La vocació de periodista li va sobrevenir als tretze anys gràcies a la revista Los Aventureros, dirigida per Enrique Meneses. Anys més tard, durant la seva estada a Londres, va interessar-se pel fotoperiodisme fins a convertir-lo en el seu modus vivendi. Balsells admetia sentir-se “privilegiada” per haver tingut l'oportunitat de dedicar-se a una professió que li ha permès "viure vides alienes", encara que també es va mostrar desencantada per la precarietat de l'ofici.
“Jo sóc freelance, no em puc permetre passar un llarg període de temps produint material sobre el terreny”, assegurava. És per això que al llarg d'aquests anys ha après a no posar tots els ous al mateix cistell: “També em dedico a la docència, al comissariat de projectes i a la realització de tallers, conferències i workshops”, assenyalava.
En una lliçó magistral davant del públic de l’Antiga Audiència de Tarragona, Balsells va enumerar el decàleg de qualitats que ha de tenir el bon fotoperiodista. Al seu parer, l'empatia, el respecte i la proximitat en són algunes de fonamentals: “La fotografia és proximitat física i emocional. Una bona foto es fa amb òptiques curtes”.
Una altra característica imprescindible és la discreció. "Sempre intento passar com una turista despistada per no cridar l'atenció", va explicar. Tenint en compte que les dones només són el 10% dels fotoperiodistes que cobreixen conflictes bèl·lics (a la professió, no sumen ni el 20% del total) sembla complicat aconseguir passar desapercebuda en un món masculinitzat.
De fet, Balsells va ser l’única fotoperiodista espanyola a la zona dels Balcans. D’aquella etapa recorda que les imatges que prenia del desmembrament de l'antiga Iugoslàvia trigaven dies a arribar a Londres, i ho feien d'una manera que pot resultar inversemblant en plena era digital. La cosa anava així: la seva autora es plantava a l'aeroport i lliurava els rodets de fotos a qualsevol bon samarità que es disposés a agafar un avió cap a la capital d'Anglaterra. En arribar a destí, els recollia una persona enviada pel diari. "Quan revelaven les fotos, em trucaven per telèfon i m'explicaven el que hi havia”.
Avui dia, els fotoperiodistes disparen desenes, centenars, de clics fins a capturar la instantània desitjada, que gairebé d’immediat distribueixen les agències de tot el món i publiquen els diaris a les seves versions digitals. La manera de treballar ha canviat. Però el contingut, no. "Les imatges que ens arriben aquests dies des d'Ucraïna són les mateixes que les de fa tres dècades", lamentava Balsells.
Text: Laura Casadevall
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari