Daniel Berdala ens proposa un diàleg i en un bon diàleg no només hi ha paraules sinó molts silencis fets per esperar, per escoltar, per pensar. En aquestes obres ens trobem els silencis que li ha transmès Edward Hopper. Amb un gest malabar dels que només es poden fer a través de l’art, Berdala ha fet encaixar les quietuds inquietants de la seva pintura amb els molts silencis que han d’afrontar minut a minut els periodistes. Els set pecats capitals han estat l’excusa, l’eix i l’esquer perquè set periodistes hagin omplert amb paraules molts dels silencis que cada dia han de transformar en narracions. Aquí, també, s’han tornat pinzellades.
Sense cap recança, els set han escrit de fets concrets, amb noms i cognoms, i amb exemples extrets de notícies que oblidarem en poc temps. Tant se val, si caduquen. És l’art l’encarregat de perpetuar els nostres actes i en aquest contrast és on rau l’interès d’aquest diàleg entre la immediatesa del concret i la permanència del pecat capital.
A Núria Ferré li ha tocat l’avarícia i ha aprofitat per parlar dels nostres corruptes més propers per recordar-nos que “com bé sabien els faraons de l’antic Egipte, no ens emportem res a l’altre món”. En el context recent de les olimpíades, Núria Ribó ha criticat la desigualtat en el tractament informatiu entre homes i dones, i de la luxúria ens ha dit que li “sembla el més seductor i provocador dels set pecats capitals” perquè “ens empeny a trencar límits, a assaborir incògnites i a capgirar el manual d’instruccions que portem a la butxaca”. Rafael de Ribot ha contrastat les estrelles Michelin amb els nens que passen gana perquè “de vegades hi ha un pas molt petit entre cultura i barbàrie, i la línia que el delimita és la pèrdua de consciència de quina és la finalitat primera i última de les coses”. Per parlar de la peresa, Pepa Masó ens ha fet sentir els crits dels refugiats i “la inacció que denota com Europa oblida d’on vé i deixa de banda els seus principis fundacionals”. Anna Ballbona ha encarat la supèrbia i li ha posat el nom de Donald Trump: “Un personatge que ha convertit la grolleria, el discurs testosterònic i el despotisme en la seva bandera”. De la ira, “un dels més antipàtics pecats capitals”, se n’ha encarregat Toni Aira que ensha situat en l’atac terrorista de Niça per recordar-nos que tots podem caure en aquest pou de l’odi. L’enveja l’ha entomada Albert Sáez mentre mirava de reüll els altres pecats i arribava a una conclusió incontestable: “La luxúria produeix algun tipus de plaer. La mandra arriba a millorar la salut. La ira descarrega tensió. La gola alegra el paladar. L’avarícia acumula béns. La supèrbia atorga seguretat. Però l’enveja és simplement paralitzant perquè, abans que anhelar el que és propi, busca destruir el que és dels altres”.
Tots ells han demostrat que els set pecats no han perdut vigència, malgrat ja ben poca gent visiti els confessionaris per purgar-los. Formen part de la nostra essència i per això els podem donar forma a través d’exemples que aviat seran substituïts per nous exemples. L’art els capturarà, com ha fet Berdala, a través de nous colors, noves formes, nous paisatges i els crits i els silencis de sempre.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari