Si a Itàlia s’ha normalitzat tant el feixisme, cal esperar que aquí també acabarà passant, segons Sidera.
«L’extrema dreta és a tot arreu», afirmava la periodista. Tenim figures com Narendra Modi, el primer ministre de l’Índia, Jair Bolsonaro al Brasil o Steve Bannon als Estats Units. Tot i això, encara que els lligui la seva ideologia, no arriben a tenir un projecte unificat. Sidera va demostrar ser una gran coneixedora de la situació política i de la realitat social italiana, on la dreta més extrema abunda sobretot al nord.
En aquesta batalla política, el periodisme hi té un paper important i en molts casos, segons Sidera, la premsa ha normalitzat i banalitzat certes persones i se les ha convidat a programes on han tingut un lloc des d’on propagar el seu discurs d’odi. Sidera va assegurar que l’auge de les forces de l’extrema dreta no ve del no res: hi ha molts anys al darrere de feina estratègica i d’escampar missatges que fan que cada vegada la població normalitzi més els seus discursos. «Per mi, el més preocupant són les noves generacions. Aquí a Espanya es percep sobretot en temes de masclisme», apuntava Sidera. Només cal fer un volt per les xarxes per veure els vídeos d’incels que puntuen dones, que les tracten com a objectes o que expliquen com lligar amb elles. En aquesta generació hi ha un nou factor clau: les xarxes socials, que fan que aquests joves ostentin molt les seves idees feixistes cap enfora.
Amb la conversa, es va fer evident la importància que el periodisme té en aquesta situació. Sidera va mostrar-se partidària de no convidar els feixistes als centres mediàtics i de no donar-los un altaveu. Cal «collar-los i evitar que difonguin mentides», deia Sidera. Informar sobre què és l’extrema dreta i els seus discursos des del rigor. La feina que l’extrema dreta ha anat fent a poc a poc ha anat calant en el nostre imaginari: «La victòria de l’extrema dreta al món és haver mogut el sentit comú cap a la dreta, i això fa que les noves generacions vegin aquestes idees més normalitzades», alertava Sidera.
Eloi Vila: «No estem preparats col·lectivament per parlar de manera oberta de la Guerra Civil»
El tractament de la memòria històrica d’un país és un aspecte crucial de com la seva població es percep a si mateixa i percep la seva història. I ho és més encara quan hi ha una guerra pel mig. Aquest és el cas de casa nostra i el que es va voler abordar en la penúltima conversa de l’XI Setmana dels Rahola. El convidat va ser el periodista, escriptor i guionista Eloi Vila. És conegut pel programa televisiu Al cotxe, però la seva tasca va molt més enllà: durant molt de temps ha fet una feina de revisió i de recerca de les històries emocionals i silenciades de la Guerra Civil.
D’on li prové aquest interès per recuperar aquesta memòria històrica? Amb aquesta pregunta va obrir la xerrada Clara Vicenç Romaguera, la periodista que va conduir la conversa. Vila va confessar que no té cap història personal que l’hagi portat a voler investigar sobre la guerra. «Hi arribo per casualitat», explicava, a través de les cartes del familiar d’un veí del seu poble que van ser la llavor del seu llibre Guerra Civil: Cartes des del front. Amb aquest projecte va recuperar unes dues-centes històries que, malauradament, va haver de garbellar per obtenir les vint que es van acabar publicant. «Tenia la voluntat d’explicar aquestes històries personals, sense jutjar. Explicar-les, abordar-les, conèixer-les i posar-les sobre la taula, perquè me’n vaig adonar que hi havia aquesta necessitat col·lectiva», va afirmar Vila. La majoria dels supervivents de la guerra, al tornar van callar per por, per protegir els seus o per vergonya, i això ha sotmès la història del conflicte a un silenci col·lectiu que encara avui persisteix, explicava Vila.
«És el que necessitem: que algú ens escolti, que ens aculli i aculli la nostra història». Aquest és un dels aprenentatges que el periodista ha fet també amb el programa televisiu Trinxeres. Vila va realitzar el programa juntament amb Marc Juan i Carles Costa. Tots tres van recórrer l’últim front de la Guerra Civil a Catalunya, que s’estenia des del Pallars fins a l’Ebre. El procés de trobar testimonis no va ser senzill, molts tenien més de 90 anys, però van intentar en tot moment fer-ho molt real: «Anàvem als seus pobles i no els coneixíem. I això era meravellós, perquè feia que la trobada i l’entrevista fos molt real», va explicar Vila.
Amb aquest programa el periodista va aprendre coses no només de la guerra sinó de com la vivim i la recordem: «Amb l’emissió de Trinxeres vam veure que no havien passat prou anys, que no estem preparats col·lectivament per parlar obertament de la guerra». El periodista es va queixar més d’un cop del desconeixement col·lectiu del conflicte: «No tothom va morir a l’Ebre. Molta gent va morir al front del Segre o del Pallars, amb la retirada republicana o a l’inici amb els atacs anarquistes. I no ho sabem perquè aquí no parlem de la guerra. Amb el programa, molts cops sentíem que havíem d’explicar-la perquè no ens l’havia explicat ningú abans».
Després de Trinxeres va venir el Quanta guerra!, un programa que explicava la història dels avis d’alguna persona coneguda. Hi van participar famosos com Albert Om, Natza Farré o Andreu Buenafuente. Que fossin persones conegudes restringia molt les possibilitats d’un procés ja difícil per si mateix: aconseguir una història personal de la guerra depèn de molts factors, entre els quals que la persona en qüestió estigui disposada a explicar-la públicament. Tot i això, Vila va afirmar que «és un procés llarg i potent emocionalment». L’objectiu del periodista era reconstruir un recorregut doble, el militar i l’emocional.
Dins d’aquest silenci col·lectiu s’hi amaguen molts temes que Vila ha tingut ocasió d’investigar en aquestes recerques: els camps de concentració o les violacions com a arma de guerra, temes que s’han apartat del relat històric per la desaparició dels documents i per la repressió posterior al conflicte, que va fer callar moltes veus. Vila va apuntar també a la importància de recol·lectar tots aquests documents i testimonis abans no es perdin amb el pas del temps: «A Trinxeres vam tenir testimonis vius, però ara ja hem d’anar als nets i reconstruïm a través del “m’han explicat”, i amb aquest tipus de fonts també s’ha d’anar amb molt de compte», explicava el periodista. Cal destriar bé el que és veraç del que no ho és i tenir en compte que el pas del temps i de les generacions sempre taca el record.
Vila no s’autoanomena historiador ni li agrada que els altres ho facin. Els seus coneixements els ha obtingut amb les seves pròpies investigacions i amb la voluntat d’explicar la part més emocional i personal de la guerra, més enllà del relat bèl·lic i polític. El seu llibre i els seus programes són un espai on aconsegueix donar veu a històries i vivències reals que probablement mai han tingut un lloc on ser escoltades. A més, també li ha permès desenterrar històries de gent que ni la seva pròpia família coneixia. I descobrir-ho és tot un viatge emocional: «L’objectiu del programa era explorar emocionalment el que ha suposat la guerra. Hi ha molta historiografia general de la guerra però poques històries personals i humanes. Emocionalment, necessitem obrir finestres», afirmava Vila.
La seva missió no ha estat en cap moment explicar el conflicte en si, sinó la seva part humana. «Jo intento transmetre emocionalment aquestes històries que formen part de la nostra història», explicava. D’alguna manera, Vila ha volgut suplir la mancança i el trauma emocional col·lectiu portant a la llum aquestes històries. Històries que molta gent s’ofereix gratament a explicar, probablement perquè mai ningú abans no els ha preguntat. I això es va fer palès al torn de preguntes de la conversa: tres persones del públic van explicar les històries personals dels seus familiars a la guerra i el silenci i desconeixement de la família del que realment s’hi va viure.
Santiago Niño Becerra: «La crisi actual acabarà al 2025, però les coses no tornaran a ser com abans»
Des de fa més d’una dècada vivim en un context econòmic complex i difícil. La crisi del 2008 sembla prolongar-se fins al present, passant per la pandèmia i arribant a la inflació actual. Com hem de viure en aquest context? Quines són les claus per entendre aquesta crisi? Podem esperar millores en un futur pròxim? La darrera conversa de la XI Setmana dels Rahola va voler abordar totes aquestes preguntes sota el títol “Com sobreviure (o no) a la crisi econòmica”. El convidat va ser Santiago Niño Becerra, economista amb grans dots de comunicació i divulgació, un llarg currículum formatiu i autor d’una desena de llibres sobre economia.
Teia Bastons, llicenciada en ciències de la informació, va conduir la conversa i la va iniciar advertint de les prediccions més aviat catastrofistes i pessimistes que sol fer Niño Becerra. Malgrat tot, la xerrada va començar amb un bri d’esperança: “La situació actual de crisi no serà per sempre, però canviarà la normalitat que coneixíem”, afirmava l’economista. El panorama que es va construir a Occident entre el 2002 i el 2007 va ser una “situació atípica, falsa, inventada”, basada en el miratge que Espanya anava més que bé. La realitat era una altra: “Es va crear una il·lusió de benestar que va ser permesa per les autoritats i basada en el deute”, explicava Santiago Niño Becerra. I és que l’any 2005, el deute privat —el de famílies i empreses— equivalia al 207% del producte interior brut del país. I això havia de col·lapsar en algun moment.
