El gran exili

Imagineu per un moment que, en pocs mesos, s’hagin de veure abocats a l’exili el vuitanta per cent dels periodistes catalans. I encara més: que el percentatge restant de professionals acabin, en bona part, sent víctimes de la censura i condemnats al silenci. Això mateix va passar a Catalunya a partir del 18 de juliol de 1936, el dia en què es va començar a desmantellar tot el sistema periodístic català. O en altres paraules, el dia que va morir el periodisme a casa nostra.

L’alta xifra de periodistes desplaçats la va donar des de l’exili Josep Maria Lladó, quan va escriure que “un vuitanta per cent dels periodistes de Catalunya és absent de la terra […] Redactors i directors de diaris com El matí, catòlic i conservador, comparteixen l’exili amb directors i redactors de periòdics de l’esquerra social”.

Aquest 1 d’abril es compleixen 80 anys del final de la Guerra Civil, un període que, entre altres coses, va esquinçar la carrera professional de periodistes com Pere Calders, Teresa Pàmies, Eugeni Xammar, Just Cabot, Agustí Calvet ‘Gaziel’, Carles Soldevila, Tísner o Teresa Pàmies, per citar-ne alguns. Una elit intel·lectual que, fins abans del fatídic juliol de 1936, estava nodrint un teixit periodístic inspirat en el model d’èxit d’altres països occidentals com els Estats Units.

Tal com explica l’historiador Josep Maria Figueres al reportatge Víctimes de l’exili (Capçalera, 2016), aleshores Catalunya disposava d’una trentena de diaris en català, una quarantena en espanyol i un ampli ventall de revistes amb incidència arreu del territori que abastaven pràcticament tots els camps temàtics. A Barcelona sobresortien revistes com D’Ací i d’Allà, Mirador, Papitu o En Patufet, mentre que a les capitals de comarca s’editava premsa especialitzada, setmanaris i diaris que, en conjunt, oferien bona qualitat. Sense descomptar les emissores de ràdio i un bon nombre de fotògrafs i dibuixants que acabaven de completar el panorama comunicatiu.  És el que es coneix com l’edat d’or del periodisme català.