“Crec que començaré per treure’m les sabates”, diu. I se les treu. Ara l’esquerra, ara la dreta, i en acabat, els mitjons. Ho deixa tot, suaument, allà mateix, i afegeix: “És que calçat no pots contestar una pregunta com aquesta”. És Werner Herzog, els peus nus sobre la moqueta de l’habitació 666. Diu que, de fet, no veu que la situació sigui tan dramàtica com insinua la pregunta, i ho desenvolupa al llarg de tres minuts.
Som l’any 1982, al Festival de Cinema de Cannes. El també director de cinema alemany Wim Wenders ha convidat quinze col·legues de professió a respondre –per separat, sols davant d’una càmera de 16 mm, en una mena de selfie-entrevista– un petit qüestionari sobre el futur del cinema. El resultat és el documental Room 666. Amb aquest gest inicial de descalçar-se, tan teatral i alhora tan primitiu, Herzog ve a dir (o això vol llegir-hi qui signa aquest article) que hi ha preguntes que no es poden respondre de qualsevol manera, preguntes que no accepten guies que les vulguin contenir. Ve a dir que hi ha moments per editar i que hi ha moments per deixar que l’acció es desbordi. Parlem d’Herzog, l’home que va caminar, tot sol, de Munic a París, travessant furibundes tempestes de neu, convençut que, fent-ho, salvaria una amiga malalta. (I l’amiga es va salvar.)
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari