París, matí del dimecres 7 de gener de 2015. El periodista francès Philippe Lançon (Vanves, 1963) ha publicat al Libération una crítica de Submissió, l’última novel·la del quasi sempre polèmic Michel Houellebecq (que imagina l’estat francès convertit en un estat islàmic), i assisteix a la reunió matinal del setmanari satíric Charlie Hebdo, quan dos homes encaputxats membres d’Al-Qaida irrompen a la redacció disparant amb armes automàtiques al crit d’Al·la akbar!. Dotze persones mortes, i un grapat de ferits, entre ells, Lançon: una bala perduda el deixa estès a terra, amb la mandíbula destrossada, esperant “simultàniament la invisibilitat i el tret de gràcia”.
Aquest atac i, sobretot, les seves conseqüències (nou mesos a l’hospital, un seguit d’operacions, la llarga recuperació, i com va canviar-li la manera de mirar el món, de mirar els altres, de relacionar-se, de menjar, i fins i tot d’escriure) és el que narra Lançon en les 511 pàgines de L’esqueix de carn (Angle, 2019, traduït al català per Joan Casas): “Un soroll sec, com de petard, i els primers crits a l’entrada van interrompre el flux de les nostres bromes i de les nostres vides. (…) No vaig tenir temps ni de pensar-hi, i tot el món ordinari va desaparèixer”.
No cal haver viscut una situació extrema com aquesta per entendre que, com a mínim, et deu descol·locar: “Jo, en aquell instant, era un supervivent? Era un fantasma? On eren la mort, la vida? Què en quedava, de mi?”, escriu Lançon. I tot seguit respon la qüestió bàsica que motiva aquest article: Per què escriure aquest llibre? “Provo senzillament de circumscriure la naturalesa de l’esdeveniment descobrint com va modificar la meva. Ho provo, però no me’n surto”. No se’n surt, admet, i potser precisament en aquesta incapacitat rau el motiu pel qual calia intentar-ho, calia gratar. Enfora, per compartir el (brutal) testimoni; endins, per intentar entendre què (li) havia passat. I com l’havia canviat.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari