Si et vas perdre alguna de les activitats de la VII Setmana dels Rahola, aquí tens un resum de totes!
La conversa “El sentit del periodisme”, protagonitzada pels periodistes Laura Rosel i Jordi Grau a l’auditori gran de la Biblioteca Carles Rahola, va ser el primer acte multitudinari de la VII Setmana dels Rahola, organitzada per la Diputació de Gironai la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya amb la col·laboració de la Biblioteca Carles Rahola, la Universitat de Girona i l’Ajuntament de la ciutat.
Amb la sala plena de gom a gom, el periodista gironí Jordi Grau va conduir una conversa en la qual es va parlar tant del pas (i, sobretot, de la sortida) de Laura Rosel pel programa de TV3 Preguntes Freqüents com del paper de la dona en el món del periodisme, entre moltes altres qüestions. Rosel, propera i desenfadada, però també molt políticament correcta, va saber driblar amb elegància les preguntes més compromeses que li va plantejar Grau. Tot i això, va deixar frases i reflexions sobre el periodisme i l’actualitat que donarien per a molts titulars.
Jordi Grau va obrir el diàleg amb la pregunta que tots els assistents portaven al cap: per què la van fer fora del FAQS? S’ho esperava? Rosel va confessar que no s’ho esperava gens: “Acabava de tornar de les vacances de Nadal amb les piles carregades”, va dir. “Em van convocar a fer un cafè i em van dir que volien canviar la conductora del programa perquè li volien donar un aire més d’entreteniment. I ja està. El cafè, per cert, no el vaig tocar”. Va explicar també que ara no mira el programa, perquè li fa “mal” i encara “estic passant el dol”, però que està convençuda que la seva substituta, Cristina Puig, i tot l’equip, “ho estan fent molt bé”.
"Vam portar VOX al FAQS perquè han portat tot un Govern a judici: jo volia que expliquessin per què"
El seu pas pel Preguntes Freqüents va ser “el repte més gran i la feina més apassionant que he tingut mai”, tot i que també va haver-hi coses dolentes. A les xarxes, per exemple, “m’han dit de tot, i això fa mal, i tant, sobretot si ve de companys de professió”. Però va defensar amb fermesa que no es penedeix d’haver portat cap dels convidats que van passar pel programa mentre ella el conduïa. “Ni tan sols a VOX?”. La resposta va ser un no rotund: “Han portat a tot un Govern a judici, jo volia que expliquessin per què, i crec que molta gent també ho volia saber”. I va afegir: “Que jo entrevisti a en Javier Ortega de VOX no vol dir que simpatitzi amb VOX, i que entrevisti a un líder independentista no vol dir que sigui independentista”. En aquest sentit, va remarcar que des del programa “sempre vam intentar escoltar tots els punts de vista i fer un programa amb equilibri d’opinions”.
Jordi Grau encara li va preguntar si mai se li va prohibir parlar d’algun tema. “Mai. Suggeriments i pressions sí, però mai em van impedir seguir el meu propi criteri”, va assegurar.
I “qui no voler venir al FAQS”, li va demanar Grau. “Ui, molta gent, sobretot polítics!”. “I no ens dirà algun nom?”, va insistir el periodista. “Carles Puigdemont, per exemple”, respondre Rosel, tot i que va justificar les reiterades negatives de l’expresident de la Generalitat per “la posició difícil en què es troba”. La periodista va admetre que “és molt difícil ser periodísticament objectiu amb el tema del procés, perquè ens deixem portar per les emocions”. Però va voler deixar molt clar també que la seva pròpia ideologia política “és i ha de ser absolutament irrellevant: ningú n’ha de fer res”.
Sobre les “fake news”, Laura Rosel va considerar que “abans d’Internet també n’hi havia: se’n deia notícies falses”, però “no es difonien amb la rapidesa amb què ho fan ara”. De tota manera, ella veu l’evolució digital del periodisme amb bons ulls. “Si ens centrem en les seves parts positives, tots hi guanyarem”.
Laura Rosel també va parlar molt clar sobre el paper de la dona en els mitjans de comunicació i, en especial, a la televisió. “Ser dona en el món del periodisme encara és molt complicat, sobretot a la tele: quanta més pell ensenyi, millor”. Va recordar que, quan treballava a 8tv li feien portar “vestits que normalment no em posaria mai”, i va queixar-se que “jo no faig periodisme perquè em diguin que estic guapa, ho faig per fer bones preguntes”. I va llençar una pregunta als assistents: “Quantes dones de més de 45 anys hi ha a la tele?”. “La Pilar Rahola”, va dir, sorneguer, Jordi Grau.
«LGB... què? El tractament de l’orientació sexual als mitjans de comunicació», la segona de les quatre taules rodones de la VII Setmana dels Premis Carles Rahola, va tenir lloc a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, que estava plena a vessar.
En l’acte van intervenir Adolfo Carratalá, professor de periodisme de la Universitat de València; Rafa Garrido, cap de política de l’Agència Catalana de Notícies i president del Col·lectiu Ciutadella - Associació de Periodistes Parlamentaris de Catalunya; Arnau Roig, professor associat de la UPF (departaments de Publicitat i Traducció), de la Universitat Autònoma de Barcelona (Màster de comunicació i gènere i Departament de Filologia Anglesa) i de l’escola de cinema ESCAC, on imparteix una optativa de cinema i estudis de gènere; Imma Merino, professora d’història del cinema i d’anàlisis dels mitjans de comunicació de la Universitat de Girona i professora de documental de creació al Màster d’estudis de cinema i audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra; i Laura Fanals, periodista del Diari de Girona, que va actuar com a moderadora de l'acte.
Els ponents van parlar sobre el tracte que els mitjans fan del col·lectiu LGBTI, acrònim emprat per referir-se al col·lectiu de persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals. Cadascun dels participants va donar la seva visió sobre aquesta qüestió i va parlar sobre com s’haurien de tractar els temes relacionats amb aquest col·lectiu als mitjans i com s’acaben tractant finalment. També es va parlar de la visió que en té el públic al rebre la informació.
Adolfo Carratalá va fer una exposició introductòria del tema, amb una visió acadèmica. Principalment, va parlar de la invisibilitat del col·lectiu LGBTI i de com pot afectar directament les vides de les persones. Tot i admetre que hi ha hagut una normalització progressiva d’aquest col·lectiu als mitjans de comunicació, Carratalá va assenyalar que «parlar d’aquest tema és molt necessari perquè encara queden molts reptes pendents». Entre aquests desafiaments es va esmentar quatre: l’antropocentrisme o hipervisibilització del col·lectiu gai sobre la resta, l’homonormativitat o l’estereotip d’home gai dominant (jove, blanc, de classe mitjana-alta i amb aparença masculina), el tractament sensacionalista del col·lectiu i, finalment, la tipologia de temes sobre els quals apareixen als mitjans, que generalment s’allunyen de l’esfera quotidiana.
«Si l’Adolfo Carratalá ha parlat sobre la invisibilitat, un cop hi ha visibilitat: com podem regular aquesta visibilitat? Com s’hauria de fer?», va iniciar la seva intervenció Arnau Roig. Roig va parlar sobre les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) pel que fa al tractament del col·lectiu LGBTI en els mitjans audiovisuals, recomanacions en l’elaboració de les quals ha col·laborat ell mateix i que han estat consensuades des de l’esfera acadèmica, política, associativa, administrativa i professional. Entre elles, va destacar que no s'hauria d'esmentar la sexualitat de la persona si no és rellevant per a la notícia o la importància de reflexionar sobre on és el límit quan es fa humor.
Rafa Garrido: "Els temes relacionats amb el col·lectiu LGBTI no es tracten malament, però es tracten poc"
Rafa Garrido va exposar la seva visió des d’una perspectiva menys acadèmica i ho va fer donant la seva visió més empírica com a periodista. «És veritat que gran part del problema està en el desconeixement», va comentar, i va afegirque els temes relacionats amb aquest col·lectiu «no es tracten malament però es tracten poc». Garrido va assenyalar que «els periodistes que formem part del col·lectiu LGBTI tendim a ser molt poc activistes de la causa en els nostres propis mitjans, com els passava abans a les dones amb la dominació masclista». Per acabar va remarcar que s’està donant un canvi generacional dins dels mateixos mitjans, que, tot i que encara no ha finalitzat, fa que «determinats moviments socials ja es tractin millor», encara que és un canvi que es va donant «molt a poc a poc».
Per finalitzar, Imma Merino va parlar de diversos fets relacionats amb el col·lectiu LGBTI que la preocupen, com ara que la ultradreta està agafant cada cop més embranzida al nostre país amb un discurs en el qual defineix el respecte a aquest col·lectiu com a inquisició de gènere. Merino va comentarque «coses que ens semblava que formaven part d’unes conquestes humanistes de respecte amb la diversitat s’estan posant en qüestió un altre cop i aquest qüestionament s’està transmetent en els mitjans».
Hi ha persones que han nascut per comunicar. Laia Servera n’és una. La directora i presentadora de l’InfoK va regalar a les persones que van assistir, el divendres 15 de febrer, al diàleg que va mantenir amb la periodista Susanna Oliveira dins la VII Setmana dels Rahola, una estona de bon periodisme, de passió per la feina i d’idees sobre com tractar els nens i sobre com explicar-los determinades coses.
Per començar, cal tenir molt present que la mainada no és aliena al món dels adults:“els nens ho poden entendre tot si els ho expliquem bé”, assegura Servera, que manté que “qualsevol tema s’ha de poder explicar, depèn dels adults fer-lo interessant”. Va explicar que a l’InfoK classifiquen les notícies en tres grups: les que tenen a veure amb els nens i els afecten; les que no tenen a veure directament amb ells però els afecten; i, finalment, les que no tenen a veure amb el seu món i, “en teoria”, no els afecten. A l’InfoK “les expliquem totes”, perquè cal donar eines als menuts per entendre allò que segur que d’una manera o altra els arribarà i segurament no entendran. Va fer especial atenció a notícies traumàtiques com poden ser atemptats o accidents, que tampoc cal amagar als nens. “Nosaltres intentem trencar la por de parlar-ne i obrir la porta de la comprensió: si una cosa l’entenem, ens fa menys por”. I va destacar que, tot sovint, els adults “fem les coses més complicades que els nens, les dramatitzem més”.
Amb el que sí són molt curosos en aquest informatiu infantil és amb les imatges: “tot es pot explicar als nens i nenes, però no tot es pot mostrar amb imatges”, va recalcar Servera. I és que, de vegades, és més important la contextualització que la notícia: “explicar el context de les notícies els ajudar a situar-los en el món i entendre el que ens envolta”, remarcava. I és que l’objectiu final és buscar “la reflexió que el nen pugui fer” sobre la notícia que se li explica.
"Ens va costar molt tractar el tema dels abusos sexuals a menors, i va ser un error meu"
Susanna Oliveira li va preguntar si hi ha algun tema que, “de forma conscient i buscada”, s’eviti o s’hagi evitat a l’InfoK. Laia Servera no va tenir por d’entonar el mea culpa i admetre que “ens va costar molt tractar el tema dels abusos sexuals a menors, i va ser un error editorial meu”. I va recordar que, un cop es van decidir a parlar d’aquest tema aparentment tan espinós, els va sorprendre la naturalitat amb la que els nens i nenes l’entomaven.
Els abusos sexuals van ser una bona manera d’explicar a la mainada com identificar si mai es troben en una situació d’aquest tipus. Servera va recalcar que la primera idea que cal treballar és “el meu cos és meu, perquè sovint som els mateixos adults els que ensenyem als nens i nenes a fer petons i abraçades a persones que, per a ells, són desconeguts”, i això pot confondre els menors. La segona és que s’ha de deixar molt clar als nens que “si un secret ens fa patir, ha de deixar de ser un secret: l’hem d’explicar”.
Laia Servera va donar també alguns detalls curiosos sobre l’InfoK. Per exemple, va comentar que no simplifiquen el llenguatge, però que quan utilitzen paraules poc habituals les defineixen i les van repetint per tal que els menuts les assimilin. També va detallar que “som l’únic informatiu que ens podem permetre el luxe de dir que una notícia l’explicarem l’endemà quan sapiguem del cert què ha passat: donem més valor a la reflexió que a la immediatesa”.
Quan Oliveira li va preguntar sobre les acusacions que TV3 adoctrina els espectadors i la mainada, Servera ho va tenir molt clar: “Si s’entén l’adoctrinament com a transmissió de valors, l’InfoK adoctrina”, però va recalcar que “en temes polítics, intentem ser el màxim de freds possibles”.
La VII Setmana dels Rahola va coincidir amb el 80è aniversari de l’afusellament de Carles Rahola i Llorens. Va ser, com tantes altres, una mort arbitrària i absurda, però especialment injusta perquè el règim franquista el va condemnar per tres articles publicats durant la guerra i que, segons la sentència, eren constitutius de “rebelión militar”: Contra l’invasor, Refugis i jardins i L’heroisme, uns textos que reflectien l’angoixa per la tragèdia que vivia el país i l’esperança en el triomf final de la democràcia i la llibertat.
En aquesta edició de la Setmana dels Rahola no es podia deixar de recordar la figura polièdrica del personatge que dona nom als Premis instituïts per la Diputació de Girona i la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes ara ja fa deu anys. Un home que va ser redactor, articulista i editorialista del diari L’Autonomista -fundat i dirigit pel seu germà Darius- fins al gener de 1939,quan les tropes franquistes van entrar a Girona i la impremta va ser confiscada i el diari tancat, i que va treballar d’escrivent a la Diputació fins el dia de la seva detenció. Carles Rahola va ser assassinat el 15 de març d’aquell mateix any per haver comès el delicte d’opinar.
És de justícia reivindicar, ara i sempre, la seva figura i el seu llegat. I això és el que van fer els historiadors Quim Nadal i Xavier Carmaniu i la periodista Cristina Masanés el 18 de febrer en el marc de la taula rodona “El delicte d’opinar. 80 anys de l’afusellament de Carles Rahola”: recordar la seva trajectòria, la seva mort, i la seva obra.
Carmaniu va destacar que l’assassinat de Carles Rahola va ser “legal en aquell moment”, però va afegir que “moltes vegades s’utilitza l’argument de la llei per cometre injustícies”. Nadal va agafar aquest fil per recordar que, tot i que la mort de Rahola va ser especialment colpidora, també ho va ser la dels altres 513 gironins afusellats pel franquisme “per haver estat fidels al sistema republicà elegit democràticament”. Malgrat això, l’exalcalde de Girona va admetre que “l’assassinat de Carles Rahola és un fet dramàtic del qual la ciutat no es podrà desempallegar mai del tot”.
Durant la conversa, es va recordar que Carles Rahola va tenir l’oportunitat de fugir i exil·liar-se i que, de fet, va estar a punt de fer-ho, però va decidir tornar a Girona perquè creia que no havia fet res que mereixés un càstig. “Va pensar que els seus enemics el jutjarien amb la mateixa bondat amb la que ell tractava tothom”, va afirmar Carmaniu. El seu delicte va ser ser republicà, “que aleshores era el convenciment que a través del coneixement i la cultura es podia aconseguir una societat millor i més justa”, va afegir.
"Els fets de l'any 39 pertanyen a un episodi que no admet paral·lelismes. Va ser un capítol d'un dramatisme il·limitat"
Masanés va preguntar als historiadors si la situació política que es va viure en aquell moment es pot comparar amb la que es viu ara. “La presó és sempre presó, i l’exili és sempre exili –va dir Nadal-, però tot i les inevitables comparacions amb l’actualitat, els fets de l’any 39 pertanyen a un episodi que no admet paral·lelismes. Va ser un capítol d’un dramatisme il·limitat”. Xavier Carmaniu va coincidir amb ell:“Allò va ser infinitament pitjor”. La situació que s’assemblaria més a l’actual, segons Carmaniu, és la es va viure durant la dictadura de Primo de Rivera, “però quasi no se’n parla perquè el que va venir després va ser tan bèstia que ja no ens en recordem”.
El nom de Carles Rahola va caure en l’oblit durant molts anys, i la seva figura i el seu llegat no es van començar a recuperar fins a finals dels anys setanta, i de mica en mica, la ciutat de Girona l’ha anat tornat al lloc que li pertoca. Tot i això, Carmaniu va admetre que “em preocupa que la seva figura no sigui coneguda fora de Girona”, i també es va mostrar amoïnat per un altre fet: que les noves generacions “no mostrin interès per saber què va passar. Hem de trobar la manera de fer que el que sabem nosaltres no mori amb nosaltres, de comunicar la història als joves”.
El coneixement és primordial per no repetir els errors del passat, i cal recordar, com va fer notar Masanés, que la condemna a mort de Rahola deia, textualment, que es tractava d’un “separatista inteligente y, por lo tanto, peligroso”. Faria riure si no fos tan trist.
La darrera taula rodona de la VII Setmana dels Rahola ha tret a la llum les interioritats (encara que no totes) del periodisme polític. El periodista figuerenc Narcís Genís ha conduït un diàleg apassionant i apassionat protagonitzat per tres pesos pesants d’aquest camp: Ferran Casas, Tian Riba i Neus Tomàs. Sota el títol d’”Informar contra rellotge”, els ponents han repassat temes com l’objectivitat dels periodistes, la independència dels mitjans, els canvis en la professió o com s’ha tractat periodísticament el tema del procés.
La primera intervenció l’ha fet Ferran Casas – president del Grup de Periodistes Ramon Barnils i actual subdirector del diari Nació Digital-, que ha recordat que l’objectivitat en el periodisme “no existeix”, però que sí que pot ser “veraç i honest, i donar veu a tothom, no només als que pensen com nosaltres”. En aquesta línia, ha afegit que “la temptació de construir una realitat a partir dels interessos dels lectors, negant el que no els agrada, és l’origen de les fake news”.
Neus Tomàs, sotsdirectora d’Eldiario.es i col·laboradora en diversos mitjans, ha anat directe a un dels temes més debatuts els darrers temps en la professió periodística: la immediatesa que imposen les noves tecnologies. “No hem de lluitar per ser els primers, hem de lluitar per ser els millors”, ha remarcat. I ha vaticinat que, a la llarga, els mitjans es podran classificar en dos categories: “els que aposten per la immediatesa, el sensacionalisme i compten el número de clics que tenen les seves notícies; i els que aposten pel periodisme de qualitat i faran pagar pels continguts”. Tomàs s’ha mostrat convençuda que “les notícies poden ser una font d’ingressos”per als mitjans digitals, i ha assegurat que les pressions polítiques que rep un mitjà “són una broma comparades amb les econòmiques”. I ha afegit que “l’única manera d’afrontar-les és essent solvent econòmicament”.
La periodista lleidatana ha fet una doble valoració de les xarxes socials. D’una banda, “permeten desmuntar immediatament les dades falses que pugui aportar, per exemple, un polític”. De l’altra, també contribueixen a difondre les notícies falses amb molta més rapidesa.
Tian Riba, sobre el paper del periodisme en el procés: "Tot va tan ràpid que no hem tingut ni temps de plantejar-nos si ho estem fent bé"
El director del programa de TV3 Preguntes Freqüents, Tian Riba, ha considerat que el món del periodisme ha canviat molt en els darrers temps per dues raons: els canvis tecnològics, que han imposat la immediatesa i han acabat amb una manera de fer periodisme més reposat i reflexiu, que “permetia compartir un cafè mentre conversaves amb algú”; i el procés català, que ha fet que bona part del periodisme polític que es fa s’hagi “convertit en espectacle o entreteniment”. Sobre el paper del periodisme en la situació política actual de Catalunya, Riba ha confessat que “tot va tan ràpid que no hem tingut ni temps de plantejar-nos si ho estem fent bé”.
En relació a aquesta necessitat de fer la feina ben feta, Tomàs ha expressat l’opinió que tots els mitjans haurien de tenir una part de l’equip de periodistes dedicat a la immediatesa, i una altra, a treballar en la investigació, l’anàlisi i la reflexió. “Ja sé que no és fàcil”, ha admès. Així mateix, ha coincidit amb Tian Riba que cal tenir molt clar que hi ha una diferència immensa entre les taules d’anàlisi política formades per periodistes “i les que estan formades per tertulians”.
Ferran Casas ha ponderat, sobre el tractament mediàtic del procés, que no es pot comparar amb el paper que van tenir els mitjans en la transició espanyola. En aquell moment, “la disjuntiva era entre dictadura i democràcia. Ara no està tan clar, perquè els dos projectes polítics –independència de Catalunya i unitat d’Espanya- són defensables”. Per a Casas, la disjuntiva que s’haurien de plantejar els consumidors d’informació és si “vull un mitjà de comunicació per creure el que em diu, o en vull per saber què passa?”
Els tres ponents s’han mostrat d’acord en què no es pot dir que es faci més bon periodisme a Catalunya o a Madrid. “Aquí i allà hi ha mitjans i periodistes que ho fan bé i altres que ho fan malament”, perquè la qualitat de les informacions “no la dona ni la territorialitat ni el format” del mitjà.
Tomàs ha dit la darrera paraula de la taula rodona: “Com a periodista, jo no aspiro a canviar el món. Si volgués canviar el món, estaria en política o en una ONG. Jo aspiro a explicar-lo”.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari