La ràdio ha estat l’eix sobre el qual ha gravitat la seva vida. Des de petit, quan sonava contínuament en algun dels transistors que els seus pares tenien distribuïts per casa fins ara, que condueix des de fa quinze anys El món a RAC1, el programa de ràdio més escoltat de la història a Catalunya, i alhora n’és un àvid consumidor. També de la competència, de programes com El búnquer de Catalunya Ràdio, Hora 25 de la SER o El partidazo de la COPE.
A Jordi Basté (Barcelona, 1965) li apassiona el seu ofici. El viu les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana. Se li nota i no se n’amaga, i és conscient dels peatges que també ha portat implícits. “La ràdio m’ha donat anonimat, dinamisme i poder explicar-li a la gent cada matí què està passant. Això és fantàstic. I, per contra, m’ha tret vida familiar i amb els amics. Per exemple, no he pogut portar les filles a l’escola», reflexionava aquest dilluns en una conversa distesa amb la periodista Marta Gibert, que ha servit per obrir la X Setmana dels Rahola.
L’èxit no té una recepta única, però ell tenia clar que, en el seu magazín matinal, el verb informar havia de conjugar amb entretenir des del primer dia. «Havíem de posar el micròfon a l’alçada de la gent per saber què pensa», ha reflexionat Basté, que considera cabdal saber escoltar -«més que saber parlar»- i crear un clima propici a l’estudi.
Veu insípid el periodisme de declaracions, titulars i rèpliques, sobretot en la classe política -«La gent vol respostes, no baralles»- i ho va sintetitzar de la manera següent: «M’interessa més parlar de la Rigoberta Bandini que no de Pablo Casado». En aquesta línia, va reiterar la defensa d’una ràdio viva, que no estigui encotillada: «S’ha acabat la ràdio de seccions. Les seccions s’adapten a l’actualitat».
Un lideratge com el seu, però, no arriba de cop i volta i ha remarcat un ingredient bàsic pensant en les direccions de les emissores, la paciència: «Ara tothom vol immediatesa i resultats de seguida, però calen anys per consolidar un presentador i que els oients s’acostumin a ell». En el seu cas, fins i tot ha aconseguit fidelitzar a oients «a qui no els agrado».
Trenta hores d’emissió en directe setmanals -«a les sis del matí, és quan m’ho passo millor», apuntava- comporten una gran responsabilitat social i és imprescindible disposar d’un equip solvent al darrere. Jordi Basté ha omplert d’elogis els quinze professionals amb els que construeix El Món a RAC1 cada dia de dilluns a divendres: «No tinc paraules d’agraïment cap a ells, sinó d’amor. És bestial el que em donen. Jo soc caòtic i m’aporten calma perquè tot funcioni».
Jordi Basté: «No soc periodista, soc comunicador»
En més d’una ocasió, ha emfasitzat que ell és un narrador de fets: «No soc periodista, soc comunicador. Ser periodista no és passar-se sis hores davant d’un micròfon, sinó fer trucades, investigar, sortir al carrer. I m’encantaria tornar a exercir». Considera que el moment actual de la ràdio és òptim i el seu potencial, immens: «La ràdio és companyia i hi ha molta gent que necessita companyia. Per això, ara té més audiència que mai. És líder en rapidesa i credibilitat, i hi ha hagut dues coses que ho han consolidat: el procés i el virus».
Quant al procés, ha lamentat que conduís cap a un atrinxerament periodístic, cap a una batalla de bàndols en la qual tothom va prendre partit. Ell, també. «A Catalunya li encanta la fragmentació i la situació ens va portar a tots, periodistes i societat en general, a posicionar-nos, a opinar d’una manera o d’una altra. Això ha evolucionat fins al punt que molta gent té por d’expressar-se; hi ha una sensació de judici permanent, pensis com pensis». Creu que la política catalana es troba en l’actualitat en un moment baix, «de KO, i més si es compara amb Madrid».
En l’àmbit personal, considera com a referents radiofònics a Santi Carreras -«em va guiar pel bon camí quan tenia 17 anys i vaig marxar de Catalunya Ràdio arran de la seva destitució»-, Josep Cuní -«com a oient, feia una ràdio matinal molt diferent a la que es feia llavors»- i Mònica Terribas, «gairebé com una germana». A més, ha confessat que ser corresponsal a Nova York és un somni incomplert.
I, per acabar, no s’ha estat de mostrar la seva estupefacció perquè no hi havia cap AVE de tornada a Barcelona a les nou del vespre un dilluns. «Ho diré demà o demà passat [en el programa]. Com és possible que passi això? A Girona!», ha etzibat, provocant els aplaudiments de les persones que omplien l’aula magna de la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. La ràdio, sempre la ràdio al cap.
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari