Mal vist però ben llegit

"Els successos estan mal vistos, però la gent els segueix". Amb aquesta frase, Rebeca Carranco, periodista d'El País especialitzada en aquesta temàtica, va definir el periodisme de crònica negra: ningú admet que li agrada el morbo, però tothom està al dia dels casos més truculents. Que deixi de llegir qui no sàpiga res, per exemple, del "crim de la Guàrdia Urbana". I és que aquest tipus de periodisme parla de la mort, és veritat, però també serveix "per explicar la vida, com funciona el món, què porta a les persones a actuar d'una determinada manera", va dir la cap d'investigació d'El Punt Avui, Tura Soler. 

La taula rodona "A l'escena del crim. Els secrets més ben guardats de la crònica negra" va omplir l'auditori gran de la biblioteca Carles Rahola d'un públic divers, de totes les edats, que va gaudir d'una bona estona de la conversa entre aquestes dues periodistes. Jordi Grau,un altre expert en la temàtica, va moderar  la conversa i també va aportar el seu granet de sorra a la vetllada.  

Carranco i Soler van remarcar que per ser un bon periodista de successos cal que t'apassioni la teva feina i "trepitjar el carrer. Sortir de la redacció, anar on passen les coses".  Les dues van coincidir, també, que això cada vegada és més difícil perquè s'imposa un periodisme quirúrgic, asèptic, que moltes vegades minva la capacitat d'acció i de reacció dels periodistes. "Abans, la informació era de qui se la treballava", va dir la Tura. Ara, els "comunicats lacònics emesos a quarts de nou del vespre" fan molt difícil "estirar el fil". Per això són tan importants les fonts. Les famoses fonts que tant cuiden i protegeixen els bons periodistes, i que s'aconsegueixen amb temps i a base de confiança. Van lamentar també que massa sovint es troben testimonis de fets que no volen parlar amb els periodistes "perquè la policia els ha dit que no ho facin". 

I treballar tan a prop dels delictes, dels crims, del dolor... no les fa insensibles? "Tens les fonts molt a prop, però també tens molt a prop els protagonistes", va admetre la periodista d'El Punt Avui. Per això cal "treure el màxim d'informació possible" però, alhora, "saber posar distància perquè no t'afecti". La Rebeca Carranco va confessar que el dolor de les altres persones li genera molta empatia: "Quan veig algú plorant perquè una situació li genera molt de dolor, jo també ploraria", va dir. En aquest sentit, va dir que posar distància és imprescindible per poder fer la seva feina. 

Una feina que les apassiona -no ho poden amagar-, però que també els porta problemes. "Tinc la sensació que constantment, fins i tot des de la mateixa professió, ens diuen com hem de treballar i fins on podem arribar", es va queixar la Rebeca. "Estic cansada que ens facin sentir culpables per ser periodistes de successos -va afegir-. Jo no faig periodisme groc, sé fer bé la meva feina".

Les dues professionals van desgranar anècdotes -que sovint els recordava el mateix moderador-, com ara quan Carranco va acabar fent un cafè (o un Cacaolat, per ser fidels a la realitat) amb un assassí: "Però jo no sabia que ho era!", va matisar, rient. O com quan la Tura va rebre un anònim amb un mapa rudimentari dels Àngels que indicava on hi havia el cadàver d'una persona que constava com a desapareguda. "El cos no es va trobar mai", va detallar. La garrotxina va recordar també un cas que l'obsessiona, el de la noia que va ser trobada l'any 1990 penjada a Portbou i que mai s'ha pogut identificar. Es va parlar també del segrest de la farmacèutica d'Olot, dels dos nois assassinats a Susqueda, del suec triple assassí de Barcelona i, és clar, del cas del crim de la Guàrdia Urbana, que s'està jutjant actualment. Però si heu arribat fins aquí, segur que això ja ho sabíeu.