El periodisme, com tota professió que afecta la societat, té una responsabilitat envers les persones que converteix en notícia. Té el poder de destruir una vida o de marcar-la per sempre a ulls dels seus semblants. El problema és que els mitjans no sempre estan a l'altura d'aquesta responsabilitat, i justament d'aquest problema es va parlar a la segona sessió plenària del IV Simposi sobre la Llibertat de Premsa de Lleida.
La presentació "El periodisme davant les víctimes", moderada per Xavier Manau, responsable de l'edició digital del diari La Mañana, va arrancar amb Maria Jesús Larios, adjunta al Síndic de Greuges per a la protecció dels infants i els adolescents. La ponent va esmentar les diferents lleis que existeixen, tant en l'àmbit local com mundial, per a la protecció de la intimitat i l'honor dels infants. Però fins i tot tractant-se d'un sector de la població tan protegit, a vegades no es compleixen aquestes normatives o es busquen punts morts al seu voltant. Larios va posar exemples — com el de l'estigma cap als centres de protecció de menors immigrants no acompanyants, el cas de Nadia o el de pederàstia a Castelldans — que, de maneres diferents, van rebre un tractament mediàtic que des del Síndic consideren poc responsable.
Segons Maria Jesús Larios, aquests casos posen de relleu la insuficiència dels mecanismes d’autoregulació del periodisme. Per això, ha reivindicat que no es pot deixar tota la supervisió als mitjans mateixos, ni deixar "les imatges dels menors en mans dels adults", sinó que s'ha de dotar a les institucions de nous instruments de protecció.
El segon dels ponents ens va visitar des del Col·legi de periodistes de Galícia. Xan Codesido n'és el vocal, a més de redactor dels Servizos Informativos de TVG. El seu tema de presentació era la importància de l'empatia del periodista vers les víctimes d'incidents mediàtics, vers els seus familiars i fins i tot cap als acusats.
Codesido va posar una sèrie d'exemples de tracte incorrecte, de transgressions i de falta de respecte per part dels periodistes i els mitjans pels quals treballen. Casos com el de Diana Quer, el dels Basterra i semblants on es van publicar detalls escabrosos sobre les víctimes i el seu entorn que no tenien res a veure amb el cas, però, sobretot, notícies basades en rumors sense contrastar. Fins al punt que el Col·legi de Periodistes de Galícia va emetre comunicats recordant l'obligació de contrastar la informació publicada, per la qual van rebre crítiques des d'altres mitjans.
Però, com a cas contrari, en Xan Codesido també va parlar de la cobertura de l'accident del tren Alvia el 2013, que va ser molt més correcta i respectuosa. La seva teoria, deia, és que va ser un succés que va afectar moltíssim a tota la població, en ser una tragèdia de tals proporcions que fins i tot els periodistes van ser tocats molt de prop. Això va provocar que realment consideressin la manera de presentar la informació, que fossin molt més respectuosos i sensibles. Hi havia més empatia entre els professionals, que en aquest cas van pensar realment com voldrien que tractessin el seu propi dol. Això planteja la qüestió de com important és l'empatia i la implicació emocional per a l'exercici d'un periodisme ètic i responsable.
Per últim, Ana Bernal-Triviño, professora de la UOC i periodista del diari El Público, ens va parlar de la violència masclista i del dany que un tractament incorrecte per part dels mitjans fa a les víctimes d'aquests casos. Va exposar la importància d'entendre que el patriarcat és un sistema i que cap cas de violència és aïllat. Tot i això, hi ha molts periodistes que tracten amb recel el moviment feminista, encara que els drets de les dones són drets humans.
A la seva roda d'exemples l'Ana Bernal- Triviño va aprofitar per llistar una sèrie d'actituds perpetrades pels mitjans de comunicació que s'haurien de corregir. Alguns són: culpabilitzar la víctima, romantitzar l'agressió, publicar enquestes d'opinió a les xarxes sobre qui guanyarà els casos judicials, utilitzar fonts irrellevants (com els veïns), o convertir l'autodefensa en un delicte, entre altres. Segons ella, són maneres d'enfocar aquests casos que no fan cap bé a la representació del problema i que s'haurien de regular per sensibilitzar, prevenir i promoure un sentiment de respecte i comprensió.
Tots tres ponents van coincidir al final del torn de preguntes en què, tot i que la responsabilitat envers les víctimes és una prioritat de millora en el món periodístic, les condicions de la professió, cada vegada més precàries, no faciliten l'evolució del sector i són les que, moltes vegades, resulten culpables d'aquest comportament tan poc professional.
Article escrit per Kateryna Lyabaj
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari