La doble revolució

ALBERT LLADÓ

“Només els nostres lectors ens poden comprar!”, preconitza un dels pòsters que presideixen l’entrada a la redacció del diari digital francès Mediapart, ubicada a tocar de la plaça de la Bastilla a París. Tot i el to propagandístic del cartell, l’eslògan no menteix ni exagera: el mitjà, fundat sis anys enrere, té com a font d’ingressos gairebé única (un 96% del total) el que rep dels abonats. Sense publicitat. Sense subvencions. El percentatge restant correspon a la revenda de continguts i a la publicació de llibres propis. “El 2008, ningú havia fet l’elecció per un model exclusivament d’abonament. Des del primer moment, Mediapart va ser concebut com a model de pagament, perquè totes les nostres anàlisis ens deien que no era possible finançar un periodisme de qualitat només amb publicitat, i que oferir gratuïtament el contingut paper al web era un suïcidi”, explica François Bonnet, director editorial de Mediapart i un dels cinc fundadors.

El 2008, l’empresa periodística va engegar gràcies al compromís ferri de quatre periodistes de llarga trajectòria a grans mitjans de comunicació a França, entre ells Bonnet, i d’un cinquè membre expert en gestió empresarial. El convenciment els va portar a invertir entre tots més d’un milió d’euros de les seves butxaques, la majoria provinent de les quantioses indemnitzacions rebudes dels antics mitjans on treballaven, després d’abandonar-los. La suma, però sobretot la fermesa que implicava, va animar els inversors, fins al punt que, després de prop d’un any i mig buscant els diners necessaris per fer-lo viable, el projecte va arrencar amb 5,7 milions d’euros de pressupost. Durant els dos primers anys, van rebre també subvencions públiques, si bé van refusar-les a partir del tercer any, denunciant l’opacitat d’un sistema pensat per afavorir els grans grups de comunicació.

Fidelització

Des d’aquell no tan llunyà 2008, Mediapart s’ha anat fent un nom a base de publicar exclusives, sobretot de caràcter politicofinancer, investigacions profundes i un contingut reposat que no busca les visites, sinó la fidelització. Els seus impulsors no pretenien arribar a una audiència desconeguda i determinada de clic ràpid, sinó trobar un públic que es fes seu el diari, que hi interactués comentant-lo o a través de blocs personals, una opció que cada abonat rep en el mateix moment en què es dóna d’alta d’aquest mitjà (després ja és cosa seva si el vol actualitzar).

La mitjana de publicació de Mediapart, en comparació amb altres llocs web de mitjans de referència, és només de vuit o nou articles al dia, normalment dividits en tres edicions, dues de fortes coincidint amb els pics de trànsit –a les nou del matí i a les vuit del vespre– i una de més lleugera, a la una del migdia. “Que el mitjà fos de pagament tenia a veure amb el model de negoci, encara que també amb la convicció. Quan es llança un diari cal trobar una base de lectors, i en el nostre cas volíem dir-los ‘veniu a casa nostra perquè som l’únic mitjà independent de França’. Això només s’aconsegueix a través dels abonaments”, desglossa Bonnet, que ha treballat, entre altres, als diaris Libération i Le Monde, on va ser-ne redactor en cap, i on el 2003 va viure, explica, un viratge editorial propiciat des de l’accionariat, que va frenar en sec el periodisme d’investigació.

La fórmula de l’èxit

Des del tercer any sempre ha obtingut beneficis. La base en què es fonamenten, és clar, són els abonaments, un tronc força robust que actualment arriba ja als 100.000 subscriptors, sent els models de 90 euros anuals i el de 9 euros mensuals els més exitosos entre els lectors. Per contextualitzar-ho tot plegat, cal dir que Le Monde té 45.000 abonats premium, Libération en té 10.000, i Le Figaro, antic abanderat de la barra lliure informativa al seu portal, en compta 15.000.

Actualment, 35 professionals de la redacció de Mediapart provenen dels grans mitjans francesos i gairebé tots van abandonar els antics llocs de treball per embarcar-se en un projecte que naixia de zero. “Vam buscar periodistes molt especialitzats en un sector, ja fos pel coneixement, per la formació o per la xarxa de contactes, per aconseguir exclusives, informacions de qualitat i capacitat d’anàlisi en profunditat”, remarca Bonnet.

Estructura plana

El resultat d’aquesta tria és ben conegut: des de la seva existència, Mediapart ha destapat els grans dossiers que han sacsejat els fonaments de la République dels darrers anys. Entre altres, l’afer Karachi, pel qual la justícia investiga si l’exprimer ministre Édouard Balladur va finançar la seva campanya presidencial de 1995 amb comissions rebudes del Pakistan i l’Aràbia Saudita a canvi de contractes d’armament; o l’afer Bettencourt, el 2011, que va descobrir una trama de finançament il·lícit entre la multinacional L’Oréal i Nicolas Sarkozy, i que acabaria amb l’expresident imputat per haver-se aprofitat, presumptament, de la senilitat de l’hereva de l’imperi de l’empresa de cosmètics.

A diferència d’una redacció tradicional, Mediapart, s’estructura de manera horitzontal, on tothom està especialitzat, però sobretot on tothom està preparat per desplaçar-se del seu rang d’acció a un altre si la situació ho requereix. Aquesta estructura petita, especialitzada i alhora mòbil, centrada en la investigació politicofinancera, provoca, per contra, que no es pugui arribar a totes les seccions. François Bonnet es disculpa i anuncia la intenció futura de desenvolupar informació sobre els països del Magrib i sobre l’economia francesa, mentre el contempla un altre pòster que decora l’entrada i que serveix també de mantra de la redacció: “La llibertat de premsa no és un privilegi dels periodistes, sinó un dret dels ciutadans”.