Teatre que sedueix als periodistes

Teresa Turiera-Puigbó, que va treballar a Catalunya Ràdio durant molts anys, forma part del projecte Cultura i Conflicte amb persones vinculades al món del teatre i les arts escèniques, capitanejats per Joan Arquè. Fa dos anys llargs que treballen en Encara hi ha algú al bosc, un projecte a tres bandes sobre la Guerra dels Balcans, els abusos i violacions perpetrats a les dones durant el conflicte i les seves conseqüències actuals. L’objectiu del seu projecte no és l’entreteniment, sinó la reflexió i l’apoderament del ciutadà.

Quan Peter Weiss va estrenar La indagació el 1965, el teatre europeu va entrar en una nova dinàmica. L'obra narrava sense cap escenografia la successió de declaracions dels responsables del camp d’extermini d’Auschwitz. Va ser el primer cas del que anys després s’anomenaria com a teatre Verbatim, que parteix d’un material publicat i que acostumen a ser transcripcions literals de judicis. Actualment, un dels millors exponents d’aquest tipus de teatre és Jordi Casanovas, qui està triomfant a Madrid amb Jauria, que parteix de la transcripció literal del judici de La Manada. 

Per trobar els orígens del projecte Diario Vivo, hem de viatjar a San Francisco ara fa dotze anys, on dos periodistes, Douglas McGray i Chas Edwards, van pujar a l’escenari i es van plantar davant un micròfon per explicar històries basades en les seves experiències periodístiques. La idea va anar quallant i van començar a omplir escenaris de tot el país. François Musseau, corresponsal francès establert a Espanya des de fa vint anys, va iniciar Diario Vivo amb l'objectiu de "descobrir una revista però, en comptes de fullejar, l’escoltes assegut en una butaca al teatre mentre van passant una història darrere l’altra".