L’auditori de la Biblioteca Pública Carles Rahola era ple de gom a gom per escoltar el periodista Tomàs Alcoverro, el corresponsal i veterà observador dels esdeveniments que durant cinquanta anys han tingut lloc a l’Orient Mitjà. Vivim en un món en conflicte i l’expectació per escoltar el degà a l’Orient Mitjà és gran, però ens decep quan diu que no ens parlarà de geopolítica. «L'Orient Mitjà és un món que ens sobrepassa. Intento trencar esquemes. No dic qui són els bons ni els dolents, no m’atreveixo a dir-ho. Amb temes de geopolítica honestament jo m’abstinc». Ens ho remarca des d’un bon principi i ens destarota pensar cap on anirà la xerrada. Alcoverro, tot un referent que defineix perfectament el corresponsal, viatger, valent i aventurer, és ara mateix tot un homenot desconcertant en la conversa que la periodista Mar Camps intenta reconduir amb destresa, dins la XII Setmana dels Rahola.
Però res del que diu té pèrdua. Quan parla dels seus inicis, de manera oberta i propera, ens recorda que va arribar al periodisme perquè li agradava escriure i li agradava molt Proust. Es defineix francòfon quan comença a desgranar fets i anècdotes curioses que ha viscut en aquestes cinc dècades d’ofici, sobretot dels seus inicis de corresponsalies a París, Atenes i Beirut.
Alcoverro, ara com a corresponsal de La Vanguardia, ens remet al retorn de Tarradellas de l’exili. Com va acompanyar-lo en el vol fins a Madrid i després a Barcelona. Un espectador envejat, que viu de primera mà aquest fet històric, però que un cop arribat a la plaça de Sant Jaume no pot accedir al Palau perquè no disposa de la credencial per entrar-hi i ha de viure el «Ja soc aquí» des del mig de la plaça. Una bona anècdota per a tot un corresponsal i una gran frustració per al periodista barceloní.
Té clar que ha viscut grans moments històrics, com l’enterrament de Nasser, el retorn de Khomeini, els quibuts israelians de 1967 i també la gran explosió al port de Beirut el 2020. I detalla aspectes com que la revolució de l’Iran ha estat la darrera revolució que s’ha produït al món,i que va canviar completament aquell país, tot parlant de mons ben diferents que ens sobrepassen a tots.
Al llarg de la xerrada era inevitable que sortís Beirut. Estima Beirut. Hi va arribar el 1970 abans de la guerra del Líban. La guerra el va trobar allà i s’hi va quedar. S’hi va comprar un pis al barri musulmà de Hamar, ben a prop de l’hotel Commodore, seu de molts altres corresponsals. No sabem, ni ho sabrem, el que li va costar el pis però sí que al Commodore tenien tèlex per poder passar les cròniques a Barcelona amb la immediatesa del moment, i hi feien tertúlia tots els periodistes estrangers concentrats aquella època a Beirut. Explica a la jove periodista Mar Camps, però també a tota l’audiència, què és i com funcionava el tèlex. Emissor-receptor. I ho entenem!
El corresponsal Alcoverro és veterà i també gat vell. Costa de dominar i fer-li respondre les preguntes que tots li volem fer. Va amb el fre de mà posat i pensant molt el que dirà. La Mar Camps té molta mà esquerra per insistir i reorientar la conversa del murri i esmunyedís periodista.
Quan la conversa deriva en la mort de Mahsa Amini –la noia detinguda a Teheran per la policia moral per no complir amb la seva llei, que obliga a portar vel– i en la situació de les dones a la República Islàmica de l’Iran, el periodista ho talla en sec amb un «Jo no hi era!» i reitera que la història de l’Orient Mitjà és molt complicada. Sort que la Mar ha preparat bé aquesta trobada i té altres trumfos a la mà.
Finalment, sí. El corresponsal i cronista del món àrab acaba mullant-se sobre el conflicte a Gaza: entre els palestins hi ha molta divisió. L’únic país que té influència sobre Israel són els Estats Units; Europa no hi té res a bregar i la resta és un miratge. Sentim tots un desconcert quan diu amb massa fermesa: «No crec de cap manera que hi pugui haver un estat palestí independent». I és aquí quan repeteix –com un leitmotiv al llarg de la seva carrera– que qui creu que sap alguna cosa de l’Orient Mitjà s’equivoca.
«Palestina s’ha convertit en un símbol de la injustícia per l’ocupació israeliana, en contra de totes les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, però també de la impotència tant àrab com internacional per resoldre-la». Quan parla d’Israel i Palestina no és gaire optimista sobre l’evolució del conflicte i és molt crític amb el paper de la comunitat internacional. Això sí que és implicar-se!
Una bona conversa, desconcertant i punyent, que acaba amb els aplaudiments del nombrós públic que omple l’auditori Enric Mirambell de la Biblioteca Pública Carles Rahola, i també amb la recança de saber que el mestre de periodistes Tomàs Alcoverro no veu un final al conflicte, sinó un etern tornar a l’inici.
I em ve a la memòria el poema de David Jou, publicat a L’Eco de Sitges el 27 d’octubre del 2023, Sense casa on dormir, sense lloc on anar:
«[...] I el passat, tan dur. I el futur, sense esperança.
Israel i Palestina, Palestina i Israel,
tant de verí, tanta sang, tanta amargor, tanta fel! [...]»
El periodista, un senyor de Barcelona que viu a Beirut, aplaudeix l’ocurrència de la Mar Camps quan el defineix com un beirutí que passa temporades a Barcelona.
Just en finalitzar aquesta conversa –massa curta– el deixem quan agafa un taxi per tornar a casa, allà on ell se senti a casa.
Pots recuperar la conversa sencera aquí: https://www.youtube.com/watch?v=IobI5GSL35E
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari