A Girona tothom es coneix. I encara més, en un món tan específic i reduït com el de la crítica cinematogràfica. Isaki Lacuesta, Imma Merino, Pep Prieto i Àngel Quintana s’han assegut desenes de cops al voltant d’una taula per debatre i intercanviar punts de vista al voltant de la seva gran passió, el cinema. Aquest dilluns, ho han fet per tancar la X Setmana dels Rahola, en una conversa submergida en un clima de complicitat per la seva relació d’amistat.
«Cap nen petit arriba a casa i diu que vol ser crític de cinema. Passa molt poc; jo vaig ser un d’ells». Aquesta confessió del col·laborador d’El món a RAC1 i Diari de Girona Pep Prieto (Girona, 1976), l’encarregat de conduir el diàleg, va servir per trencar el gel i traçar el fil argumental al voltant d’aquest «ofici»: «No es tracta només de criticar una pel·lícula, sinó d’analitzar-la, viure-la i saber contagiar la manera com l’has viscut. L’evolució és constant i mai en saps prou».
Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha viscut la crítica cinematogràfica des dels dos costats de la barrera. Primer, exercint-la i ara, patint-la per la seva faceta de cineasta. «La crítica hauria de tenir tres funcions clares en la premsa: prescriptiva, informativa i formativa. Però no sempre ha estat així; tampoc en l’actualitat», va destacar Lacuesta, que tot just fa uns dies ha presentat a la Berlinale la seva pel·lícula Un año, una noche, sobre com es viu després d’haver sobreviscut a l’atemptat terrorista contra la sala Bataclan de París el 2015.
Amb el pas dels anys, els registres varien, el públic modifica les seves inquietuds i el periodista ha de saber-s’hi adaptar. Ho han palpat Àngel Quintana i Imma Merino, amb més de quatre dècades de bagatge escrivint a El Punt Avui. «Vivim una transformació que ens ha portat a una situació estranya. Tothom té accés a una quantitat inabastable de pel·lícules i sèries, fet que ha provocat un canvi en els hàbits dels espectadors. El públic no està tan concentrat en les sales de cinema, sinó molt deslocalitzat», va incidir Quintana (Torroella de Montgrí, 1960), catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres.
Imma Merino (Castellfollit de la Roca, 1962), professora d’història i teoria del cinema a la UdG, va afegir: «En l’actualitat, hi ha més crítica que mai i potser els crítics estan més formats del que estàvem nosaltres, que érem autodidactes. I celebro que s’hi hagin incorporat dones. Quan vaig començar, era un món d’homes». «Però tinc la sensació que ara les crítiques les acaben llegint altres crítics de cinema», va reflexionar Merino, coincident amb Àngel Quintana que hi ha un públic «fragmentat»: «Depèn d’on es publiqui la crítica arribarà a un sector o un altre».
Poc amants ara de l’acarnissament escrit -«si una pel·lícula no m’ha agradat gens, parlo directament d’altres coses», coincideixen-, consideren que la necessitat de la societat de tenir les coses al moment perjudica la crítica cinematogràfica de qualitat: «La immediatesa i el clickbait són ara els grans enemics».
Pep Prieto ho extrapola també en l’àmbit televisiu. A les sèries, que estan vivint un autèntic boom a les plataformes de pagament com Netflix o HBO: «En les sèries,s’escriu la crítica sense haver vist el producte final; a vegades, només amb el pilot. Aquesta voluntat de buscar el clickbait repercuteix, i molt, en la capacitat d’anàlisi». I Isaki Lacuesta ho rubrica: «S’amplifica allò negatiu, el que fa més soroll, per cridar l’atenció. Per exemple, François Truffaut va escriure centenars de crítiques i les més recordades són les negatives».
En aquest sentit, Imma Merino va lamentar que s’estigui perdent l’elaboració a foc lent, veient la pel·lícula més d’un cop si cal o, fins i tot, conversant amb el director. I va reivindicar la llibertat per escollir la pel·lícula a adreçar la crítica: «Quina incidència té que jo escrigui sobre una superproducció que tothom coneix perquè te un immens aparell de propaganda al darrere? Cap. Els crítics hem de potenciar aquells films que no estan al gran aparador i que, segons el nostre criteri, valen la pena veure».
Per la seva part, Isaki Lacuesta va incidir en la falta d’ambició per innovar en la crítica cinematogràfica actual: «El cinema és infinit. No hi ha una sola generació que hagi acabat fent el mateix que en els seus inicis. En la crítica, no hi ha aquest ritme evolutiu. Es fan piulades, cagadetes d’ocell, però no es va més enllà. Per què no fem crítiques interactives? No s’està aprofitant la tecnologia que tenim tots a la nostra disposició, sincerament».
D’entre les anècdotes i records que van anar aflorant en la conversa, Àngel Quintana va recordar un «cervell de vaca» que li va fer arribar El Tricicle a la redacció d'El Punt Avui després que s'hagués «carregat» una obra de teatre seva, Terrrific!. En línies generals, però, no han rebut pressions per modular la seva opinió. Sí que admeten (i lamenten) que les xarxes socials s’hagin convertit en un «fangar», ple de crítiques buides. També dirigides cap als seus articles.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari