Dos homes que comparteixen orígens -andalusos tots dos- i terra d'acollida - Catalunya-. Temps enrere, i potser encara ara, segur que els havien dit txarnegos. Les seves vides no s'haurien creuat si no fos perquè un va esdevenir un popular radiofonista al qual l'altre admirava. L'altre, però, va entrar en política i va arribar a ser alcalde de Llagostera. I sovint passa que polítics i periodistes s'acaben coneixent. Avui són grans amics, i Justo Molinero -el creador de Radio Tele Taxi- i Fermí Santamaria -l'alcalde que de jovenet era més aviat tímid- van estrenar la VI Setmana dels Rahola amb la conversa "La ràdio sobre rodes", conduïda per la periodista M. Teresa García Campos. La Terry per als amics.
Cert és que Molinero va portar el pes de la conversa -en una setmana dedicada a la comunicació, té lògica-, però les aportacions de Santamaria van ser també molt interessants. Tots dos van recordar com van aprendre el català: en Fermí, a la mili. En Justo, tot i que ja venia d'Andalusia amb una paraula apresa -cagumdéu- va veure que no en feia prou quan no va aconseguir una feina per no saber parlar català. "Em vaig dir que els meus fills mai serien marginats per qüestions de llengua", va assenyalar. Hores d'ara, parla aquest català andalusat tan característic d'ell (i que tan bé imiten a teles i ràdios), que alterna sense ni adonar-se'n amb un castellà que, curiosament, té menys d'andalús que el seu català.
Al llarg de quasi dues hores es van tocar molts de temes: els primers records que tenen de la ràdio, com van ser els primers anys a Catalunya, i com va néixer Radio Tele Taxi: va ser l'any 1982, quan per la ment de Justo Molinero, que alshores era taxista, va creuar la idea que seria bo fer una emissora de taxi que servís per recuperar els objectes que la gent s'havia deixat al vehicle. Molinero també va confessar que la idea inicial no era que ell fos locutor. "Però el que ho era va haver de plegar, perquè començava a tenir èxit entre les oients femenines i la seva dona li va dir que o deixava el micro i tornava al taxi, o se separaven".I d'aquí, fins ara: una vintena d'emissores a Catalunya i Andorra avalen el seu èxit, que sempre es relaciona amb la publicitat, marca de la casa. És el mateix Justo qui fa aquests rodolins tan enganxosos? "Home! No tots els clients són poetes!", va dir, perquè ningú es quedés amb el dubte.
Per davant del seu micro han passat tots els presidents de la Generalitat i molts altres polítics, de tots els partits i tots els colors. Ell assegura que l'honestedat també és marca de la casa, i que mai ha fet la pilota a ningú. "Tot el que tinc, m'ho he currat jo". I si algú li parla de tot el que ha aconseguit, ho té claríssim: "Val més que em tinguin enveja que llàstima".
Tant Justo com Fermí pensen que la ràdio té una llarga vida assegurada, i que els mitjans han d'estar al servei del ciutadà, igual que els polítics. Poca política es va tocar en el diàleg, però el radiofonista va aprofitar per criticar els mitjans que l'han qualificat d'independentista. "Jo he dit que sóc partidari del dret a decidir, que el poble digui què vol, i que es faci la voluntat del poble: això no vol dir ser independentista", va remarcar. També va lamentar la situació d'Oriol Junqueras, que fa més de tres mesos que és la presó i a qui coneix bé perquè van escriure plegats el llibre Revoltats (Molinero va explicar que abans li havien proposat fer-lo amb Artur Mas, però que no la idea no el va convèncer). De Junquera va dir que "és un home bo, honest, llegit, incapaç de fer mal a ningú... espero que torni a casa el més aviat possible". L'alcalde de Llagostera va recordar que, aquí i ara, "hi ha gent que viu en democràcia, però no són demòcrates".
Abans d'acabar la xerrada, Molinero encara va agafar un micro de mà i es va apropar a una senyora que seia entre el públic per preguntar-li perquè estava trista, que, entre sorpresa i avergonyida, li va assegurar que no ho estava pas. Si estava trista a l'entrar, segur que quan va sortir ja se li havien oblidat les penes.
El diàleg “De l’1 d’octubre al 155: com ens ho han explicat els mitjans” va ser el primer acte de la Setmana dels Rahola a la UdG. Els experts Jordi Balló i Mònica Planas van donar la seva visió sobre com es construeix la percepció de la realitat a partir de la informació que ofereixen els mitjans de comunicació.
Al llarg d’una hora i mitja, en un diàleg conduït per la periodista i gestora cultural Cristina Valentí, van parlar de la dicotomia entre el buit i el ple en la informació (el ple implica que es dona tot fet, mentre que el buit deixa espai per a la reflexió, i van coincidir en què, "ara mateix, només tenen oportunitats els que treballen el ple"), de la dificultat d’explicar “una cosa no visible, com el 155” o de la paradoxa que suposa que l’unionisme intenti copiar les “imatges potents” que integren el relat visual independentista.
També es va analitzar l’evolució en imatges de les compareixences de Carles Puigdemont. Segons Planas, les aparicions públiques del president de la Generalitat han anat canviant d'una manera "molt interessant", i han passat d'una escenografia "majestuosa" als "vídeoselfies en un hotel inhòspit", fet que, segons ella, reflecteix clarament els efectes de l'aplicació del 155. Per Balló, aquesta "suposada visibilitat de Brussel·les" es contraposa amb la “invisibilitat lacerant dels presos”. L'experta va aprofitar aquest comentari per parlar de les imatges de les furgonetes que van traslladar-los a la presó: "no vèiem els presos, però tots sabíem que hi eren. Van ser imatges molt potents, que queden a l'ànima i la memòria, i et deixaven destrossat". Jordi Balló va reivindicar la necessitat "d'aquestes imatges que no ho expliquen tot", recuperant la idea del buit i el ple.
Jordi Balló va voler fer notar que "no estem acostumats a entendre mecanismes d'un poder que no s'exhibeix", i va destacar que "la paraula negociació, tant aquí com a Madrid es planteja sempre en temes polítics: i els ciutadans? És aque si els polítics no arriben a un acord, els ciutadans no hi podem arribar?"
I no es van oblidar de la creació de Tabàrnia:“un acte teatral” al qual alguns mitjans “de manera inquietant, han dotat de codis de realitat i oficialitat”, va dir Planas. En aquest sentit, Jordi Balló va remarcar que, amb Tabàrnia, el bloc unionista "ha caigut en el mateix error que nosaltres amb la proclamació de la República: creure que, si ho poses en escena, existeix".
Sobre el moment actual de TV3, tots dos van coincidir a dir que, com a mínim, és complicat. Malgrat que sovint es diu que és la televisió més plural, Balló va considerar que cal tenir en compte "l'empatia de la població catalana, que s'identifica amb el que expliquen a la tele", i Planas va recordar que a TV3 hi ha "tertúlies molt abrandades que, si fossin en el sentit contrari, no les toleraríem". El seu partenaire va afegir que "la pluralitat no es resol posant en una taula gent que pensa diferent: això desemboca en una suma de monòlegs o en una espectacularització del diàleg".
Jordi Balló és l’investigador principal del projecte “Els Motius visuals en l'esfera publica” (2018/2020) i responsable a la Universitat Pompeu Fabra dels projectes de recerca europeus RIS3CAT, que tenen com objectiu incentivar la innovació en la indústria cultural. També és professor de cinema i televisió a la UPF i director del Mâster en Documental de Creació.
Mònica Planas és Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UPF, especialitzada en crítica televisiva i anàlisi de mitjans, i coneguda per la seva defensa de la igualtat de gènere. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació i ha donat classes de periodisme a la Universitat Ramon Llull. Va ser la primera persona de l’Estat a especialitzar-se en crítica de programes esportius, a El Mundo Deportivo, i també publica al diari Ara, a més de col·laborar amb El Matí de Catalunya Ràdio.
Davant un nombrós públic, integrat en bona part per estudiants del Grau de Comunicació Cultural de la UdG, els periodistes Òscar Broc, Anna Pérez Pagès i Pep Prieto van protagonitzar, dins la Setmana dels Rahola, una conversa distesa i molt divertida en la qual van esbudellar la seva passió: la crítica cultural. La periodista especialitzada en comunicació i cultura Gemma Busquets va conduir l’activitat i, per començar, els va demanar que contestessin a la pregunta del títol: fer crítica cultural és la millor feina del món? Els tres ho van tenir clar: “Si vols guanyar diners, no. Però si vols divertir-te i tenir llicències que en altres sectors periodístics no tindries, aleshores... és una bona feina”.
Els tres protagonistes van desgranar, en una taula rodona plena d’humor i ironia, els pros i els contres de la crítica cultural: haver de consumir productes dolents per poder-ne opinar, la ingerència de les xarxes socials en la seva tasca de prescriptors (“abans tenies el teu crític de capçalera. Ara, amb twitter, tothom dóna la seva opinió”, va dir Anna Pérez Pagès), el fet que “molta gent ens demana que treballem gratis, com si el nostre temps no valgués res” –va lamentar Prieto-, el valor dels crítics com a “filtre” davant el gran volum de cultura que hi ha actualment a l’abast (“us estalviem a vosaltres veure molta merda”, va remarcar Broc) o el conflicte que els crea haver de fer crítiques d’autors propers.
També van parlar de què cal per ser un bon crític cultural: documentar-se i saber contextualitzar, malgrat l’impediment que de vegades suposa la immediatesa que exigeixen els mitjans digitals, han coincidit els tres. Per a Broc, a més, és important “haver devorat cultura abans”. Pérez Pagès va afegir que “quan comences, cal ser humil i conèixer les teves limitacions”. I Prieto ho va afinar encara més: “Fes crítica, però sigues autocrític”.
Òscar Broc és un periodista cultural que toca molts àmbits. És el responsable del programa de ràdio de música electrònica Beats Per Minut, a iCat FM. A la televisió, col·labora amb Arucitys, fent crítica televisiva, i amb Àrtic, fent crítica de còmics. A premsa escrita, col·labora a El Comidista, Time Out i On Barcelona, entre d'altres. S’ha popularitzat per un estil irreverent, amb un sentit del humor psicodèlic i una tendència irrefrenable a emplenar les seves crítiques de referències a la cultura pop. El seu ídol periodístic és Hunter S. Thompson. Tot dit.
Anna Pérez Pagès és periodista, filòloga, i directora del magazine cultural Àrtic de betevé. Ha treballat a COMRàdio, Catalunya Ràdio i Ràdio 4, i ha estat vinculada a l’àmbit cultural des de mitjans escrits com El Periódico, Diari de Barcelona i la revista Pausa. És també directora de continguts de la productora Mipiatxe, i ha estat professora de cultura digital i xarxes socials a la Universitat Pompeu Fabra i a la Biennale di Venezia.
Pep Prieto és escriptor, periodista i crític de cinema i televisió. Col·laborador habitual d’El Món a RAC1, Diari de Girona, La Llança, Time Out Girona i el programa Àrtic de betevé. És autor de les novel·les La disfressa de l’indigent, Mala premsa, La teoria de l’imbècil, Els llunàtics i Carnada, del llibre de contes Castells Humans i l’assaig sobre cinema i política Poder absoluto.
El dissabte 17 de febrer va fer sis mesos dels atemptats de Barcelona i Cambrils, un atac sense precedents a Catalunya que va tornar a posar sobre la taula una vella polèmica: com cal informar davant de tragèdies com aquesta? La Setmana dels Rahola no va voler deixar passar l’oportunitat de parlar-ne, i el dilluns 19 es va fer una taula rodona amb tres experts que han donat la seva opinió: Xavier Jubierre, fotoperiodista; Patrícia Plaja, cap de l’Àrea de Comunicació de la Direcció General de la Policia; i Xavier Ramon, doctor en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra i professor del seu Departament de Comunicació. L’acte ha estat conduït per la periodista Cristina Buesa, redactora a El Periódico de Catalunya.
Amb la sala de Graus de la facultat de Lletres de la UdG plena a vessar, Xavier Ramon va presentar l’informe que l’equip MediaACES va elaborar per a la Fundació Consell de la Informació de Catalunya sobre la cobertura informativa que es va fer a la premsa digital dels atemptats, i es va destacarque, en general, els mitjans digitals catalans, estatals i internacionals va ser correcta i, sobretot en les 24 hores posteriors als atemptats, “precisa, acurada i obtinguda per mètodes lícits, sense conjectures ni especulacions”. Tot i així, també va repassar alguns errors comesos, com ara utilitzar fonts no contrastades o sense especificar, penjar imatges “crues que poden ferir la sensibilitat” o bé de menors sense pixelar i sovint extretes de xarxes socials. “Els periodistes no hem de confondre l’interès humà amb el sensacionalisme”, va remarcar.
Tot seguit, Patrícia Plaja va repassar el fil temporal de les piulades que es van fer des del compte de Twitter dels Mossos, i va destacar que la seva intenció va ser “estar al servei de la ciutadania i donar la informació sense embuts, alhora que tranquil·litzar en la mesura que fos possible”. Per això, va recordar, és imprescindible “donar només informació contrastada, sense voler córrer”. Plaja va reivindicar que cal fer una “reflexió constructiva” conjunta dels mitjans i les fonts d’informació per veure “què podem millorar si es torna a produir un cas com aquest”.
Per la seva banda, Xavier Jubierre, que en el moment dels atemptats era cap de fotografia d’El Periódico de Catalunya, va assegurar que “aquesta és una polèmica històrica en el periodisme: què volem i què no volem veure”, i va constatar que “tolerem millor les imatges crues de llocs llunyans que les que ens són properes”. També va recordar que “el pitjor enemic del periodisme són les presses”, i va dir que, tot i que entén que la fotografia que es va publicar a la portada d’El Periódico és “discutible”, ell la defensa perquè “contextualitzava els fets” i no hi havia cap primer pla de les víctimes. En aquest sentit, va reiterar que els diaris van dirigits a “un públic adult” i es va preguntar si “cal ocultar la realitat per no ferir sensibilitats”. Va il·lustrar les seves paraules amb un seguit d’imatges “bèsties i explícites, que tots tenim al cap, i que han canviat la història”: fotos dels camps de concentració nazis; d’una nena abrasada pel napalm fugint nua de Saigon; d’una execució d’un home lligat de mans al mig d’un carrer, també de Saigon, d’un tret al cap; d’un nen famèlic sudanès observat per un voltor; o de persones que van saltar de les Torres Bessones per fugir de les flames.
Xavier Jubierre és periodista col·legiat des de 1986, i fotògraf amb una llarga trajectòria. Ha treballat per a El Correo Catalán, l’Avui, El Observador i El Periódico, on ha estat cap de fotografia fins al desembre de 2017. Ha publicat dos llibres i participat en exposicions, a més d’haver estat jurat de prestigiosos premis de fotografia i haver rebut, ell mateix, diversos guardons.
Patrícia Plaja és llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull i màster d'entreteniment en l'àmbit televisiu (UOC). També ha fet cursos de guió i doblatge i col·labora amb diverses universitats en matèria de comunicació de crisis. La seva carrera professional va començar en el periodisme escrit, a El Punt Avui. Després va fer el salt Ràdio Barcelona-Cadena Ser, on cobria la informació de l'àmbit policial i judicial. L'any 2008 va incorporar-se a l'Àrea de Comunicació de la Direcció General de la Policia on actualment, i des de l'any 2014, n’és la cap. Una part de la seva feina consisteix en fer d’enllaç entre la part operativa (els mossos) i els mitjans de comunicació. Gestiona també les xarxes socials del cos, i la gestió que va fer, juntament amb Marc Homedes (cap de premsa de la Direcció General de Protecció Civil i del Telèfon d’Emergències 112 a Catalunya), de la comunicació dels atemptats va convertir-se en un referent comunicatiu a nivell global.
Xavier Ramon és professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Doctor en Comunicació per la UPF. La seva recerca i docència se centren principalment en els àmbits de l’ètica periodística i el retiment de comptes, la comunicació esportiva i les tècniques de recerca en comunicació. És membre del Grup de Recerca en Periodisme (GRP) i investigador del projecte “Accountability i Cultures Periodístiques a Espanya. Impacte i proposta de bones pràctiques als mitjans de comunicació espanyols”.
La biblioteca Carles Rahola va acollir la darrera activitat de la Setmana dels Rahola: «A la contra i en vanguàrdia», una conversa en al qual el periodista i escriptor Víctor Amela va explicar a la periodista i gestora cultural Rosa Gil anècdotes que ha viscut des que es va crear la secció d’entrevistes La Contra a La Vanguardia, ara fa vint anys.
L’auditori gran de la biblioteca era ple a vessar. I Rosa Gil, primer de tot, va presentar Víctor Amela com "el periodista més transversal que conec" i, seguidament, aquest va explicar part de la seva trajectòria: va començar com a becari a La Vanguardia, on ja porta 34 anys, i des de llavors, no ha deixat d’aprendre de totes les experiències amb què s’ha anat trobant. «Des que llegia Tintín i fins que vaig sortir de la facultat,somiava escriure i poder signar: quan cada matí veia el meu escrit publicat, jo ja estava content».
«Vaig créixer com a periodista a la premsa escrita. M’aterria entrar a la televisió i la ràdio, però m’alegro d’haver sortit de la zona de comfort, perquè vaig descobrir que m’agradava», va dir Amela, que va afegir que «la televisió és una finestra al món, i jo podia escriure de qualsevol tema perquè a la televisió hi havia de tot. Això ha estat un privilegi».
Amela va explicar algunes interioritats del funcionament de La Contra, que fan Lluís Amiguet, Ima Sanchís i ell mateix. «Al principi, fèiem llistes de personatges que volíem entrevistar i ens barallàvem per qui feia cada entrevista, perquè ho fèiem tot junts», va recordar. Ara han après a funcionar d'una altra manera i juguen a sorprendre's i a superar-se. «Intentem sorprendre el lector descobrint personatges anònims o facetes anònimes de persones conegudes. La meva curiositat és el que em fa decidir a qui entrevisto a “La Contra”: entrevisto a qui només de plantejar-m’ho se m’acut ràpidament una pregunta irresistible per fer-li». Amela va continuar explicant: «Tries un personatge, et documentes i fas l’entrevista amb la idea de no fer la mateixa pregunta que han fet d’altres». Va assenyalar que, en aquests vint anys, a La Vanguardia "ha anat canviat tot. Tot, menys La Contra: és un raconet on el lector se sent a gust".
I va afegir que entén l’entrevista com un gènere de ficció, i ell —com si fos un cineasta— munta les respostes per explicar una història: «Construeixo un relat que segueix un fil argumental amb coherència i identitat». En aquest sentit, va comentar que la seva feina és "comprendre" què li explica l'entrevistat i "comprimir-ho" per fer-ho fàcil al lector.
També va fer un repàs de la professió i del paper del periodisme en el futur: «El periodisme és un ofici fràgil perquè treballa amb idees intangibles, però és un element imprescindible per a la salut i la vertebració de la societat. Sense aquesta professió no existiria la societat tal com l’entenem. Seria una societat sense cohesió». Amela va afegir que el periodisme és «fins i tot més important que la política, perquè podem estar sense govern... sempre que hi hagi diaris». I va sentenciar que «el periodisme és un exercici molt fràgil però imprescindible».
La periodista Gemma Busquets va presentar a la sala Miquel Diumé del Col·legi de Periodistes a Girona el resultat del seu treball de recerca "El vot femení a la premsa de les comarques gironines (1931-1936)", que va guanyar la segona Beca dels Premis Carles Rahola, atorgada per l'Ajuntament de Girona.
A l'acte hi van participat l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, la diputada de la Diputació de Girona M. Àngels Planas, i el president de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, Joan Ventura. Planas va fer un breu resum dels actes que han donat forma a la VI Setmana dels Rahola -dins la qual s'ha emmarcat la presentació- i va felicitar a Busquets pel seu "interessantíssim treball". Madrenas, per la seva banda, va voler felicitar la Demarcació de Girona pel Col·legi perquè "aquest no és col·legi professional endogàmic, que només fa coses per als seus associats", sinó que organitza moltes activitats, com les de la Setmana dels Rahola, obertes a tota la societat, i va agrair també el suport econòmic que hi dona la Diputació de Girona.
L'alcaldessa, ja parlant del treball de Gemma Busquets, va destacarque la periodista va elegir un tema que li ha permès treballar conceptes com "el vot de les dones, la Democràcia i la República" i, en el mateix sentit, Ventura va remarcar que la recerca de Busquets demostra que "ja als anys trenta hi havia dones actives i compromeses", i que els homes de l'època sentien preocupació per quin sentit tindria el vot femení. També va lamentar que actualment encara hi hagi diferències salarials entre homes i dones: "hi ha molta feina per fer", va assenyalar.
Gemma Busquets va explicar que el seu treball li ha permès constatar que la idea predominant entre els homes d'esquerres de l'època era que "calia tutel·lar les dones" per evitar que el seu vot fos "manipulat pels pares, marits o capellans", i que li ha sorprès comprovar com el llenguatge dels anys trenta li recorda moltíssim a l'actual. La periodista va fer especial atenció a com els anuncis publicats a la premsa dels anys trenta s'adreçaven directament a les dones, i va acabar dient que la recerca feta als diaris de la República demostra "que les dones tenien implicació política i social".
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari