La cinquena Setmana dels Rahola, celebrada entre els dies 13 i 22 de febrer, va tornar a ser un èxit de públic. En aquesta edició, es van organitzar cinc conferències, diàlegs i taules rodones amb reconeguts professionals del món de la comunicació: Albert Om, Rosa M. Calaf, Bru Rovira, Carles Bellsolà, Manel Fontdevila, Manel Lucas, Carles Prats i Patrycia Centeno.
Cadascuna de les activitats va ser, a la seva manera, un tribut a les grans virtuts del periodisme clàssic: denúncia, honestedat, valentia i integritat.
Albert Om, “Qui té el poder” (Dilluns 13 de febrer)
El periodista Albert Om va obrir oficialment la V Setmana dels Rahola amb la conferència “Qui té el poder” a la Sala de Graus de la Universitat de Girona, plena a vessar. Només de començar la seva conferència, Albert Om va aclarir que “quan acabi, segurament, seguirem sense saber qui té el poder”, i va fer referència al “quart poder”: els mitjans de comunicació. Segons ell, el periodisme ha perdut bona part de la influència i el prestigi que temps enrere havia tingut, i va fer autocrítica: “Potser la gent ja no ens creu”.
Al llarg d’una hora, Om va anar desgranant els trets diferencials del poder. Segons ell, hi ha vuit característiques que poden ajudar a identificar-lo: discreció (“qui té el poder, no vol que se sàpiga, per això es mou de forma opaca”), endogàmia (va alertar de les relacions “excessivament promíscues” entre polítics i periodistes), no voler reconèixer “públicament” que es té, més afany per conservar-lo que per exercir-lo (“sovint el poder es dedica a fer que no passi res”), por de perdre’l (“a poc a poc, però els canvis passen”), el poder econòmic (“la crisi l’ha fet més visible, fins aleshores havia passat més desapercebut”), els poders socials emergents acompanyats per les noves formes de comunicar-se (“la gent s’ha adonat que té més poder del que es pensa, i això fa que es moguin coses”) i, finalment, no saber qui té realment el poder (“i si a la pregunta de qui té el poder, la resposta fos que ni el mateix poder ho sap?”).
També va lamentar que les tertúlies polítiques s’hagin convertit en espectacles mediàtics per aconseguir audiència: “algunes no són tan diferents de Sálvame, una olla de grills de tots contra tots”. Tot plegat, segons el periodista, ha fet la “dieta mediàtica actual” dels ciutadans “no sigui la més recomanable: consumim compulsivament tot el que ens posen al davant, i no païm res”. En aquest sentit, va recordar que “ara que tots podem parlar, tots diguem el mateix”, i va apel·lar a la responsabilitat dels professionals de la comunicació per “obrir noves finestres i fer que entri aire nou”. Aquí va aprofitar per dir que els periodistes “tenim la millor feina del món, que és la d’explicar històries”, tot i que actualment “tenim moltes dificultats per exercir-la”.
Albert Om va cloure la seva xerrada fent un homenatge a la ràdio, “un mitjà que et parla directament”, i va explicar que la decisió de fer Islàndia, un programa diari a RAC1, respon a la voluntat d’apropar als oients “la realitat i no l’actualitat”.
Quan els assistents li van preguntar què opinava dels economistes mediàtics, Om va respondre que “hem entrat en una subhasta de previsions que, si no es compleixen, no passa res”; i sobre on queda el poder dels mitjans de comunicació, va assenyalar que “les empreses periodístiques han perdut poder, però els periodistes n’han guanyat amb les seves marques personals”. Finalment, va confessar que “si Twitter fos un bar, no hi entraria”, perquè “sempre hi ha molta mala llet i tothom està emprenyat”.
Albert Om és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha presentat i dirigit programes televisius com Malalts de Tele, El club i El convidat; i ha conduït programes de ràdio com L'hora del pati. Des del setembre de 2016 està al capdavant d’Islàndia, a RAC1. També ha escrit alguns llibres i és membre del conseller assessor del diari Ara, on escriu una columna setmanal.
Diàleg entre Rosa Maria Calaf i Bru Rovira, “Carretera i micro” (Divendres 17 de febrer)
Rosa Maria Calaf i Bru Rovira es van fondre en una abraçada còmplice quan es van veure. Els dos periodistes van participar a la biblioteca Carles Rahola de Girona en el diàleg "Carretera i micro"; conduït pel periodista Albert Martín de Vidales.
Rosa Maria Calaf (la Calaf, com la coneixen els seus amics) va ser corresponsal per a TVE durant 26 anys i es va convertir en una de les periodistes amb més credibilitat del país. Bru Rovira és periodista especialitzat en temes socials i internacionals. El 1984 va entrar a treballar a La Vanguardia, on va estar-hi vint-i-cinc anys com a reporter. Actualment, col·labora amb el diari Ara. Amb uns currícuculums com aquests i l'auditori ple, res no podia fallar. Fins i tot l'afonia de la Calaf semblava programada per resoldre's amb una infusió amb mel que s'anava bevent mentre parlava.
La Calaf va considerar que el periodisme és bàsic en la construcció de les societats, i va afirmar que “la societat actual és fruit dels valors que transmeten els mitjans”, mentre que Rovira, més escèptic, va afirmar que no es pot dir que el periodisme actual sigui millor o pitjor que el de fa uns anys: “Cada època té un reptes que ha de solucionar”. Això sí: va afirmar que “la gran catàstrofe” actual és que “la gent només sent el que vol escoltar” i que “vivim en una època on la informació és tan accessible i immediata que no hi ha reflexió ni sentit crític” i, per això, “la informació està completament pervertida”. Sobre això, Rosa M. Calaf va matisar que s’hauria de diferenciar entre “el que realment importa i el que només impacta”, i va avisar que moltes vegades “pensem que estem informats, però en realitat estem entretinguts”.
Tot i ser més gran que Rovira, l’excorresponsal de TVE manté una visió més positiva del món i la societat. “La ciutadana es pensa que els mitjans són lliures, però no té temps de reflexionar”, deia. Ell era menys benèvol: “la majoria de la ciutadania no té interès per la informació” i va augurar que els informatius, tal i com els coneixem ara, desapareixeran. Van coincidir en què cal recuperar la independència dels mitjans per poder tenir una informació de qualitat, i van recordar que Sálvame “no és periodisme”.
La Calaf va dir que la manca d’independència ve donada per la promiscuïtat entre poders, que deixa pocs espais “amb periodistes independents”. També va afirmar que l’audiència és “una excusa” per oferir cada vegada “continguts més mediocres”, i tots dos van lamentar que els mitjans actuïn en funció de les audiències: “una societat informada i educada costa més de manipular”, van dir. Bru Rovira va anar més lluny i va recordar que “el periodista no ha de caure bé, ha de ser una mosca collonera”.
I què ha passat amb el bon periodisme, el clàssic? Aquell en el qual la denúncia, l’honestedat i la integritat passaven per davant de tot? Va ser “víctima de l’individualisme i del nostre ego”, van remarcar els dos. “No vam saber defensar el col·lectiu”. Alhora, s’ha fet fora de les redaccions els periodistes que “representaven la memòria i el coneixement”. Tot plegat ha portat a la complicada situació actual, en la qual, segons Calaf, es pot obrir un informatiu amb una notícia “que no estem segurs que sigui certa, només perquè tothom obrirà amb aquesta notícia”. El súmmum de l’absurditat, que s’equipara a la desvirtuació del mitificat periodisme d’investigació: “és nefast, es basa en filtracions interessades”.
Un altre error del periodisme actual, va apuntar Bru Rovira, és “convertir el periodista en protagonista de la informació”, i va reclamar que “cal tornar a un periodisme evocatiu, que ajudi a la societat a fer-se la seva pròpia idea de la realitat”. I va desmuntar un altre mite: “L’objectivitat és una xorrada. A mi, el que em guia a l’hora de fer la feina és la curiositat i el compromís”. Per la seva banda, la Calaf va dir que “ens hem de preguntar per què passen les coses i quina responsabilitat hi tenim”, i va ressaltar que el periodisme “és fer les coses bé, amb honestedat, amb ètica, sense disfressar-se”.
Una frase de Calaf -“quan creus que ja no et cal lluitar per la llibertat, és quan ets més vulnerable”- podria servir de titular de l’anàlisi que van fer els dos de la política mundial. Rovira va llençar una pregunta preocupant: “Tenim sistemes democràtics prou forts com per defensar-nos dels enemics de la democràcia?”. Es referia a Donald Trump, però també a la situació política de molts altres països. Sobre el presidents dels Estats Units, la veterana reportera va considerar que “és un oportunista total” i va advertir que “el pitjor és l’efecte contagi a altres països d’aquest missatge populista i fatxa de Trump”. Rovira ho va reblar: “El progressisme mundial està en una situació de gran fragilitat”.
Abans d’acabar, van fer un al·legat i van donar un parell de consells per recuperar el bon periodisme. Segons Bru Rovira, “el periodisme de qualitat tornarà quan ens tornem a divertir treballant, i quan tornem a sortir de copes amb els companys i el jefe”. I Rosa M. Calaf va considerar que el bon periodisme “té a veure amb l’educació i el sentit crític, no amb els trending tòpics”.
El diàleg s’havia allargat durant dues hores, i perquè el timing exigia acabar. Ningú estava cansat: la interessantíssima conversa entre ells dos s’havia convertit en una lliçó magistral de periodisme, una font inesgotable de titulars i, com deia un dels assistents en un tuit, "debats com aquest haurien de ser obligatoris la primera setmana de facultat".
Taula Rodona amb Carles Bellsolà, Manel Fontdevila i Manel Lucas: “Riure per no Plorar? El paper de l’humor com a eina informativa.” (Dilluns 20 de febrer)
Carles Bellsolà, Manel Fontdevila i Manel Lucas, tres experts en les tres temàtiques interrelacionades en aquesta activitat (humor, política i informació) van mostrar algunes de les interioritats de la seva feina davant un públic expectant.
Al llarg d’una hora, en un diàleg distès conduït per la periodista i reportera de TV3 Sion Biurrun, van parlar de temes com ara el sentit de l’humor dels polítics catalans, l’encaix en l’actualitat del fantasma de Franco que encarna Manel Lucas a Polònia, les sortides de to del president dels Estats Units Donald Trump (“el repte és ridiculitzar el que ja és ridícul”, ha dit Lucas), de si hi ha figures o temes intocables fins i tot a través de l’humor (els tres van coincidir a assenyalar que les bromes sobre el Barça són les que desencadenen reaccions més negatives), i de la censura i les autolimitacions.
El periodista Carles Bellsolà és la cara visible d’Autobús de Campanya, un compte anònim de Twitter queanalitza amb humor (sagnant) l’actualitat política. En aquest sentit, va afirmar que l’anonimat els permet piular amb llibertat, i va afirmar que “tots els polítics catalans ens segueixen” i que, en general “es prenen prou bé” els seus tuits. “Són pitjors els seus hooligans”, va afirmar. Va explicar com era viure en l’anonimat: “Quan algú del grup, a les seva redacció, sent algun comentari sobre algun tweet que hem penjat ens ho expliquem i riem molt”. Des que va passar a ser la cara visible del compte, molta gent li ha intentat treure qui són la resta de membres.
Manel Lucas, guionista i actor del programa del Polònia de TV3, va confessar que la seva imitació de Franco és “una venjança pòstuma” perquè “convertir un dictador en un pallasso és una satisfacció”, i va considerar que l’humor facilita la crítica “sempre i quan estiguem parlant d’un règim democràtic”. Va exposar que alguns polítics li han anat a reclamar que volien ser imitats al programa, mentre que els ja imitats es senten incòmodes.
Manel Fontdevila, autor de còmics català i "pare" de La Parejita, va ser un dels fundadors, l’any 2014, de la revista d’humor Orgullo y Satisfacción, produïda arran de la marxa d’El Jueves d’un grup de dibuixants que van denunciar censura per part del grup propietari del setmanari. No s’esperava que aquest fet fos un fenomen nacional. Com anècdota, va comentar que en una de les ocasions que va anar a judici per una denúncia interposada contra El Jueves, va acabar signant un exemplar de la revista a una de les persones que després els va jutjar. El ninotaire va coincidir amb Carles Bellsolà a remarcar que els polítics “s’assemblen cada cop més a les seves caricatures”.
Sion Biurrun va presentar una sèrie de temes perquè els tres experts aportessin la seva opinió. En relació a si de vegades la realitat supera la ficció, Manel Lucas va posar com exemple el tweet que va fer el president dels Estats Units, Donald Trump, a partir d’una informació falsa que havia vist a la cadena FOXNews. Lucas considera que “quan un tens un president que fa un tweet dient que ha passat alguna cosa i no és així” és un repte per als humoristes perquè “és difícil de ridiculitzar el que ja és ridícul”.
Manel Fontdevila afirmava que satiritzant els personatges polítics “els estàs humanitzant, i això els beneficia”. I Carles Bellsolà considera que ni a grans ni a petits els interessa la política i que a través de l’humor es pot comprendre millor l’actualitat: “A través del periodisme polític hi ha gent que no ho entén, però a través de la sàtira, sí”. En canvi, Manel Lucas creu que la seva feina no és informar, si no que és un complement. En aquest sentit va afirmar que “per poder veure el Polònia has d’haver mirat abans les notícies per poder entendre millor de què parlem”.
Davant la pregunta de si actualment hi ha censura o limitacions, Bellsolà va explicar que a Autobús de campanya intenten evitar parlar de “personatges autopolèmics” per no donar-los més visibilitat, i Fontdevila va afirmar que, de vegades, ell mateix es posa límits a l’hora de fer els seus dibuixos. A més, va afegir que l’única limitació és assumir tot el que fas i les seves conseqüències. Lucas, en canvi, va dir que “jo no tinc quasi res sagrat”, tot i que va especificar una excepció: les víctimes. “Es pot fer broma sobre els assassins, sobre els botxins, sobre els responsables... però no sobre les víctimes”, va destacar.
Un altre dels temes que va sorgir són aquells que no es poden tocar. Lucas va aclarir que “hi ha temes més sensibles que d’altres i hi ha gent que no està acostumada que la imitin".”Per això, fora de l’àmbit de la política és més fàcil que hi hagi reaccions negatives. Fontdevila va considerar que no hi ha figures intocables, però que sí que “és més complicat” posar-se amb temes “que afecten els sentiments de la gent”. Aquí van remarcar els tres que, a Catalunya, el tema més delicat de tocar “és el Barça”, i que les bromes que es fan sobre el club són les que generen més reaccions negatives.
Per acabar van fer una reflexió sobre l’humor i la seva feina. Ara mateix hi ha molta gent que es dedica a fer acudits i passar-los per la xarxa. “Tothom té dret a fer acudits” van dir, i mig en broma van parlar de “competència deslleial”. Tot i això van deixar clar que aquest tipus d’humor no té res a veure amb la seva professió. El seu objectiu és, segons van dir, aportar la seva opinió sobre l’actualitat i donar-ne la seva visió amb un toc d’humor. Manel Lucas considera que, per la seva tasca, el Polònia és equiparable a un article d’opinió. Els tres ponents van concloure la taula rodona assenyalant que “a tothom li agrada l’humor” i que la tradició de l’humor polític existeix “des de sempre, ja en feien els romans”.
Projecció de "My friend" i diàleg amb Carles Prats (Dimarts 21 de febrer)
Després de la projecció del documental My friend, dirigit per Carles Prats i Paulí Subirà, els assistents van aplaudir, però tímidament. Com si els sabés greu aplaudir la duríssima realitat que acabaven de veure: famílies separades, persones atrapades enmig del no-res, en camps de refugiats amb uns serveis mínims deplorables, cues interminables per aconseguir menjar o per anar al lavabo... i, el més colpidor: tot això passa aquí i ara, a l’Europa del segle XXI. Posar-te davant del mirall i veure aquesta realitat no és agradable. Avergonyeix.
El periodista Carles Prats, en conversa amb la responsable de comunicació de la Coordinadora d’ONG Solidàries, Sònia Cervià, va recordar com va ser la seva experiència durant els dies de gravació del documental, i va saber donar notícies (fins i tot, de bones) d’alguns dels seus protagonistes. “Les xarxes socials ens han servir per mantenir-nos en contacte”, va explicar. Una mica emocionat després del visionat de My friend –“feia molt que no el veia, i m’ha portat molts records”-, Prats remarcava que la pregunta que cal fer-nos és “què estem fent davant aquesta crisi humanitària”. En aquest sentit, va assenyalar que “els periodistes no som qui per dir què cal fer i com cal fer les coses: mostrem els fets, i la gent ha d’interpretar i fer-se les preguntes que vulgui”. Així, alguns es fan voluntaris i van al terreny per intentar ajudar les persones que han fugit de la guerra. Altres fan aportacions econòmiques, i també hi ha qui opta per fer donacions materials (roba, aliments, mantes...). Com ja s’apunta al documental, Prats va assenyalar que és millor fer aportacions econòmiques que no materials: són més operatives, donat que permeten comprar el que realment fa falta en cada moment (com ara productes frescos) i, alhora, “ajuden l’economia local”.
I quina seria la feina dels periodistes en la crisi dels refugiats? Segons Carles Prats, intentar que no s’oblidi que aquesta realitat encara existeix. Per això, va considerar molt necessaris els programes reposats que permeten seguir parlant d’un tema com aquest, que ja fa mesos que dura i que està completament tapat per la voràgine de l’actualitat en els informatius. També va lamentar que darrerament es parla poc dels refugiats, “i quan en parlem, és per estigmatitzar-los i difondre pors”. Potser per combatre aquests estigmes, el periodista no descarta fer una segona part de My friend: per mostrar què ha passat amb les persones –refugiats i voluntaris- que van apropar la realitat d’Idomeni als espectadors.
Des del públic li van preguntar que què havia canviat la seva estada a Idomeni, en què havia ajudat als milers de refugiats que hi malvivien. “La nostra feina serveix per posar el problema sobre la taula, per portar-lo a la llum: però no hem de ser tan il·lusos com per creure que canviarem les coses”, va reflexionar. El reporter va confessar que mentre estaven gravant My friend, moltes vegades va tenir la temptació de deixar la càmera, arremangar-se i “posar-me a repartir menjar o fer qualsevol altra cosa que fes falta”, però que la feina d’un periodista en una situació com aquella no és intervenir, sinó “explicar què passa, explicar una història”. Va afegir que la seva opinió és que els periodistes “no hem de ser mai els protagonistes d’una història”, però va matisar que de vegades la seva veu és important “per posar en situació, acompanyar o aclarir”.
A l’hora de cloure l’acte, sí que els aplaudiments van ser forts. “Bona feina, molt bona feina”, deien des del públic. Una assistent, Helena Xirgu, resumia en un tuit la tertúlia: “Tota una lliçó de periodisme. Si més mitjans actuessin així, la professió no estaria tan mal vista”.
Conversa amb Patrycia Centeno (Dimecres 22 de febrer)
Sabíeu que més de la meitat d'un missatge que es comunica és la part no verbal? Que el cabell progre del president Carles Puigdemont no casa amb la seva indumentària conservadora? Que la CUP té una estètica coherent, però que dins d'ella hi ha "els cuquis" i "els no cuquis"? O que Enric Millo, amb el seu estil clàssic, és dels pocs que se salva de "l'estètica casposa del PP"? Si no ho sabíeu, és que us vau perdre la conversa que l'assessora d'estètica política Patrycia Centeno va mantenir amb el periodista Jordi Grau explicant què li agrada i què no dels polítics de casa nostra, i també d'alguns de més enllà.
Amb els seus comentaris planers i sincers, la periodista es va posar els assistents a la butxaca i va provocar moltes rialles: des del "brilli-brilli del Primark" de Soraya Sáenz de Santamaría passant pels vestits mal fets de Xavier García Albiol o la ja famosa corbata de Donald Trump.
L’objectiu de la xerrada era acostar-se a la comunicació no verbal, un camp que pocs estan acostumats a analitzar. Patrycia Centeno va deixar clar que la roba no té vida, sinó que són les persones les que n'hi donen, i que l’estètica en política s’utilitza, en molts casos, per arribar més als votants. Però també es fa servir per eclipsar el missatge i que s’estigui més pendent de la imatge que del contingut del discurs. Tot depèn de com es fa servir, i si es sap fer servir.
A partir d’exemples pràctics (anava passant fotos), Centeno va exposar que “el llenguatge no verbal cada dia és més important en la comunicació política”, ja que un 55% de la comunicació és no verbal. Així, queda clar que la imatge és molt important, igual que els silencis i els gestos que fem.
De Marta Madrenas, l’actual alcaldessa de Girona, en va destacar la seva millora des que ha arribat al càrrec, i va afirmar que li agrada el seu estil actual. En canvi, de l'alcaldessa de Figueres, Marta Felip, va criticar que "sovint va massa carregada". L'estil del conseller Santi Vila no li agrada, i de Carles Puigdemont va explicar que el fet de passar d'alcalde de Girona a president de la Generalitat l'ha portat a fer alguns retocs a la seva imatge. Tot i així, va assenyalar que "el seu cabell progre no casa amb la seva indumentària conservadora”, i va opinar que li afavoreixen més els cabells curts. També va destacar-ne el comportament: “M'encanta la seva actitud corporal, és totalment transparent”. Un altre dels polítics que, segons Patrycia Centeno, té una actitud corporal diàfana és Íñigo Errejón: “Si voleu saber com està Podemos, només heu de mirar la seva cara”.
La conversa distesa entre Jordi Grau i l’assessora d’estètica política va portar a un moment especialment divertit quan va analitzar l'estètica d'una família gironina amb gran tradició política: els Salellas. Patrycia portava fotos de Sebastià Salellas i dels seus dos fills, Lluc i Benet (tots dos militants de la CUP), però el fet que Lluc fos a la sala va permetre una anàlisi en directe de la seva imatge, que va ser seguida entre rialles pels assistents i pel mateix Lluc. Precisament sobre la CUP, Centeno va dir que els seus militants tenen una estètica "coherent amb el seu missatge", però dins d'ella hi ha dues tendències "els cuquis i els no cuquis”.
Durant el seu discurs, l'assessora d'estètica va mostrar la seva fascinació per les espardenyes tradicionals catalanes, de les qual va fer-ne una defensa aferrissada i va remarcar que "tots els catalans n’hauríem de tenir". En relació amb aquest aspecte va destacar que “si volem crear un nou país, necessitem una nova estètica”. Va reiterar, en diversos moments, la importància de la roba "KM-0" i el fet que la societat, en general, no acaba de saber el valor real de la roba que es compra. Sobre aquest fet, Centeno va voler traslladar a l’auditori la reflexió sobre la banalització dels preus en moda.
Altres personatges públics que van sortir a la conversa van ser la reina Letizia que, "casualment, o potser no, sempre que ve a la ciutat de Girona va vestida de negre", va fer notar Centeno. D’Enric Millo, delegat del govern a Catalunya, pensa que és un dels pocs que se salva de “l’estètica casposa del PP”. També va criticar la roba feta a mida de dos polítics, Xavier Garcia Albiol i Oriol Jonqueres, tot afirmant que “els estan prenent el pèl” perquè no els queda gens bé a cap dels dos.
Per acabar, Patrycia Centeno va traslladar la reflexió que no hauria d'haver diferències estètiques clares entre les dretes i les esquerres, ja que els uniformes no li agraden. La jove va celebrar que hi hagi diversitat parlamentària i que es vegin diferents estètiques als plens.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari