Els periodistes -vull dir els periodistes que intentem explicar coses a través de la paraula-, en general, tenim un sentiment contradictori envers aquest col·lectiu de companys nostres que van pel món amb les càmeres penjades del coll. D’una banda, els mirem una mica per sobre de l’espatlla -bah, aquests, sense els nostres textos, no tindrien on posar les seves fotos-. De l’altra, els envegem profundament, perquè tenen la capacitat de condensar en un rectangle moltes coses que nosaltres voldríem comunicar i no sabem com. Però, normalment, no expressem ni una cosa ni l’altra, per allò de quedar bé.
Per això em sorprèn profundament que l’escriptora ”i una mica periodista” (tal i com ella mateixa diu) Mar Bosch engegui la conversa amb el fotoperiodista Bernat Armangué negant aquella frase tan coneguda que diu que una imatge val més que mil paraules. Les imatges, opina la Mar, “necessiten peu de foto, necessiten text”. I em sorprèn més encara que ell, en Bernat, li doni la raó. Però ho matisa ràpidament: les fotos, explica, són processos comunicatius, i en farem una lectura o una altra depenent del nostre bagatge cultural. Per això, diu, “els peus de fotos complementen la imatge”, perquè la situen en el nostre món.
I és que hi ha fotografies, admet l’escriptora i una mica periodista, que se’ns queden gravades. Ell aprofita per parlar d’una de les seves fotos icòniques, la que recull l’abraçada d’una voluntària de la Creu Roja a un migrant acabat d’arribar a Ceuta, la mostra a les persones que estem a l’aula magna de la Casa de Cultura, i ens explica com n’és de fàcil perdre el control de la seva feina: aquesta imatge, diu, la van utilitzar grups d’extrema dreta per inventar-se i fer córrer que aquell immigrant tenia antecedents criminals. El fotoperiodista relata com, moltes vegades, les persones els deixen entrar a les seves vides, capturar la seva història en imatges, gràcies a la creació d’un vincle de confiança. “I quan perds el control del teu treball i la història que tu has volgut explicar es capgira, sap molt de greu”.
Armangué té el cap molt ben posat i, a més, ho sap transmetre. És proper, s’explica bé, malgrat els problemes tècnics que esquitxen la conversa i que acaben convertint-se en un element d’humor. Reivindica amb passió el periodisme, en Bernat, però també reivindica amb passió el paper importantíssim dels receptors d’informació, perquè ara, gràcies a la tecnologia i a les xarxes socials, ens hem convertit també en emissors -o transmissors- d’informació. “Cal tenir mirada crítica. Cal contrastar. Parem-nos a pensar abans de reenviar, no hem de formar part d’aquest engranatge de desinformació i manipulació”. Però no s’enyora d’èpoques passades: la tecnologia pot ser amiga o enemiga del fotoperiodisme (i del periodisme), tot dependrà de com l’utilitzes. Ell hi té una bona relació, i desmitifica aquella idea del fotògraf d’abans, envoltat de rodets i esperant que les imatges apareixessin dins les gavetes dels quartos foscs: “Havies de revelar, positivar, enviar… perdies molt de temps de fer fotos! Ara, en canvi, la tecnologia digital ens permet documentar tota l’estona, i pots aprofundir més”. Aquest temps de més que et dona la tecnologia li va permetre, per exemple, fer un altre treball destacat quan els talibans van recuperar el poder a l’Afganistan. A banda de les imatges que tots recordem dels aeroports saturats de gent que volia fugir, ell va tenir temps per fer unes fotos humils, delicades, tristíssimes, de l’enterrament -quasi literal- de la música en aquell país.
Explica també, en aquest sentit, com la tecnologia va permetre burlar l’estricte control informatiu que les autoritats de Myanmar van imposar durant l’èxode dels rohingyas, al 2017. “Com ho vam fer? A través dels mòbils dels mateixos rohingyas, i a través dels satèl·lits: la tecnologia ens va ser útil, periodísticament”. I segueix: “La tecnologia fa que sempre es pugui accedir a la informació, encara que la vulguin controlar”. Tampoc renega de les xarxes socials: ”Tenen la seva utilitat -afirma-, però no haurien de determinar què és i què no es informació”.
Defensa també que la primera baula del periodisme és el periodisme local: “És la base de qualsevol estat democràtic. Quan el periodisme local queda ferit, hi quedem tots”. I enumera el que, per a ell, són els ingredients imprescindibles per fer bon periodisme: “Ganes, temps i diners. I el Codi Deontològic”. Això sí: és ben conscient que l’objectivitat és una quimera, fins i tot per als que atrapen la realitat a través d’un objectiu. “Els fotògrafs manipulem la realitat. Busquem els elements que ens serveixen per explicar la història que volem explicar. Jo fragmento, elegeixo què vull mostrar”.
I malgrat que moltes vegades tenim la sensació que la càmera és una mena d’escut per al fotògraf, una barrera que el protegeix de la realitat que està captant, ell ho desmenteix: “No és gens agradable documentar el dolor dels altres”. Admet també que la línia entre el respecte, la informació i el sensacionalisme és movedissa. Sempre hi ha més marge quan mirem “el dolor més allunyat, el de persones d’un altre color de pell, el d’altres cultures”. Recorda els problemes que va haver-hi a Espanya per fer fotos que mostressin la mortalitat durant la pandèmia de la covid-19. “Sense informació, no tenim oportunitat de créixer i fer reflexions, i tots i hi sortim perdent”.
I malgrat la defensa aferrissada que fa diverses vegades del periodisme, també denuncia les nostres vergonyes: “Som un gremi horrible, no hi ha solidaritat ni decència periodística: els mitjans s’haurien de posar d’acord i marcar línies vermelles”. No li fa res dir ben alt que l’ofici és incongruent, perquè “denunciem les injustícies, però dins les mateixes redaccions n’hi ha moltes”.
Confessa que l’han amenaçat de totes les formes possibles -amb pistoles, pedres, punys o burocràcia (aquesta darrera, segurament, la pitjor de les amenaces)-, que li encanta fer fotos de festes populars i tradicions (“em parlen molt de com és una societat”), que no li agraden les imatges en les que el subjecte mira a la càmera, perquè a ell li agradaria “ser invisible, que no s’adonessin que soc allà”, i que les millors fotos són les que, quan les veiem, sentim que ens parlen de nosaltres mateixos encara que estiguin fetes a l’altra punta del món.
Busqueu fotos d’en Bernat. Mireu-les: sentireu com us parlen de vosaltres mateixos, com ens parlen de valors universals. I oblideu aquesta crònica. Per mi, està clar que una imatge val molt més que mil paraules.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari