Tomàs Alcoverro s’acosta a la finestra que dóna al carrer, a l’estudi del seu pis de l’Eixample, i de sota d’ella en treu una bandera libanesa comprada a Beirut el 1982, quan feia dotze anys que hi exercia de corresponsal per La Vanguardia. “Està en bon estat, eh? La vaig comprar a una botiga i la tinc sempre guardada, per això es manté quasi intacta”, explica satisfet. “Líban, el teu segon amor, eh?”, l’inquireixo. “El segon amor?”, repregunta, i es posa a riure d’aquella forma que aquells que el coneixen recordaran perfectament (durant l’entrevista, sortosament, repetirà aquesta acció moltes vegades). “O potser això d’aquí és el segon i el Líban és el primer?”. “No et sabria dir… tu creus que hi ha un primer amor i un segon?”.
Ara que està de moda el llibre El Director, podríem dir que Tomàs Alcoverro és El Corresponsal, perquè és el degà –ho va subratllar ell mateix a El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas (2006)- dels corresponsals catalans i espanyols al Pròxim Orient: no n’hi ha cap que faci tant temps que estigui servint en un indret com ell –amb un parèntesi a París i a Atenes- i no se n’hagi mogut. En realitat, des de fa un parell d’anys tècnicament ja no ocupa l’estatus de corresponsal, arran de la seva jubilació, però segueix fent col·laboracions puntuals des d’aquesta complexa ciutat del Pròxim Orient per La Vanguardia, el rotatiu que l’ha tingut en nòmina durant quasi cinquanta anys, de manera que la majoria dels seus lectors el segueixen gaudint com si no hi hagués hagut cap canvi. Per tots segueix sent, doncs, El Corresponsal.
Trempat. Inquiet. Engrescat. Gentil. Amable, tot i que no li agrada parlar massa d’ell. El blanc del seu cabell traspua saviesa, noblesa, veritat. Parla sovint amb cops de veu, a vegades teatralment. “Bé!”, exclama tot sovint. Té 78 anys. “He tingut la sort de jubilar-me amb 76 anys, molt tard pels estàndards actuals. He sobreviscut molt!”, exclama. En aquesta nova època de la seva vida, va i ve de Beirut a Barcelona, les seves dues ciutats de referència, tot i que va néixer a Badalona el 1940. ”Vinc aquí quan ha de fer alguna cosa: que si una conferència, un metge… o recollir un premi”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari