Persecució a Grècia

Infinitat d’articles que parlen sobre la crisi dels refugiats fan referència al drama que cada dia viuen milers de persones a les illes gregues, sotmeses al tractat entre la Unió Europea i Turquia, pel qual els migrants queden atrapats als camps habilitats, com Moria, a l’espera de poder accedir a terra ferma hel·lena.

D’altres, amb menys sort, no poden tramitar l’asil polític a Grècia i ho han de fer a Turquia, d’on ja van fugir, perquè les autoritats gregues no troben cap raó per fer-ho al país grec. Paquistanesos i afganesos, entre d’altres, s’emporten la pitjor part: molts són deportats a Turquia, o fins i tot, als seus països d’origen.

Degut a aquest parany, les arribades per l’Egeu han disminuït dràsticament. Però hi ha un punt clau en tota aquesta història: l’entrada a terres europees no està només a les illes, també està a la frontera terrestre entre Grècia i Turquia, concretament, travessant el riu Evros. Aquesta zona, actualment en mans d’una policia i uns militars amb pràctiques de dubtosa cura amb els drets humans, no entra dins del vergonyós tractat i és darrerament molt utilitzada.

Per tant, els refugiats que accedeixen –si ho aconsegueixen– a Grècia per aquesta zona, tenen una via més directa al procés d’asil i s’estalviaran patir l’infern d’esperar als saturats camps de refugiats de Lesbos, Samos o Chios. Una part dels grecs, en plena onada d’extrema dreta i on l’extrema dreta d’Alba Daurada guanya terreny dia rere dia, són reticents a l’entrada dels refugiats per aquesta zona, on els mitjans no hi han tingut tanta presència i on hi ha un buit informatiu flagrant. I degut a aquest fet, entre d’altres, l’Evros és un forat negre on les històries es perden i els drets fonamentals cap als que fugen de la guerra i la misèria són àmpliament vulnerats.