Els camps d’acció on han de jugar els professionals de la comunicació són diversos i complicats. Anorèxia. Esquizofrènia. Bipolaritat. Depressió. I suïcidi, potser un dels temes més amagats darrere una immensa cortina, encara que a Espanya es llevin la vida onze persones cada dia. Una xifra que sempre quedava aparcada sota el pacte quasi llegendari de “als mitjans no es parla de suïcidis per no generar un efecte contagi”. Però el Ministeri de Sanitat va publicar l'any 2020 unes recomanacions que acceptaven primerament un nou escenari de certa obertura: “El silenci informatiu no és una opció. El sensacionalisme, tampoc. A la població li ha d’arribar informació adequada sobre els recursos disponibles de prevenció”.
Altres entitats com Després del Suïcidi–Associació de Supervivents (DSAS) també va impulsar una sèrie de recomanacions juntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el departament de Salut de la Generalitat. Aquestes consistien a evitar la descripció detallada del mètode utilitzat, evitar parlar d’un suïcidi “ràpid”, “senzill” o “indolor” i no associar-ho amb valors positius o amb idees d’heroïcitat, romanticisme o valentia formarien part dels primers consells. “Obertament” també va publicar un estudi que portava per títol El suïcidi als mitjans, per fer que les cobertures mediàtiques ajudin a la prevenció d’un problema de salut pública com és el suïcidi i després d’analitzar més de dues-centes notícies.
Per tant, per molt que no s'hagi donat molta cobertura a aquests temes fins ara l’Organització Mundial de la Salut declara que “Es pot parlar sobre suïcidi, però parlar sempre que es faci de la manera correcta, evitant el sensacionalisme, explicar massa detalls sobre els escenaris, descriure el mètode o especular sobre una causa única". Els periodistes hem d'oferir informació de rigor i alhora trencar tabús quan parlem de salut mental.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari