Un aprenentatge constant

La biblioteca Carles Rahola va acollir la darrera activitat de la Setmana dels Rahola: «A la contra i en vanguàrdia», una conversa en al qual el periodista i escriptor Víctor Amela va explicar a la periodista i gestora cultural Rosa Gil anècdotes que ha viscut des que es va crear la secció d’entrevistes La Contra a La Vanguardia, ara fa vint anys.

L’auditori gran de la biblioteca era ple a vessar. I Rosa Gil, primer de tot, va presentar Víctor Amela com "el periodista més transversal que conec" i, seguidament, aquest va explicar part de la seva trajectòria: va començar com a becari a La Vanguardia, on ja porta 34 anys, i des de llavors, no ha  deixat d’aprendre de totes les experiències amb què s’ha anat trobant. «Des que llegia Tintín i fins que vaig sortir de la facultat,somiava escriure i poder signar: quan cada matí veia el meu escrit publicat, jo ja estava content».

«Vaig créixer com a periodista a la premsa escrita. M’aterria entrar a la televisió i la ràdio, però m’alegro d’haver sortit de la zona de comfort, perquè vaig descobrir que m’agradava», va dir Amela, que va afegir que «la televisió és una finestra al món, i jo podia escriure de qualsevol tema perquè a la televisió hi havia de tot. Això ha estat un privilegi».

Amela va explicar algunes interioritats del funcionament de La Contra, que fan Lluís Amiguet, Ima Sanchís i ell mateix. «Al principi, fèiem llistes de personatges que volíem entrevistar i ens barallàvem per qui feia cada entrevista, perquè ho fèiem tot junts», va recordar. Ara han après a funcionar d'una altra manera i juguen a sorprendre's i a superar-se. «Intentem sorprendre el lector descobrint personatges anònims o facetes anònimes de persones conegudes. La meva curiositat és el que em fa decidir a qui entrevisto a “La Contra”: entrevisto a qui només de plantejar-m’ho se m’acut ràpidament una pregunta irresistible per fer-li». Amela va continuar explicant: «Tries un personatge, et documentes i fas l’entrevista amb la idea de no fer la mateixa pregunta que han fet d’altres». Va assenyalar que, en aquests vint anys, a La Vanguardia "ha anat canviat tot. Tot, menys La Contra: és un raconet on el lector se sent a gust". 

I va afegir que entén l’entrevista com un gènere de ficció, i ell —com si fos un cineasta— munta les respostes per explicar una història: «Construeixo un relat que segueix un fil argumental amb coherència i identitat». En aquest sentit, va comentar que la seva feina és "comprendre" què li explica l'entrevistat i "comprimir-ho" per fer-ho fàcil al lector. 

També va fer un repàs de la professió i del paper del periodisme en el futur: «El periodisme és un ofici fràgil perquè treballa amb idees intangibles, però és un element imprescindible per a la salut i la vertebració de la societat. Sense aquesta professió no existiria la societat tal com l’entenem. Seria una societat sense cohesió». Amela va afegir que el periodisme és «fins i tot més important que la política, perquè podem estar sense govern... sempre que hi hagi diaris». I va sentenciar que «el periodisme és un exercici molt fràgil però imprescindible».