La bona notícia és que sembla que la crisi actual té un punt final: “La situació de crisi que estem vivint ara estructuralment és molt semblant a la dels anys trenta i si segueix la mateixa dinàmica es calcula que s’acabarà el 2025”, va vaticinar. Segons l’expert, la inflació és l’últim esglaó per tal que la crisi arribi a la seva fi.
Però, després de la crisi, què? Niño Becerra va explicar que vindrà una nova normalitat. En aquesta nova situació, les desigualtats continuaran anant a més. “El capital s’està concentrant en mans de grans corporacions i la riquesa, en mans de grups reduïts”, deia, i afegia que actualment l’1% de la població mundial controla el 50% de la riquesa.
I en aquesta nova normalitat, què passarà amb la classe mitja? “La classe mitjana es va inventar després de la Segona Guerra Mundial per donar estabilitat política i comprar la pau mundial”, detallava l'economista. Actualment, la classe mitja està començant a deixar de ser necessària. Per una banda, la pau social que garantia —deixant de banda que les revolucions ja no estan de moda i que el jovent viu sota un desencant polític— ara es pot comprar amb la renda bàsica universal, un concepte que està guanyant cada vegada més força. Per altra banda, l’estabilitat que fins ara garantia aquesta classe es pot aconseguir a partir d’altres eines i aquí hi entren les possibilitats que està començant a obrir la intel·ligència artificial.
Les noves tecnologies permeten fer certes feines de manera molt més ràpida i automàtica, fet que posarà de manifest un excedent de treballadors, de màquines i d’hores de feina, enumerava Santiago Niño Becerra. Evidentment, això repercuteix en la taxa d’ocupació. L’economista també va explicar la situació laboral actual d’Espanya: hi ha molts treballadors que treballen sota contractes fixes discontinus que no consten com a aturats però tampoc estan actius i cobren el subsidi d’atur. En aquest sentit, “ens estem fent trampes al solitari”, afirmava. La situació d’Espanya, i també de Catalunya, és particular: “El problema d’Espanya és que és un país molt desequilibrat. El 70% del PIB de Catalunya el generen només sis comarques”, explicava l’economista. I per tranquil·litzar els assistents, va puntualitzar, amb un mig somriure, que "el Gironès és una d'aquestes sis".
Fa molts anys que sabem que l’atur del nostre país és massa elevat. Tot i això, darrerament han sortit notícies, sobretot del sector de l’hostaleria, que les empreses no troben personal. Niño Becerra va explicar que no es troben ni professionals de nivell alt ni de nivell mig, i per una raó senzilla: les males condicions i projeccions laborals del país fan que la gent mitjanament formada prefereixi marxar a l’estranger, on els salaris són més alts i hi tenen possibilitats de promoció professional.
Un altre debat actual que es va posar sobre la taula va ser la jornada setmanal de quatre dies. L'expert va posar l’exemple de Desigual, una empresa que ha implantat aquesta jornada amb alguns dels seus treballadors i amb una reducció salarial. Segons l’economista, Desigual ho ha fet bé i de manera viable, però és una reforma que no funcionarà per a tots els negocis. “Els polítics ens estan venent que la setmana de quatre dies és possible a totes les empreses sense tocar el salari i això és impossible”, apuntava l’economista. Niño Becerra es va mostrar crític amb els discursos que s’emeten des dels organismes polítics. “Els polítics no busquen comunicar a nivell econòmic, sinó que busquen la foto”, assegurava. Per altra banda, afirmava que en el món periodístic falta també formació en economia perquè els periodistes puguin rebatre els discursos polítics. “L’economia és molt complexa. S’han de voler explicar les coses de manera senzilla per tal que la població les entengui i així pugui reclamar o debatre-les. Però, per als polítics, és millor que no les entengui”, va considerar.
Amb aquesta darrera conversa, van poder-se posar sobre la taula molts dels problemes econòmics que vivim actualment i es van poder fer algunes pinzellades de com serà el futur que ens espera. Per a Santiago Niño Becerra, el panorama econòmic dels anys que venen està clar: la tecnologia reduirà en grans quantitats la necessitat de treballadors, el treball a temps parcial serà el gran protagonista i, com que això farà que els ingressos siguin més baixos, s’instaurarà la renda bàsica universal. “La renda bàsica no és que sigui una solució, sinó que és inevitable”, va remarcar.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari