Narcís-Jordi Aragó, que va ser el primer president de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, va morir el 22 d'agost als 84 anys. Va morir un any, un mes i un dia després que ho fes la seva dona, l'artista
Mercè Huerta.
Aragó -advocat de formació, però periodista d'ofici i d'ànima- era
"el referent indiscutible del periodisme gironí de la segona meitat del segle XX", segons l'actual president de la Junta de Girona,
Joan Ventura.
"Sense ell i la seva generació no s'entendria la història del periodisme de les comarques gironines", afirma el president de la Generalitat,
Carles Puigdemont.
President d'Honor de la Fundació Rafael Masó de Girona, Creu de Sant Jordi, membre de l'Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, premi Ofici de Periodista... Només cal fer una ullada a les hemeroteques per copsar la seva importància, per entendre perquè era mestre de periodistes.
Fundador i membre de l'Associació de la Premsa de Girona (tenia el carnet número 4), va ser també membre fundador del Col·legi de Periodistes de Catalunya l'any 1985. Un any més tard, quan va néixer la Demarcació de Girona del Col·legi, va ser-ne el primer president, càrrec que va mantenir fins al 1993, tot i que no es va deslligar mai del Col·legi. Col·laborava amb la nostra Demarcació amb generositat i entrega, mai tenia un "no" quan el trucàvem per demanar la seva presència activa en algun acte. Ens va emocionar que, tot i que la seva salut ja era delicada, acompanyat pel seu amic
Pep Collelldemont encara assistís a les darreres Mosques de la Informació, l'octubre passat.
A les Mosques de l'any 2013, en Narcís-Jordi va ser l'encarregat de recollir la Mosca del Col·legi, que en aquella edició va voler ser un homenatge col·lectiu a tota la professió periodística, un reconeixement a tots els companys i companyes de professió per la defensa dels valors del periodisme i el compromís amb els ideals d'informar amb rigor i neutralitat.
El discurs que va pronunciar -breu, precís, sobri i emotiu alhora- va ser el més ovacionat de la nit. Pel seu interès, el reproduïm íntegre a continuació, com un petit i tardà homenatge al Mestre.
«
Bona nit a tothom.
Diuen que els periodistes no hem de ser mai notícia. Avui, feliçment i malauradament, ho som, Déu n'hi do. Feliçment, perquè ens donen un premi -ens donem un premi, que això és una mica fort, però ha anat així-, i malauradament perquè és un premi de consolació. El degà acaba d explicar quina és la situació del periodisme a casa nostra i per tant, aquest premi és per consolar-nos de les nostres dificultats, de les nostres precarietats, dels nostres entrebancs.
Jo no tinc cap mèrit especial per venir a recollir aquest premi aquí si no fos, suposo, perquè avui fa 25 anys, en aquella primera junta que jo presidia del Col·legi de Periodistes de Catalunya Demarcació de Girona, tota la colla, un dia, sense pressa, ens vam inventar aquest joc innocent de les Mosques que, feliçment, avui compleix 25 anys.
De manera que jo recullo aquest guardó, aquest premi, aquesta Mosca, finalment, en nom de tots els periodistes gironins, titulats o no titulats, col·legiats o no col·legiats, actius i jubilats, però que en la línia que encetava fa un moment en Salvador Sunyer, jo voldria dedicar especialment als aturats, als retallats, als acomiadats, als afectats per expedients de regulació, als constrenyits a fer feines que no els pertoquen, als abocats a un futur incert, als sotmesos a pressions empresarials o polítiques, als obligats a buscar-se una altra feina, als desbordats per les noves tecnologies o pels nous plantejaments editorials i empresarials.
I per tant la recullo per ells, en nom de tots ells i me l'emportaré una estona per tenir el plaer de tenir-la la mà i a la falda, però la tornaré allà on ha de ser, al president del Col·legi, perquè la tinguin sempre més a la seva seu, que és allà on correspon i allà on ha d'estar aquesta Mosca dedicada a tota aquesta gent.
I ho faig fent vots perquè aquesta situació que el degà ens explicava tan bé es vagi superant i perquè els periodistes i les periodistes d'avui i de demà puguin exercir la seva professió amb seguretat jurídica, amb tranquil·litat laboral, amb independència de criteri i amb llibertat d'esperit, perquè estic convençut -com sé que ho esteu tots els que som aquí- que per molts canvis que es produeixin, per molt que canviïn el context econòmic i la situació política i els models i els estils i fins i tot els suports de la comunicació, el periodista, la periodista, sempre serà un element essencial i indispensable per al bon funcionament d'una veritable democràcia.
Moltes gràcies.
»
Encara no hi ha comentaris, pots ser el primer
Deixa el teu comentari